He emprat sovint la metàfora de la llum
feridora per explicar la doctrina catòlica del purgatori. El “purgatori”
medieval, sotmès a la teoria germànica (i, per tant, “bàrbara”) de la culpa i
de la pena, havia esdevingut una mena de camp de concentració, en el millor
dels casos, on les ànimes dels homes i dones que moren sense una culpa greu
(pecat mortal) havien de satisfer la part de la “pena temporal” de tots els
seus pecats, que no havien satisfet durant la seva vida; un lloc, doncs, on,
tot esperant el dia del Judici final i de la resurrecció dels morts, les
“ànimes del purgatori” havien de romandre, fora del cas que alguns dels vivents
els rescatessin mitjançant les indulgències (en aquest cas, abans del Judici
final, aquestes ànimes anaven al cel).
Aquesta explicació del purgatori, més
que aclarir, el que fa és enfosquir la paraula revelada que parla de la
necessària purificació per a poder accedir a la contemplació i al gaudi del
misteri de Déu, una purificació que, a semblança de la que rep el profeta abans
que es disposi a anunciar la Paraula, Déu mateix proporciona a tothom que
estigui disposat a rebre-la. No hi ha, en aquest sentit, ni rastre en
l’Escriptura d’un purgatori “punitiu”, un purgatori que ha desvetllat en la
imaginació popular imatges terrorífiques, fins al punt de fer-lo una mena
d’infern en miniatura.
Jo penso que una bona metàfora el
purgatori és la metàfora de la
llum. Tots sabem – i
no pretenc oferir cap explicació científica –
que la llum, en incidir en els ulls dels qui els té oberts, fereix. En
aquest sentit, el purgatori no seria res més, o no seria gairebé res més que la
llum de Déu – “en la vostra llum veuré
la llum”, diu el salm – que purifica els
ulls espirituals dels qui, en morir, han demanat a Déu, com ho fa el poeta,
“uns ulls més grans, per veure la vostra faç immensa”. Des d’aquesta
perspectiva, els “nous ulls” que rep l’home en morir, i que seran purificats
per la llum de Déu, són uns ulls – en
definitiva, la capacitat de veure-hi –
que necessiten també l’amor dels germans, dels vivents. Pensar que jo
puc, amb el meu amor, augmentar la capacitat de visió del meu pare, que va
morir als vint-i-nou anys, em dóna una gran alegria.
Els mestres d’obres medievals van
inventar els arcbotants per a sostenir les naus centrals de les catedrals
gòtiques, i, amb els arcbotants, les parets, que servien per a sostenir la coberta,
deixen aquesta funció i es transformen en espais on es poden obrir finestres,
que s’usen com a element decoratiu i permeten que la nau s’ompli de llum. En
les finestres s’instal·len els vitralls que, especialment en la França del
segle XIII, substitueixen la pintura mural que s’havia desenvolupat durant el
període romànic. Durant el període gòtic, l’art dels vitralls esdevé l’art
hegemònic del color i del dibuix, que pren les funcions simbòliques-docents de
la pintura mural amb els seus complets programes iconogràfics.
Segur que més d’un de vosaltres us heu
quedat bocabadats mirant els admirables vitralls de Rouen o de la Sainte
Chapelle de París. El recorregut per les grans catedrals
gòtiques de la Normandia o de la Picardia és una experiència inenarrable. Però,
a mi, els vitralls m’interessen, més que com a relat, com a simfonies
lluminoses, amb l’esclat d’uns colors que penetren fins al fons de la meva
ànima. Mirant els vitralls, he comprès el significat profund de la “llum
feridora”, que fa passar gairebé insensiblement d’un estat de foscor a un estat
esplendent. La “llum feridora” dels vitralls travessa tota mena de zona opaca i
la converteix en el reialme de la bellesa.