No sé si ho heu
provat mai això de sentir el silenci. Perquè el silenci no és mut, el silenci
parla, i ho fa amb més força en la mesura que “fem silenci” dins nostre i que
procurem reduir al màxim el soroll que ens rodeja. Aquest silenci el pateixen
de manera natural els qui, de naixença, de sobte o a poc a poc, no han pogut fruir
del sentit de l’oïda o l’han anat perdent. No puc dir que aquest silenci forçós
sigui una sort, com tampoc no ho és el silenci forçat dels empresonats en
cel·les absolutament aïllades i impermeables al so exterior.
No parlo d’aquest silenci, com tampoc
no parlo de l’aïllament voluntari dels qui, anant pel carrer o en vehicles
públics i fins i tot en les aules escolars o en sales de conferències, obturen
llurs oïdes amb les andròmines de torn, escoltant no sé quina mena de
missatges, o bé tenen tots els sentits clavats en les maquinetes que fan
funcionar a les mil meravelles, tot dibuixant de tant en tant un somriure de
complicitat. No em refereixo a aquests silencis, perquè no són silencis sinó
capes de so que embolcallen perillosament la persona i no li permeten sentir el
silenci interior.
Parlo del silenci de dins, de
l’ànima, del silenci que es produeix quan emmudeixen totes les veus interiors,
les veus amb les quals dialogaves i que a vegades esdevenien estridències
sonores i a vegades plàcides simfonies. Parlo d’un silenci que, sense saber ben
bé per què, es converteix en una mena d’habitacle que estàs destinat a habitar
tant si vols com si no vols. Un silenci, doncs, dolorós, al qual costa
avesar-se, un silenci, però, que, quan t’hi vas acostumant, esdevé un embolcall
suau que et conforta; un silenci com a habitacle en el qual pots fer-hi estada,
un silenci que, amb la seva ombra, et permet descansar.
Aquest silenci, que ha substituït
totes les veus interiors, parla, i ho fa amb una intensitat i amb una qualitat
de so mai no imaginades. La seva veu filtra les veus exteriors, aportant les
seves contra-imatges, i el qui sent aquesta veu escolta l’autèntica veu del
món, que és la veu de la seva perifèria. La seva veu desvetlla l’autèntic món
interior, on fa niu el més autèntic de l’humà, és a dir, allò que encara no és.
Finalment, la seva veu esdevé ressonància sagramental d’un Déu que, en fer-se
humà, va quedar literalment afònic, sense poder dir res més.