L'agència de la Luzzy
21 Febrer, 2006 08:17
Publicat per aladern,
entremesos
Era del color del taxis
però no era un taxi.
- ¿On estàs, Luzzy? –
vaig cridar -. ¿A dins el maleter?
En realitat no veia res,
amb les persianes venecianes tancades.
- No cridis, sisplau, -
em respongué mentre treia el tancador
de la porta del darrera
-. Sóc l’altra cara de la moneda.
Vaig donar uns copets als
vidres amb l’ungla de l’índex.
- Tens un so estrany,
Luzzy, deus ser una moneda falsa.
- Entra i asseu-te –
digué -. No et treguis la gorra. Se m’ha trencat el penjador.
No era el primer cop que
la visitava. Els seients estaven entapissats
de plàstic lluent, fàcils
de netejar, i en el terra hi tenia el típic pelut
que es col·loca davant la
porta de les cases.
- No sé com te les
arregles per conduir amb les finestres tan tapades.
- La veritat, amic meu,
és que últimament condueixo molt poc. És massa arriscat.
Va obrir la guantera i em
va oferir una poma.
- El dentifrici per
excel·lència – vaig dir com un formalisme d’agraïment.
- I la causa de la
primera temptació – contestà mig somrient. -¿Què tal estàs, Marcel?
- La veritat és que estic
passant una mala temporada. Necessito fer alguna cosa.
Estirà d’un cordó per
obrir la persiana veneciana del darrera i un fil de llum
- Anem al gra. ¿Què és el
que vols fer?
- No en tinc ni puta
idea. ¿Quines feines demana, la gent?
- Aquí la que fa les
preguntes sóc jo- digué - ¿Quines feines estàs disposat a fer tu?
- Oh..., quelcom útil –
li vaig dir -. Ajudar en el que sigui... ja saps, ajudar..., fer el bé.
- Sisplau! – em tallà amb
veu amarga -. No em facis perdre el temps. Tots els fills de puta volen fer el
bé.
- Sí? Ostres, com em
commous! És meravellós que amb els temps que corren sorgeixi aquesta moda.
- Sí, meravellós... – va
deixar anar amb un esgarip sincopat -. No siguis estúpid!
- Hauré de canviar de
barri. Amb clients com tu, aquí al Raval no em guanyo la vida. Ja tinc pensat
d’anar-me’n dalt a la Diagonal, o a Gran de Gràcia.
- No t’ho prenguis
malament - vaig dir-li -. Només volia
saber si el que m’ofereixes és legal.
- Des de quan l’estómac
dels pidolaires entén de moral – va ser la seva seca resposta -. Tots els morts
de gana sou iguals. Només em veniu a buscar quan teniu les butxaques girades i
posant cara de llàstima.
- Ets molt dura, però sé
que en el fons tens bon cor – vaig dir per intentar aplacar-la.
- Amb aquest pas, l’única
feina tolerada serà passejar els canitxes de les vídues de l’Eixampla. Tot el
demés estarà perseguit. És que no guanyem per pagar multes... – murmurà com si
reflexionés.
- Doncs mira, ara que ho
dius, no estaria malament – vaig dir -. Em trauria uns quants bitllets sense
cansar-me gaire. El que ja no m’agrada tant és que aquestes bestioles també
caguen. ¿No podrien fabricar quissos que no caguessin?
- No et preocupis – em va
dir – et trobaré la feina que necessites. Tinc treballs fins i tot per a les
verges. Si m’ho proposés, podria col·locar un pediatre en una clínica
geriàtrica.
- Si tan gran ets, Luzzy,
¿com és que ni tan sols no tens una casa com tots els empresaris?
- És que acabo de
trobar-me a mi mateixa – va ser l’últim que li vaig sentir, i es va tancar en
el més íntim del seu ser.
Al cap de poques setmanes
la Luzzy va mudar la seva oficina, no sé on. Ho vaig saber per la Pantoja de la
Rambla, o pel Pensador de Rodin, no me’n recordo ben bé. El que sí recordo és
que molts com jo, aquells dies, caminàvem una mica esmaperduts i parlàvem
menys.
Mesos després, va córrer
la veu que el Trambaix s’havia endut per davant un taxi amb aparença d’una
florera. A dins hi anava una senyora d’edat indefinida i que tenia el cutis
semblant a la porcellana. Aquest deuria ser el motiu pel qual es va trencar en
mil bocins.
Trobo que aquest hivern
fa més fred que de costum i que al sol li costa més de riure. O només m’ho
sembla a mi, però aquesta és la impressió que no em puc treure de sobre.
Sobretot quan tinc gana.
No trobo cap taxi amb
persianes.