S'ha escrit molt al voltant de l'actual crisi econòmica. I més que se n'escriurà, perquè em sembla que la cosa va més aviat per llarg que no pas per curt. S'ha escrit molt dels responsables directes, els bancs, els especuladors, els directius sense entranyes de moltes multinacionals, l'afany de guanyar calers i presentar beneficis desorbitats mitjançant l'enginyeria financera, la idea que el capitalisme sense regles era la panacea. Ben segur que tots aquests són els responsables màxims de la situació que vivim.

I nosaltres? No hi tenim res a veure en tot això? No en tenim cap responsabilitat? Jo diria que sí. Perquè ens hem deixat arrossegar per aquest afany i aquesta onada que ens convidava a viure per damunt de les nostres possibilitats. És allò d'estirar més el braç que la màniga. Ens ha faltat autodisciplina, ens ha faltat saber dir no. Sovint diem que als nostres fills els hem de marcar pautes de comportament i que part d'aquesta educació passa per dir no. I molta gent no ha sabut dir no davant la contínua temptació d'endeutar-nos que ens feien els bancs i caixes.

Estem en una societat en la qual sembla que tot és possible, i la realitat no és així. Som una societat mancada de disciplina. La disciplina té connotacions molt negatives en el dia d'avui. Sembla que tot és possible, que tot és permès. Res no ens pot aturar, res se'ns presenta com a impossible. La vida humana, individual i col·lectiva té limitacions. Cadascú ha de saber trobar les seves. Els individus i les societats. Negar aquesta evidència no ens porta res de bo. 

La disciplina ens l'han venut com a sinònim d'autoritarisme, com a manca de llibertat. I la veritat és que no és això. Jo penso que les societats, els individus, necessitem ser disciplinats com l'aire que respirem. Disciplinats en el nostre comportament, disciplinats en els nostres hàbits, disciplinats en la nostra educació, disciplinats econòmicament.

Ens cal aprendre que no tot allò que ens ofereixen és el millor per a nosaltres. Ens cal aprendre que els notres desitjos no sempre poden ser satisfets a l'instant. Ens cal ensenyar als nostres fills que, sovint, un no els pot ajudar a créixer, més que un sí. Malgrat que aquest creixement comporti, momentàniament, una breu insatisfacció, una desil·lusió. 

La disciplina, malgrat la seva mala premsa, ens educa i educa. Jo crec que l'hauríem de practicar una mica més. Segurament, podríem comprovar que la seva pràctica ens pot portar a un creixement més sòlid, a una satisfacció més profunda.

Però ai làs! Som humans i tot allò que costa no ens agrada gaire. El que no és immediat sembla que ens ha de fer infeliços. Jo opino que no és així. Ben cert que cal assaborir els plaers viscuts al moment, però, fàcilment, alguns d'aquests plaers són l'origen de la nostra desgràcia.