Aquest títol no és
una definició; és una percepció generalitzada que té un fonament real.
L’Església és una comunió de fe, d’esperança i de caritat, en la qual perduren
els tres “oficis” o “funcions” del Senyor Jesús, ressuscitat d’entre els morts:
l’ofici sacerdotal, l’ofici profètic i l’ofici reial, per tal com Jesús fou
constituït per la unció de l’Esperit sacerdot, profeta i rei per a la glòria de
Déu Pare.
L’Església és percebuda com a cosa de
capellans, perquè els capellans són els qui hi manen. Abans, no fa pas massa
temps, els capellans manaven també, i molt, fora de l’Església; ara els
capellans, potser per la llei del pèndol o potser per allò de fer de la
necessitat virtut, manen encara més en l’Església, i alguns ho fan d’una manera
preocupant: d’una banda, sense facilitar l’opinió i la decisió dels fidels i,
d’una altra, atraient els fidels, sovint amb bones maneres, a col·laborar en
les tasques que, com a capellans, duen a terme en les parròquies, posem per
cas.
Ja fa temps que molts fidels van
descobrir la vocació i la missió laïcal. De fet, bisbes i capellans van
contribuir molt significativament en aquesta descoberta, especialment en el
camp de l’apostolat: els “apòstols” dels obrers havien de ser els obrers, els
“apòstols” dels universitaris havien de ser els universitaris, els “apòstols”
dels pagesos i de la gent del camp havien de ser els pagesos i la gent del
camp. I així, mols laics, homes i dones, quedaren integrats operativament en
l’Església, de la qual ja formaven part per raó del baptisme, i hi quedaren a
nivell de discerniment, de decisió i d’acció, en un grau important. Què se’n ha
fet de tot això?
Simultàniament, als laics se’ls
obriren les portes en els organismes diocesans i parroquials, especialment de
consulta, però també, en alguns casos, a un cert nivell de direcció. Els laics,
però, de mica en mica, anaren descobrint que, en aquests organismes, eren
sovint una simple cadena de transmissió del poder gairebé absolut de bisbes i
capellans, i més d’un n’ha sortit rebotat. El Concili havia parlat del
“compromís temporal” dels laics com la forma més excel·lent d’exercir la funció
reial del Crist, participada per tot el poble de Déu. Curiosament, a poc a poc,
l’actuació dels laics ha quedat concentrada en els “ministeris laïcals” que
d’alguna manera supleixen la manca de personal destinats al “ministeri
ordenat”; i, molt propers als “ministeris laïcals”, hi ha el servei dels
catequistes, dels qui porten la comunió als malalts i des qui treballen a caritas.
Però la percepció de l’Església com a
cosa de capellans té una raó de fons més profunda. L’Església és una “comunitat
sacerdotal”, degudament ordenada i modelada pel “ministeri sacerdotal”. Això és
així, i ha de ser així. Però també és veritat que l’Església és percebuda cada
vegada més com un espai sagrat i com un organisme dedicat a donar culte a Déu i
a santificar les ànimes, i cada vegada menys com un espai laic i com un
organisme dedicat al servei del món i a la “consagració” del món. En aquest
sentit, l’Església apareix clarament com una Església de base clerical.
No cal dir que una Església de base
clerical és l’Església desitjada i promoguda pels poderosos, que no accepten una
Església compromesa amb la justícia. Però és també l’Església volguda per una
part de la jerarquia eclesiàstica, que sempre ha vist en els laics un perill
potencial. I, tanmateix, penso que una Església de base laïcal és la que més
s’adiu a l’evangeli de Jesús.