L’escatologia, com espero que molts dels
meus lectors sàpiguen, és una parcel·la de la teologia que s’ocupa del misteri
darrer de la vida de les persones i del misteri de la fi de la història i de
l’univers, i ho fa sota la guia exclusiva de la revelació judeocristiana
consignada en els llibres de la Bíblia. És o vol ser un “logos”, és a dir, un
raonament travat i coherent, sobre l’éskhaton
revelat en els llibres de l’Antic i del Nou Testament, és a dir, sobre allò
que, segons Déu, és darrer, futur i nou.
¿On és la frontera escatològica? És a
dir, ¿en quin moment, en quina circumstància, en quina ocasió la realitat
darrera, futura i nova de l’éskhaton arriba
al nostre món, s’hi fa present i hi exerceix clarament la seva eficàcia? I
convé no oblidar que l’arribada de l’éskhaton
al nostre món no comporta l’anul·lació o la destrucció d’aquest món, si no
més aviat la seva perfecció, el seu “acompliment”. Ho dic i ho repeteixo,
perquè l’expressió “fi del món” s’entén sovint com a destrucció o eliminació i,
com a contrapartida, allò que hi ha després de la fi del món s’entén com un
“altre” món. I això no és així. Des de la fe cristiana (i jueva), no hi ha cap
més món que el nostre, i allò que fa o farà l’eskhaton serà dur a la plenitud el nostre món i la nostra història
(nosaltres no creiem en un “món futur”, sinó en el “futur d’aquest món”). Si
fóssim capaços de situar-nos en el “moment” en què l’éskhaton irromprà en el nostre món i en la nostra història, hi
veuríem, d’una banda, la suma de tots els esforços dels homes per a millorar-ho
tot, i també els anhels i desitjos, les esperances i les il·lusions, no
acomplertes i, d’una altra, l’actuació d’un Déu “que vol fer noves totes les
coses”.
Aquesta és, doncs, la frontera
escatològica: la fi del món. Però aquesta frontera s’atansa a la vida de cada
persona en el moment de la seva mort. Per això els cristians no veiem la mort
com la destrucció o eliminació de la vida d’una persona, sinó com l’arribada,
en la vida d’aquest persona, de l’éskhaton
darrer, futur i nou i, per tant, com el moment en què la vida d’aquesta
persona entra en la seva plenitud (una plenitud, per cert, en la qual hi és
present tot l’amor que aquesta persona haurà rebut), un moment en el qual
aquesta “plenitud humana” quedarà acomplerta per la plenitud de Déu i del seu
amor. Els cristians no creiem en una “altra vida”, sinó que creiem en el “futur
d’aquesta vida”, una vida que assoleix el seu futur (un futur que, durant el
temps de la vida mortal, hem anat construint), una vida que, per això mateix,
no necessita cap mena de creixement quantitatiu: “els nostres morts no
envelleixen!”
De frontera escatològica, però,
encara n’hi ha una altra: l’acompliment de la nostra fe. Els medievals deien:
“nosaltres creiem el que els benaurats veuen”. “Allò que els benaurats veuen”
és un altre nom per a designar la plenitud escatològica: la visió de Déu cara a
cara, que és la característica més significativa de la benaurança humana, és la
perfecció escatològica del vida humana. Això vol dir que, en el moment de
creure, quan diem “crec”, i ho diem amb totes les conseqüències, es fa present
l’éskhaton darrer, futur i nou, que,
d’una banda, posa en crisi les estructures humanes de la “comunitat dels
creients” i, de l’altra, la situa a tocar de la “comunitat dels benaurats”.
Jo, com a teòleg – hi ho dic sense presumir de res -, he
intentat pensar sempre des d’aquesta “frontera escatològica”. I, des d’aquesta
frontera, he descobert l’enorme potencial de l’esperança, una esperança que
tot, hi estar arrapada a la creu de Jesús, és capaç de construir, en un món que
passa, les bases del “nou món” que vindrà.