Maiakovski, Tsvetàieva, Mandelxtam, Pasternak... vosaltres que sou la veu del darrer país del món on la paraula guarda un poder inversemblant, vosaltres que expresseu la nostàlgia o la desesperació de la terra a través de versos i poemes, porteu-me les vostres rimes perquè conegui serenament fins on heu pogut arribar.

Valeri Briússov, el teu erudit tremendisme acompanya la gèlida estètica. Vas ser penetrat de l’esperit humanista i aconseguires conciliar la meditació precisa amb les línies pures de l’art. Aleksandr Blok, tu que ets posseït per la melangia mística, aboca damunt meu tota la musicalitat tendra i ferotge que vas cercar a l’abisme entre l’amor ideal i el real, el culte a l’Etern Femení. I tu, Nikolai Gumiliov, que el teu rigor formal va ser afaiçonat entre Sant Petersburg i París, mostra’m la vitalitat dels teus viatges exòtics amb aquell neoromanticisme amb que vas recórrer Europa, l’Àfrica i l’Orient i que t’ensenyà els seus mites i llegendes. Anna Akhmàtova, tsarina dels poetes, has vist com la revolució esporgava cruelment l’arbre de la teva família i amics, “ostracisme” i “rehabilitació” són paraules fetes a la mida de la teva lírica despullada. Teva és tant la melodia popular com el cant solemne, però en tu fascinen les simfonies de dolor, la subtilitat del sentiment, concentrada i fluïda expressió de la profunditat i riquesa de l’ànima. Cada cop més sobri, més sensible i transcendent, Borís Pasternak, dediques el teu pas dolgut i espiritual pels turmentosos anys soviètics a un cant, primer simbolista i musical i després cada cop més rigorós i profund. Has deixat enrere els poemes èpics de la Revolució i s’ha obert un abisme entre la teva obra i les directrius oficials sobre l’art. El silenci quasi total ha fet que busquessis refugi en les traduccions, teves són les grans versions russes de les tragèdies de Shakespeare i de Faust de Goethe. Sembles intemporal com les teves imatges alhora metafísiques i materials, Ossip Mandelxtam, no en va vas desaparèixer als camps de Sibèria per haver escrit versos denigratoris contra el gran dèspota Stalin. “Emigrant interior”, perseguit i silenciat. A Vorònej vius en condicions infrahumanes, però encara tens forces per escriure. Novament detingut i condemnat, extenuat i amb l’esperit martiritzat, desapareixeràs per sempre com tants altres que no es deixen empresonar la paraula. Oh, Marina Tsvetàieva, m’has seduït només veure’t. Ets per sobre de tot emocional, d’una sensibilitat tràgica i vital, espiritual i hedonista, la teva obra fon la tosca i cridanera naixent cultura de masses i l’exquisida herència del passat. Els teus poemes i obres de teatre expressen, en un cant rítmic, sobtat i de vegades amb una musicalitat capriciosa, la vivència despullada del teu món íntim, cada cop més desolat i sense sortida. Per això també vas ser una poetessa suïcida. De tu, Vladimir Maiakovski, hom diu que vas ser un gegant. I els que voldran portar-li la contrària al cap suprem dels soviets, diran que no ets “el millor, i el poeta de més talent de la nostra època soviètica”. El que ningú no et negarà, Maiakovski, és que vas ser un dels grans poetes russos del teu temps, el cantor de la “nova era”, el tribú de les masses revolucionàries i, qualitat més important, el creador d’un nou llenguatge per a un temps que havia de convertir en runes tot el passat. Queda pel final el plany amorós pel món rural en agonia i el crit arravatador del desarrelat Serguei Iessenin, no en va vas sortir d’una família camperola. “Mai, des de Koltsov, la terra russa no havia produït res més arrelat, més natural, més oportú i més nacional que Iessinen” va escriure de tu Pasternak. Vas simbolitzar el tràgic trànsit de la cultura rural russa a la inanimada societat industrial. Ets el poeta més líric de la dolguda ànima camperola russa.

Poesia russa contemporània. Antologia. Ed. 62, 1991