El Bloc de Josep Gil i Ribas

L’escena és literalment impressionant.
Ja sé que el relat del quart evangeli és fet a mida. El relat parla de dues
aparicions seguides del Ressuscitat, les dues el diumenge, i ho fa per a
transmetre un convenciment “cristià” arrelat en els orígens: la “institució”
del “diumenge”, el dia del Senyor, “dies dominica”, l’endemà del “dissabte”, el
dia sagrat dels jueus. La comunitat celebra la presència viva i dinamitzadora
del Senyor Jesús fins que no torni. El relat, en qualsevol cas, vol que centrem
l’atenció en el fet que, per a ser creient, cal ficar els sentits de l’ànima en
les nafres del Salvador: “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i
posa-me-la dins el costat: Sigues creient!”

Ja sé que costa molt de creure, ja sé
que la nostra vanitat i el nostre orgull ens parla a cau d’orella i ens
ensinistra a dubtar de tot i a no fer cas d’aquesta mena de missatges que,
examinats amb la lupa de la nostra autosuficiència d’homes i dones que hem
arribat a ser adults, o així ens ho sembla, sonen a mite i a llegenda. Ens
costa de reconèixer que, més enllà de les evidències de la raó  – si és que la raó pot presumir d’evidències!
-, a l’altra costat del mur, hi ha realitats amagades, a les quals només podem
accedir pel camí d’una experiència interior il·luminada per la llum de la
gràcia, una experiència que necessita un clima de silenci i de pregària i una
disponibilitat sense condicions. Perquè això és exactament el que vol dir-nos
el text: que fem l’experiència d’entrar en l’absurd del sofriment humà i en la
contradicció permanent de la condició humana.

Efectivament, les nafres de les mans i
del costat que ens surten a l’encontre en la persona del Ressuscitat són les
nafres de tanta gent que viu, en el cos i en l’ànima, sota mínims, gent que
pateix i que pateix molt i que se sent sola i abandonada; però també són les
nafres de la mediocritat d’un Església que, en lloc de despullar-se de tota
mena de poder i d’assajar de viure a la intempèrie, prefereix mantenir
immutables i al marge de la llum de la raó tot un seguit de conviccions que,
d’altra banda, no sé si resistirien incòlumes glopades d’evangeli. I costa molt
entrar en aquestes dues menes de nafres!

Costa, ja ho sé, i costa molt més
acceptar les nafres de la mediocritat de l’Església que les del sofriment humà,
per molt absurd que sembli.  Però, per
què no ho proveu? No em digueu que no s’hi val, que primer cal fer que les
ferides es cicatritzin i que voleu viure tranquils i que no us maregin. No em
digueu que aquesta mena d’experiències només serveixen per a domesticar rebels
i convèncer crèduls, que no és veritat. Què us estic dient? Que abandoneu el
vostre esperit crític, si és que en teniu? De cap manera! Us dic simplement que
proveu d’entrar en l’Església tal com és, tal com tots plegats l’hem anat
configurant amb covardies i traïcions. No us dic que aplaudiu amb entusiasme i
amb unanimitat indiscutible fets, com ara els de diumenge vinent, al Vaticà,
simplement perquè no cal, simplement perquè, tot i reconèixer les ambigüitats
de decisions que duen a actes d’aquesta categoria, hi ha, esperant amb
paciència en el fons de l’absis del gran temple de la fe, el Senyor Jesús que
ens diu i ens dirà sempre el mateix: “Porta el dit aquí i mira’m les mans;
porta la mà i posa-me-la dins el costat. Sigues creient!”.

Per que no ho proveu? M’atreveixo a
dir que, si ho féu, potser començareu a sentir l’autèntic i veritable batec de
la sang d’aquell que ens va redimir amb la seva sang; començareu a entendre la
importància de sentir lliscar per la nostra ànima el pecat de l’Església.

La “mort de Déu”, programada i
proclamada pel primer profeta laic de finals del segle XIX, Friedrich Wilhelm
Nietzsche (1844-1900), ha planejat damunt la cultura del nostre temps. Però la
“mort de Déu” va fer possible la presència de la “discreta elegància del
Ressuscitat”, una presència que va ajudar a descobrir l’enorme potencial de la
bellesa en un món substancialment caòtic i desesperat. Testimonis d’aquesta
presència silenciosa són, entre altres, Maurice Blondel (1861-1949) i Vladimir
Soloviov (1853-1900).

Parlo de testimonis d’una època
marcada per la sensació de fracàs de la metafísica i la proliferació de les
filosofies existencialistes; i, tot això, mentre continuaven vigents  – i, pel que sembla, insensibles als canvis
que s’anaven produint –  els esquemes de la neoescolàstica. Són
testimonis i exponents d’unes tendències filosòfiques que centraren el seu
interès en l’anàlisi del fenomen humà i que obriren camins nous per a la
recerca del que és humà, unes tendències que introduiran un factor absolutament
determinant pel que fa al desenvolupament del pensament cristià, com és ara el
factor de la “sospita”, i neutralitzaran, si més no, l’eficàcia del llenguatge
de la fe.

El pensament, conseqüència dels fets,
ha hagut d’avançar deixant enrere conviccions i seguretats que semblaven
indiscutibles i situant-se en els límits de la inseguretat i de la precarietat. No és
fàcil pensar “després d’Auschwitz” i no ho és menys, fàcil, fer-ho “en
cristià”. Aprendre a fer-ho vol dir aprendre a descobrir en el cor de
l’essència del cristianisme el paper decisiu de l’esperança cristiana, una
esperança que només té sentit quan sap mirar totes les coses a través de les
nafres obertes i sagnants del cos del Ressuscitat (Jn 20,27), és a dir, els
sofriments del món. Si la “llum” del Ressuscitat permet orientar-nos enmig de
la foscor, sense anul·lar-la, la força de l’esperança que neix el matí de
Pasqua permet descobrir en l’horitzó de totes les coses, a l’altra banda dels
cims que semblen inaccessibles, el retorn del Vivent i la Pasqua nova de tota
la creació.

Aquesta mena d’experiència i, per tant,
aquesta renovació del pensament cristià, l’han fet de forma eminent els homes i
dones “convertits” al catolicisme, que, amb aquesta conversió, han assolit una
percepció dels fets viscuts de forma no menys eminent; homes i dones que, en
convertir-se, han posat al descobert les espurnes de veritat i sobretot de bellesa
que hi havia en el món que visqueren. Són homes i dones que han saludat amb un
“bon dia” la “tristesa” del nostre món, són homes i dones que “han davallat als
inferns”. Curiosament, els textos autobiogràfics d’aquests convertits no parlen
de la veritat o de la bondat del catolicisme o, si ho fan, no és
pel convenciment degut als arguments apologètics emprats. Parlen sobretot de la
bellesa del catolicisme, talment com si haguessin captat la “discreta
elegància del Ressuscitat”. Són textos que manifesten la foscor de la nit d’uns
homes i dones, lliurats a la literatura, a qui res no els ha convençut fora de
l’espurna de bellesa que, de tant en tant, esclata quan hom malda per
acostar-se a la realitat per tal de discernir-hi els autèntics valors.

Em refereixo als lletraferits i als
artistes en general que o bé han excel·lit per raó de la temàtica religiosa, o
bé han estat i són els profetes que, actuant com a sacerdots del temple de la
bellesa, expressen la glòria, és a dir, la irradiació captivadora
del misteri de Déu.

L’evangeli de Mateu, en el relat de
l’entrada de Jesús a Jerusalem, fa que tota la ciutat, inquieta i inquietada,
es pregunti: “Qui és aquest?”. La multitud havia aclamat Jesús com “el qui ve
en nom del Senyor”, i ho havia fet amb l’Hosanna, una paraula que era
originàriament era una petició d’ajuda, equivalent a “salva’ns! (vegeu el salm
118,25), però que més tard es convertí en aclamació messiànica. La pregunta,
doncs, anava més enllà i pretenia saber qui era “aquest” Messies aclamat, en un
moment en què pul·lulaven una colla de messies. I la resposta de la multitud va
ser molt clara: “Aquest és el profeta Jesús, de Natzaret de Galilea” (Mt
21,10-11).

La resposta, segurament, no podia
calmar la inquietud de la ciutat que havia fet la pregunta. La resposta
unia dos extrems que semblaven incompatibles: “profeta” i “Galilea”; les
autoritats jueves ho afirmen clarament, tot responent a la intervenció,
favorable a Jesús, de Nicodem: “¿Tu també ets de Galilea? Investiga
l’Escriptura i veuràs com de Galilea no en pot sortir cap, de profeta” (Jn
7,52). Però la resposta és contundent: el Messies aclamat no és un profeta
reconegut pels qui detenen el poder, sinó un profeta obscur, entre els signes
d’identitat del qual hi ha un origen absolutament irregular: és un galileu de
Natzaret. La gent, la gent menyspreable que anava davant d’ell i els qui
seguien darrere, sabien qui era, i quan la gent reacciona és perquè enmig
d’ella ha sorgit alguna cosa que els ha convençut: el sentit de la gent mai no
s’equivoca.

Però, rere aquest nom, Jesús, hi ha
una persona que ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la
Llei (Mt 7,29), un home a qui fins els vents i l’aigua obeïen (Mt 8,27), un
home que recorria totes les viles i pobles, ensenyant a les sinagogues la bona
nova del Regne i guarint malalties i xacres de tota mena (Mt 9,35), que curava
coixos, cecs, muts i molts altres malalts (Mt 15,30), i que tornava la vista
als cecs (Mt 20,34). Rere Jesús no hi ha una institució que li doni suport, ni
un programa que l’avali, ni un maquillatge que el faci atraient: Jesús fascina
per la seva senzillesa, per la seva bondat, per la seva coherència, per la seva
autenticitat. I per això la gent sabia que Déu era amb ell.

A mi em sembla que aquests són els signes que fan creïble el papa
Francesc: no hi vull insistir, perquè són moltes les veus que ho han
subratllat. Penso, però, que la credibilitat del papa Francesc és indissociable
de la de la institució que, si més no tal com és percebuda, representa. I això
ja són figues d’un altre paner. Segur que l’Església té una paraula per dir en
la societat d’avui, la catalana i l’espanyola, però aquesta paraula no hauria
de tenir només l’aval del fet que hi ha una majoria de ciutadans que són
catòlics, sinó l’aval d’una línia de conducta inspirada en la denúncia
profètica i en l’opció preferencial pels pobres.

Quant de temps dura l’aclamació
popular? No ho sé. En el cas de Jesús va durar escassament sis dies i, al
final, l’”hosanna” es va transformar en el “que el crucifiquin!” (Mt 27,22-23).
Tothom és vulnerable, tothom pot canviar radicalment de manera de pensar en un
espai de temps molt reduït i són molts els factors que hi poden intervenir. Que
ningú no es pensi que una percepció favorable d’un papa i d’una Església tenen
l’èxit assegurat. En qualsevol cas, l’adhesió a Jesús, la resposta creient a la
seva persona i al seu Evangeli, no és automàtica. Aquesta resposta és fruit de
la gràcia, i la gràcia exigeix la conversió del cor.

A Joan, la veu de la “revelació” li
diu: “A l’àngel de l’església de Laodicea, escriu-li: <… Mira, sóc a la
porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva
i soparé amb ell, i ell amb mi>” (Ap 3,14.20). L’àngel, en aquest cas, no és
un estadant del cel sinó el bisbe d’una església, la de Laodicea, que és
una de les set de l’Àsia Menor.

Però, qui és el que truca a la porta?
De portes, a l’Església, n’hi ha, i el papa Francesc les voldria ben obertes,
per bé que no puc deixar de pensar que el problema no és pròpiament que les
portes estiguin tancades, que també ho és, sinó que, per molt obertes que
siguin, ningú o gairebé ningú no hi vol entrar! Podem endolcir la qüestió dels
divorciats tornats a casar, cercant una fórmula que no els privi dels
sagraments, i cal fer-ho. Però, a quants dels divorciats tornats a casar els
interessa “tornar” a l’Església?

Però, qui és el que truca a la
porta?  Qui truca a la porta de
l’Església, avui, és el món, un món que ha esdevingut adult, un món
secularitzat que, malgrat les seves flagrants contradiccions, posseeix uns béns
i ha privilegiat uns valors – com ara la laïcitat – que no aniria gens malament
que l’Església, certament des d’un discerniment clarament i purament evangèlic,
fes seus. Qui truca a la porta és l’”altre”; i no podem oblidar que allò que el
cristianisme pensat i viscut és  – per
tant, la seva identitat –  s’alimenta de
l’experiència de l’Altre, una experiència que només pot afectar profundament
allò que és cristià si passa per l’experiència de l’”altre”. Sovint he remarcat
la importància de “creuar fronteres”. En aquest cas, la frontera és el món de
la descreença, al qual els cristians hem de saber i hem de voler oferir, qui
sap si només amb el nostre testimoniatge, els valors evangèlics; però ho hem de
fer amb la clara intenció de dir, als de fora, que els seus valors  – en definitiva, “les llavors del Verb”, de què
parlen els textos antics –  són valors, i
que són valors perquè Déu els estima.

També truca a la porta la “crisi” de
tot tipus (també eclesial!) que estem vivint i patint. El cristianisme ha
d’oferir a tothom el seu missatge d’esperança, és a dir, la seva manera de
mirar i de veure el present des de la perspectiva de futur, d’un futur que ve i
que anuncia la seva vinguda precisament en les situacions de
discontinuïtat  – en el fons, això és la
“crisi” –  que es donen en la història
humana. També en aquesta segona manera de creuar fronteres els cristianisme ha
de ser expert, perquè, si penetrem amb els ulls de cor i mirem sense prejudicis
el teixit més profund de l’experiència cristiana, hi veurem sempre “situacions
de frontera”, situacions, vull dir, que, del costat de dins, reclamen una
fidelitat sense restriccions a allò que hem rebut i, del costat de fora,
reclamen una fidelitat no menor als “signes dels temps” que parlen d’una altra
cosa o parlen del mateix amb un llenguatge diferent.

A
qualsevol col·lectiu cristià, des del més petit al més gran, jo li diria que,
si sent que algú truca a la porta, deixi el que està fent, per sagrat que
sigui, i vagi o obrir (potser no estaria malament que primer preguntés, des de
dins, “qui hi ha?”). I demanaria que, abans de pensar què ha de donar al qui
truca, busqués en el seu interior les immensitats de la seva pobresa, per tal
d’enriquir-se amb allò que el qui truca acostuma a portar. No és exactament
això l’evangelització?

Parlar del pecat no
és fàcil. Si l’entenem com un acte contrari a la Llei divina (i, per tant, un
acte “penable”) es confon fàcilment amb un delicte, la malícia del qual s’ha de
mesurar d’acord amb la transcendència d’aquesta Llei (que, d’entrada no és ni
evident ni indiscutible) i amb el coneixement teoricopràctic que un té
d’aquesta Llei i de la seva transcendència (a més, cal tenir en compte que mai
podrà ser un delicte allò que queda dins la intimitat de les persones, i, que,
en canvi, en el precepte diví s’inclouen els actes interns que configuren
aquesta intimitat, en principi inviolable). I si entenem el pecat com una
ofensa a Déu, cal pensar també que és difícil que Déu pugui ofendre’s per una
minúcia humana i amenaçar l’ofensor amb un càstig etern.

Que “som pecadors” potser sí que està
ben dit, si és que amb l’expressió “pecador” volem manifestar la vulnerabilitat
de l’ésser humà, vulnerabilitat que es manifesta en un constant devessall de
mancances que, si més no, posen de manifest la distància que ens separa de
l’ideal d’una vida generosament fecunda en tota mena de virtuts. En qualsevol
cas, no deixa de ser curiós que l’àmbit on suposadament se situen els pecats és
un àmbit que, si bé en teoria afecta totes les dimensions de la moral i de
l’ètica (per tant, l’àmbit de la justícia, de la veritat i de la solidaritat,
poso per cas), en la pràctica, per part de molts, ha quedat reduït al de la
sexualitat; i avui la sexualitat humana ha deixat de ser un tabú i ha reclamat
el dret de ser tractada com qualsevol altra dimensió humana.

Des d’una perspectiva creient el
pecat té sentit com un “acte” comès en contra de la consciència que un té o que
un s’hagi format. Però, quin sentit té una suposada “situació” de pecat? Si un
té odi al seu germà, s’entén que aquest odi perdura fins que no hagi fet les
paus amb el seu germà, i el pecat de l’odi continuarà en la seva consciència
per molt que se n’acusi en un acte de penediment davant Déu. Però, és aplicable
o comparable aquesta situació “pecaminosa” a la que se suposa que és la pròpia
d’una persona que manté una relació sexual amb una altra persona fora del
matrimoni canònicament celebrat? I, per què no es considera, o no es considera
amb la mateixa gravetat, la situació d’una persona que ha adquirit
fraudulentament uns determinats béns, o que, com a dirigent d’una empresa,
permet l’explotació dels treballadors o que, com a polític, genera o és
còmplice de corrupcions de tota mena o, simplement, té més amb compte
l’obediència al partit que l’obediència a la pròpia consciència?

Parlar del pecar no és fàcil, oi més
quan vivim en una societat secularitzada que considera el pecat com un assumpte
privat que pertany a l’esfera del món de la religió o de les religions. Per
cert, el que aquesta societat secularitzada mai no acceptarà és que les
autoritats religioses s’entestin en convertir, per via legal, un pecat en un
delicte.

De situacions de pecat, no sé si n’hi
ha. Però sí que sé que hi ha estructures de pecat. Em refereixo a qualsevol
estructura que oprimeix la vida de les persones fins a asfixiar-la. Hi ha
estructures de pecat i hi ha el pecat de les estructures, un pecat que
contamina de tal manera una estructura determinada  – posem per cas, una estructura religiosa
–  que, als qui hi estan sotmesos, de grat
o per força, els queda molt poc espai per a lliurar-se del pecat. No deixa de
ser curiós que l’Església, quan parla de pecat, es refereixi al pecat dels seus
membres, que esquitxa la “santedat” de la institució, i en canvi li costi de
reconèixer que la mateixa institució pot estar també contaminada pel pecat. Jo
penso que també es pot parlar del “pecat de l’Església”.

Que simplement m’afegís a les veus –
que són moltes i polifòniques – que enalteixen la figura del papa Francesc,
seria no dir res de nou. Sóc un creient en nostre Senyor Jesucrist i formo part
de la comunitat cristiana catòlica que reconeix, sense cap mena de reticència,
el servei del bisbe de Roma sobre tota l’Església i la rellevància de
l’església de Roma com a centre de la comunió de totes les esglésies. I crec
que l’actual bisbe de Roma, el papa Francesc, sap el que ha de fer i té coratge
per a fer-ho, sempre sota el guiatge i segons l’estil de l’Evangeli. No cal,
doncs, que m’afegeixi a les veus de lloança.

En canvi, sí que podria afegir una
paraula sobre les limitacions que el papa Francesc potser no podrà superar (i
dic “potser” perquè crec en la força de voluntat del pontífex i sobretot crec
en l’Esperit Sant). Quan es parla de reforma o de reformes, tothom pensa en la
Cúria romana, i segurament cal pensar-hi, però, per a mi, el problema són els bisbats
i, si m’ho deixeu dir, els bisbes. Els nostres bisbes són certament pastors, i
ho fan bé això de pasturar, però donen la sensació que són funcionaris d’un
organisme que els supera, al qual constantment presten una atenció gairebé
absoluta per tal de dur a terme d’una manera satisfactòria la seva feina
d’inspectors. I els bisbes no són funcionaris de res ni de ningú: ells són els
caps de les seves esglésies; el mínim que es pot demanar a un cap és que pensi
pel seu compte, i pensar vol dir posar raó a qualsevol mena de decisió. I,
naturalment, les esglésies locals, és a dir, les diòcesis, no s’acaben de
creure que no són parcel·les d’un territori (com ho són les províncies respecte
a un estat), sinó que, en cadascuna de les esglésies locals o particulars hi ha
o subsisteix l’Església de Jesús.

Una altre limitació és la mateixa
estructura política de la Santa Seu. No
sé si té massa sentit exigir als bisbes que renunciïn a qualsevol situació que
els converteixi en “persones amb poder”, o que fa que siguin percebuts com a
tals, mentre el bisbe de Roma sigui un cap d’estat. I, en aquest punt, em
sembla que clama al cel la figura dels nuncis, si més no tal com avui els
nuncis exerceixen el seu ofici. Com a representants diplomàtics de la Santa Seu, són difícils
d’entendre, però encara més com a representants del papa davant dels bisbes i
com els cuiners dels candidats a l’episcopat.

Hi ha, encara, una altra limitació
que s’assembla molt a una línia vermella que el papa està convençut que no pot
creuar. Em refereixo a aquells assumptes dogmàtics, morals o disciplinaris que,
a vegades sense saber massa per què, es consideren assumptes tancats. Crec que
no hi hauria d’haver cap assumpte de fe impermeable a la llum de la raó, una
llum que, com és sabut, amb el temps, acostuma a resplendir de manera diferent.
Dir que les afirmacions dogmàtiques o que els preceptes morals són
indiscutibles és posar un límit, crec que il·legítim, a la recerca de la
veritat, recerca en la qual, segons l’Evangeli som conduïts per la força de
l’Esperit. El “sentit de la fe” és patrimoni de tot el poble de Déu, encara que
la darrera paraula la tingui el Magisteri, una paraula que només pot dir això:
ara com ara, el límit de la fe és aquest, però rere aquest límit, com rere
qualsevol frontera orogràfica, hi ha sempre un horitzó, al qual ningú no ha
arribat i que, per tant, pot oferir-nos unes perspectives mai no imaginades.

No voldria de cap manera minvar el grau del vi afegint-hi una gota
d’aigua. Penso que, passi el que passi, l’estil del pontificat del papa
Francesc és, si més no, admirable.

Vull parlar de la complaença de Déu.
A Déu, què el plau? Acabem de celebrar el Nadal, i en el cor de Nadal apunta ja
l’horitzó de la Pasqua. L’escena
del baptisme del Senyor és el relat anticipat de la seva Pasqua, en dir-nos que
“sortí de l’aigua” i que “l’Esperit baixà damunt d’ell”. I la Pasqua, que és el pas de la
mort a la vida, és el dictamen de Déu, en forma de complaença, sobre tot el que
és provisional i està cridat a ser definitiu: “Aquest és el meu Fill, el meu
estimat, en qui m’he complagut”.

Però, què és exactament allò que plau
a Déu? Dir que el complau el seu Fill és dir que el complau l’actitud més
profunda de Jesús, que no és altra que una disponibilitat i una generositat
sense límits: a treballar “sense defallir, sense vacil·lar, fins haver
implantat el dret a la terra” i a ser “llum de les nacions, per tornar la vista
als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar
del calabós els qui vivien a la fosca” (tal com diu el profeta Isaïes en el
capítol quaranta dos del seu llibre). Li complau que Jesús passés fent el bé i
que les seves paraules i les seves obres generessin confiança: “no trenca la
canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la”

Això és el que sabem que li complau. No
sabem que li complaguin, o que li complaguin de la mateixa manera, les nostres
pràctiques religioses, quan aquestes, en lloc d’esperonar-nos a ser solidaris
amb els més desfavorits i a lluitar per la justícia, ens ensopeixen i ens
instal·len en la seguretat d’allò que és definitiu. Segur que li complau que
anunciem l’Evangeli de Jesús, per tal que la seva “salvació arribi d’un cap a
l’altre de la terra” (Is 49,6), però no sé si li complau que això ho fem sense
valorar com cal els tresors més o menys amagats que hi ha fora del reducte
creient, que ho fem amb esperit de conquesta i de colonització o de
proselitisme i que ho fem des d’estructures de poder, com és ara el
clericalisme.

L’altre dia se’m va acostar una noia
coneguda i estimada, per bé que feia temps que no la veia. Em digué: “T’haig de
donar una bona notícia. D’aquí a tres mesos seré mare. No he pogut resistir al
desig de ser-ho. Havia de connectar, d’alguna manera, amb l’infantament d’un
món nou, i la Clara
que tinc a la panxa n’és l’anunci”. Aquesta noia serà mare, si Déu vol, per uns
camins que no són exactament el que les dones, en general, trien per a ser-ho,
camins que no em veig amb coratge de situar al marge del que Déu vol. En tinc
prou a pensar que la complaença de Déu és inescrutable. I penso que la
complaença de Déu no sempre està marcada pels límits que imposa una determinada
moral o una tradició religiosa.

El camí de la
bellesa

La bellesa és esplendor, és llum, que
ens atrau i ens fascina. Hi ha la bellesa petita, la que es troba, amagada,
rere qualsevol cosa, una bellesa que només l’ànima de l’artista és capaç de
descobrir. És la bellesa dels ocells del cel i dels lliris del camp. Però hi ha
també la bellesa amagada de les persones, l’ànima bella, que cantaven els
romàntics, una bellesa que sovint surt fora dibuixada en un somriure. Hi ha,
evidentment, la bellesa de Déu, diferent, si voleu, de la seva veritat i de la
seva bondat, per bé que bellesa, veritat i bondat coincideixen.

Jo voldria fer l’elogi dels artistes.
Per a mi, els artistes són una mena de sacerdots del gran temple de la bellesa
i alhora els profetes que diuen en veu alta, a través de les seves obres
pictòriques, musicals, literàries o fílmiques, la bellesa amagada en les coses.
Els artistes són autènticament creadors, perquè són capaços de recrear la
bellesa que els seus ulls i la seva ànima han descobert en la creació i
acostar-la als profans obrint camins per fruir de tot el bé de Déu que hi ha
arreu. Jo sabia que les violetes del bosc existeixen, però no n’havia vist cap.
Un dia caminant per un camp cobert de pinassa vaig sentir que les violetes hi
eren, amagades, i ho vaig saber perquè, en trepitjar-les, vaig percebre la seva
fragància. Qui sap si no és aquesta l’experiència fonamental de l’artista!

El camí de la bellesa és una alternativa al
camí de la religió o, si voleu, la bellesa fa molt més transitable el camí de
la religió, molt més que els preceptes dogmàtics o morals i que els ritus
religiosos. L’experiència de la bellesa, si és autèntica, ens fa transcendir i
ens posa a la vora, a tocar, del misteri, sigui quin sigui el nom que acostumem
a donar al misteri. El misteri és molt diferent del problema. El problema, cal
resoldre’l i quan ho has fet, desapareix el problema. El misteri cal viure’l;
el misteri creix a mesura que el vivim, ens embolcalla, ens protegeix, i dins
del misteri hi ha sempre Déu. Potser no serà exactament el mateix Déu que la
teologia o l’Església no es cansen de predicar, però és el Déu vivent, el
mateix Déu que, segons l’evangeli de Joan, ha de ser adorat en esperit i en
veritat.

L’artista o la persona amb ulls i
ànima d’artista, faci el que faci, i ho faci amb aquest o amb aquest altre
material d’aquest món (el so, el color, la paraula), produeix en els qui es deixen
seduir pels seus productes una emoció que, tard o d’ara, esdevé una experiència
de Déu.

Segur que heu sentit més d’una vegada
la frase de Dostoievski: “La bellesa salvarà el món”. De quina bellesa parla el
gran narrador rus? I la resposta ens l’ofereix Aleksándr Solzhenítsyn: “La bellesa que salvarà el món és la bellesa crucificada”. La bellesa que salvarà el
món no és una bellesa caiguda del cel, sinó la que emergeix del dolor humà,
semblant a la bellesa d’una dona que pateix els dolors del part. Una bellesa,
arrapada a la creu, és una bellesa que s’endinsa en els ossos i que fa que et
mantinguis amb els ulls oberts, malgrat el cansament, i que miris sempre
endavant, malgrat la foscor que plana sobre l’horitzó.

El dit del papa Francesc.

I quan dic “dit” vull dir més coses:
vull dir el seu tarannà, la seva manera de parlar i de fer, els seus tics, el
seu somriure, els seus silencis o les seves mitges paraules. I parlo del “dit”
perquè tots sabem la història d’aquell bon home que, en una nit estelada,
assenyalava, amb el dit, la bellesa de les estrelles i la gent es va quedar
mirant el dit i no va veure ni les estrelles ni, molt menys, la seva bellesa. I
tinc por que la gent, que és badoca, del papa Francesc es quedi mirant el seu
dit!

Em dol a l’ànima l’admiració, que no si
caldria dir excessiva, que el papa Francesc ha desvetllat dins i fora de
l’Església, em dol perquè, Església endins, l’únic que mereix l’atenció dels
creients és la persona de Jesucrist i el seu evangeli, i em dol perquè,
Església enfora, l’admiració dels senzills respon o podria respondre a la
necessitat d’un líder i perquè l’admiració dels poderosos podria ser ben una
estratègia molt subtil per a situar-lo dins el seu gremi. El papa Francesc no
és el Senyor (i, per tant, l’amo) de l’Església ni un líder mundial. I penso
que, en el seu cas, es manté el mateix to de papolatria que han desvetllat els
seus antecessors (des de Pius IX, el “pobre papa”, “captiu al Vaticà”), i
potser ha augmentat; i en aquest cas penso
– i no ho voldria pensar –  que,
com diu la cita clàssica, “la corrupció del millor és el pitjor que pot
passar”.

Penso que potser el papa Francesc
hauria de dir-nos: no cal que m’escolteu a mi, escolteu l’evangeli de Jesús i a
aquells que, vivint al vostre costat, són els vostres pastors (els vostres
bisbes i els vostres mossens), sense oblidar els qui, entre vosaltres, sense
cap càrrec pastoral, parlen per la força de l’Esperit; potser hauria de
dir-nos: no cal que em vingueu a veure’m a mi, aneu a veure i a trobar Jesús i
la seva presència, en la comunitat dels germans i en els més pobres i
desfavorits. Potser hauria de dir-nos: la “meva” missa, la que jo celebro en la
meva residència, és la mateixa que celebren els bisbes a les diòcesis i els
capellans en les seves parròquies o en les petites comunitats; les altres
cerimònies litúrgiques, qui sap si no són, si més no, sobreres.

Sovint es diu que la reforma que
sembla voler dur a terme el papa Francesc no podrà evitar l’oposició, més o
menys explícita, de la cúria. Jo no ho sé. Penso que la gent de la cúria està
acostumada a seguir, amb recança o no, els vents que bufen i que, d’això, en
diuen obediència. En canvi, estic convençut que la gran dificultat per a una
reevangelització de l’Església és la mateixa Església, que no acaba de creure
que el lloc on “és”, és, com diu el Vaticà II, en cadascuna de les comunitats
cristianes, per petites i obscures que siguin. El problema és el de la
descentralització de l’Església, una descentralització que comporta,
evidentment, un grau i un nivell de personalitat moral perquè tothom qui les
vegi i les conegui no tingui necessitat d’anar a Roma.

El papa és el bisbe de l’església de
Roma i, com a tal, per la seu on seu, té la responsabilitat de mantenir en la
comunió d’una mateixa fe, d’una mateixa esperança i d’una mateixa caritat totes
les esglésies. I no sé si s’adiu massa a aquest principi teològic la praxi,
posem per cas, de les visites que, en forma obligada, els bisbes han de fer a
la cúria romana (les visites “ad limina”, com són conegudes). Jo vull sentir la
veu, certament profètica, del papa Francesc en la persona del meu bisbe, posem
per cas, i no vull dir de cap manera que vulgui sentir que el meu bisbe no sap
fer res més que repetir les paraules del papa. Vull sentir la veu profètica del
meu bisbe: estic convençut que està en comunió amb el bisbe de Roma, no cal que
m’ho recordi.