Les veus de la Taiga: Cants d'Uzala

06 Febrer, 2006 18:11
Publicat per aladern, de versos i rimes

El director Akira Kurosawa ens va regalar una de les pel·lícules més belles que s’han fet mai i que narra l’amistat entre l’explorador rus Vladimir Arseniev i un membre de l’ètnia dels Hezhen, Dersu Uzala, a la regió siberiana oriental d’Ussuri Taiga.


Cants d’Uzala

-No dispareu, jo sóc gent!

Dersu només és un caçador ebri de vent i llibertat, pel glaç calçat de l’Ussuri, asiàtic indret dels Nanai. I ara, quan ja s’afluixa el lligam dels meus dies ardents, refaig camí empès pel torb que em crema les celles. Gràcies, Capità, avui no he menjat res. No planyo, no desespero, tot passarà com fum de matinades que el gran llac no pot retenir; he ensopegat amb un destorb i ja cicatritza. Salut, Capità! No sé quants anys tinc, he viscut molts hiverns.

Ànima vagabunda,
sóc feliç de respirar i viure
en aquesta terra ombrívola.
Sóc feliç d’escoltar a l’hivern
el silenci de la neu dins la boira,
i al bon temps, l’aigua embravida.
Lliscant per l’herba, belles melodies
ha improvisat per a mi sol.
Floriran els boscos,
i l’avet de les branques esteses
saludarà els ànecs salvatges
que no saben el preu de les coses.
Ells m’han ensenyat tot el que sé
de la vida, no conec els llibres.
M’estimo la gent que viu amb mi.

Calla, flamada, ja està bé de lamentacions! Ho veus? Queixa’t ara!
El Sol és el nostre pare, però de vegades ens portem malament i plora. El Sol és gent, gent molt important. Si el Sol mor, tots morim. La Lluna també és important. El foc és gent, sovint crida. És gent forta. El foc s’enfada i fa por. L’aigua quan s’enfada també fa por. El foc, l’aigua i el vent són gent forta.

La lluna es mira a les aigües brunes
del gran llac descalç Xingkai Hu,
i hi veu un barret amb plomes
de dol negres i a dins un encanteri.
Les plomes de falcó, molt sigil·loses,
es balancegen en el trapezi de la nit
i una mà fina aixeca el vel obscur.
Darrere d’ell un secret s’hi amaga:
el sol privat m’és donat només a mi.
L’aigua perfila una riba encantada,
i el sol i la lluna també dibuixen
un horitzó d’encantament, molt lluny.

He tingut un somni. Tenim que marxar. Les gelades no ens han de fer mal. El vell està pensant en la seva casa, en el seu jardí i les flors. Ara se’n va a la casa de la seva joventut. Demà caminaré quatre sols. Vull anar a Mulinghe, i a Naolihe. Allí hi trobaré cérvols, molts cérvols, i no em faltarà de res. Camins de ferro parlen molt, però jo no entenc el que diuen. Adéu, Capità! Que Kanghâ ens doni sort.

El teu tren és el de les deu quinze.
A la meva ruta no hi ha vies
que xuclin la llum ambigua d’un blanc
crepuscle tacat de gebre. ¿On aneu,
falugues de la clariana? Em rebreu
a la fosca de la nit que ja s’argenta.
A les mudes capçades del arbres
ressonen els llunyans udols del llop.
Aquest és el meu camp de batalla
per salvar-me, llegeixo els senyals
amb els ulls clucs, després de tot.
I me’n vaig serres amunt com si eixís
per primer cop als camins glaçats,
trepitjant els nivals omnipresents.
Vell cérvol testat com el gran tsar,
no temptis sort que jo no fallo mai.
Cinc petits de senglar ataülla el meu
punt de mira: Vint peülles tremolant
cerquen el recer: reeixiu! i així sia.
Els pins freguen els estels, incorporat
del jaç al primer soroll salvatge, miro
al meu voltant ensonyat encara,
i resulta que és un ren entonant
un cant aspre, bramulant un tro,
en l’hora en que la ratlla tènue
de l’aurora s’alça damunt la taiga.

Amba em segueix. M’està observant. Allunya’t de mi! Per què em segueixes? És que la taiga no és bastant gran per a tu?
Amba ha vingut a matar-me. Els meus ulls estan malalts. Kanghâ no vol que Dersu visqui a la taiga, ha enviat a amba. Aniré a la ciutat amb el Capità!

La casa és silenciosa com la neu,
buida, sense cap rusc de mel.
Llegeixo als núvols alts la vida
que he deixat, sota d’un arbre,
a l’altra banda del Sihotè Alin.
Sento els lladrucs i el vent que sega,
enyoro la grandesa de les planúries,
la boira, la fam, i les tempestes.
Pobre d’aquell que, només mig viu,
demana poder seure en un racó.

Capità, vull tornar al bosc. Dersu no fa res a la ciutat. Miro el foc, miro allà lluny les muntanyes. Al carrer no puc disparar, no puc plantar la meva tenda. Aquí a la ciutat, no puc respirar. He de marxar, sinó, moriré de tristesa.

Ho sé, moriré al capvespre.
Guarda per sempre els meus mots.
Ah, si pogués tornar a néixer amb l’aurora!


6 Comentaris | 0 RetroenllaçOs