El bloc d'en Climent

Ahir hi va haver assempblea de l'APA de l'Escola Enxaneta. Penso que vam fer un exercici prou positiu en debatre l'actualitat que afecta la nostra escola. Amb diversitat d'opinions, com ha de ser. Les conclusions finals són les següents:

1. Exigir al departament d'Educació l'adequació de l'actual emplaçament de l'escola a la plaça del Quarter. Costi el que costi. Volem millors condicions de seguretat i espai per als nostres fills.

2. Cooperar amb la ciutadania i les institucions vallenques per a que la Generalitat compleixi el seu compromís respecte el convent del Carme. Cooperar, que no abanderar la defensa de la rehabilitació. (Segueix)

Em plau molt que una entitat tan prestigiosa com la Fundació Bofill ratifiqui el que ja vaig escriure en un apunt a finals del mes de juny. El vaig titular "No a l'apartheid escolar". Aquell apunt va suscitar algun comentari que mostrava el desacord amb el meu plantejament. Un desacord, només faltaria, ben legítim. (Segueix)

Llegeixo a l'e-notícies que Loquillo també odia Barcelona. Sembla que d'aquesta manera dóna suport a un llibre de no sé qui que es titula d'aquesta manera. Darrerament observo que alguns personatges públics s'apunten a odiar Varcelona, Catalunya, i alguns, fins i tot, s'exilien cap a les espanyes. Loquillo disfressa el seu discurs criticant algunes polítiques de l'ajuntament de Barcelona. Això em sembla ben legítim, però confondre que no t'agradin unes determinades polítiques que el govern d'una ciutat emprèn amb odiar la ciutat em sembla que té altres motivacions.

Loquillo, Boadella, etc demostren un autoodi vers el seu país o la seva ciutat que no se sustenta en raons públiques, sinó, més aviat en frustracions personals. Observo que quan hom no triomfa en el seu àmbit personal, en certs àmbits de la cultura, vomiten el seu odi i frustració contra una ciutat o un país. Si fos per ells, ens obligarien a comprar els seus discos, a anar a veure les seves obres de teatre o el què sigui. Jo penso que se'ls veu masssa el llautó. Però ells sabran. Ja s'ho faran. Penso que la majoria de nosaltres podem viure perfectament sense ells, de la mateixa manera que el país o la meva ciutat podrien viure perfectament sense mi.

Good Bye, au revoir, hasta luego cocodrilo. Adéu siau Loquillo. Ningú és imprescindible. 

He de reconèixer que en Joan Saura és un polític que mai m'ha fet el pes. Això, però, no m'ha estalviat la perplexitat quan vaig sentir les seves declaracions relatives al cotxe oficial del president del parlamement de Catalunya. Em fa fàstic la demagògia barata i el populisme que polítics com Saura practiquen. Em repugnen, no puc fer-hi més. Imagino que deu pensar que ha fet un gran favor al país amb les seves declaracions. Imagino que deu pensar que ha fet contents els seus acòlits. Imagino que deu pensar que s'ha marcat un punt a favor i ha colat un gol a la segona autoritat del país. Imagino....

Aquest apunt el deixo aquí perquè em fa por dir-la massa grossa. Alguns polítics pensen que el poble ens mamem el dit, que ens faran beure a galet amb qualsevol estirabot que soni bé. Més li valdria a en Saura, amb responsabilitats de govern, fer propostes per veure com sortim de la crisi en la qual el nostre país i els seus ciutadans estem immersos. Més li valdria a en Saura preocupar-se de perquè els Mossos d'Esquadra han de començar a prestar serveis a les comarques meridionals de forma precària, amb instal·lacions indignes per a atendre la gent. Més li valdria...

Un cop ben dinat, tinc ganes d'analitzar la diada castellera de santa Úrsula. Ara, amb la panxa plena, vull revisar si tot el que he comentat a plaça amb amics de la colla Joves i de la colla Vella era encertat o bé he de modificar els meus punts de vista. En línies generals, he de dir que em mantinc en les opinions que he manifestat a peu de plaça. Això no significa que el meu punt de vista sigui correcte o no, simplement que ho veig exactament igual com ho he vist en plena actuació. (Segueix)

La pobra Hvala es veu que ha de pagar els plats trencats a la Vall d'Aran. És curiós, si mes no, els pocs detalls que s'han donat de l'atac que l'ossa Hvala va protagonitzar contra un caçador de la Vall d'Aran fa molts poquets dies. Pel que he pogut llegir, la crònica del succés és prou confusa. Tot plegat em fa pensar que darrera d'aquest fet s'hi amaguen altres tipus d'interessos que poc tenen a veure amb tota aquesta història. (Segueix)

S'ha escrit molt al voltant de l'actual crisi econòmica. I més que se n'escriurà, perquè em sembla que la cosa va més aviat per llarg que no pas per curt. S'ha escrit molt dels responsables directes, els bancs, els especuladors, els directius sense entranyes de moltes multinacionals, l'afany de guanyar calers i presentar beneficis desorbitats mitjançant l'enginyeria financera, la idea que el capitalisme sense regles era la panacea. Ben segur que tots aquests són els responsables màxims de la situació que vivim. (Segueix)

Aquest diumenge dia 12 d'octubre, la colla d'amics, no tots, però gairébé, hem fet una excursió al Cap i Casal per visitar la seu del Parlament de Catalunya, seu de la sobirania popular del poble de Catalunya, encara que la Constitució que, de moment, ens regeix no reconeix l'esmentada sobirania. El palau de la Ciutadella és un edifici que paga la pena de ser visitat, tant des del punt de vista arquitectònic i artístic, com pel fet que és on el poble català és representat políticament. 

D'entrada és xocant que el nostre Parlament s'ubiqui en un edifici que va ser enlairat per vigilar el poble català vençut després de la guerra de successió entre els Borbons i els Àustries. L'edifici formava part de l'immens complex militar bastit per Felip V sobre les ruïnes de gran part del barri de la Ribera enderrocat per les tropes castellano-franceses victorioses el 1714. El complex de la Ciutadella era una humiliació pels catalans del segle XVIII que havien gosat defensar les seves llibertats seculars. El Parlament de Catalunya ocupa l'edifici dedicat a emmagatzemar l'arsenal de l'exèrcit ocupant. (Segueix)

Després de la pitjor setmana borsària, després de veure com les accions de General Motors baixen a nivells de l'any 1950, perdent un 31 % del seu valor en unes hores, després de veure les accions de Ford baixar un 21 % en poques hores i situades a nivells del 1988, després de veure que les accions de Lear baixen en un any un 82 % del seu valor, després de veure que les mesures empreses per bancs centrals i governs no donen resultats immediats, etc. etc., hom es veu empès irremeiablement cap al pessimisme. (Segueix)