Que hi ha molta gent que bada, és
segur, i que bada fins a caure-li la bava, també. Badar, en aquest sentit, és
simplement deixar-se enlluernar pel que és fàcil o sembla que té èxit; badar és
simplement perdre l’esma davant d’un espectacle captivador o en el brogit
d’unes masses incontrolades i embogides que llencen l’ànima per la boca i
aclamen fins al paroxisme l’ídol de torn.
Però hi ha una altra manera de badar.
També baden els qui van distrets i no veuen els esculls del camí, i sovint
ensopeguen i cauen, o els qui, com els burros d’abans, no fan res més que mirar
endavant i són incapaços de veure el que passa en el seu entorn. Els qui baden
d’aquesta manera són especialment perillosos, com en són els conductors badocs,
que es paren quan no s’haurien de parar, o no es paren quan ho haurien de fer. I
també baden els qui no saben aprofitar el moment oportú o l’ocasió i no saben
veure el regal del somriure humil i senzill dels qui tenen a la vora, o els qui
xerren i xerren i que, com la cabra que quan bela perd el mos, queden exhausts
de tan xerrar i no han sabut prestar atenció al que els altres els diuen.
D’aquests badocs perillosos, n’hi ha
uns que en són especialment de perillosos. Són els qui baden mirant el cel.
Aquest diumenge que ve, si aneu a missa, sentireu un relat d’aquesta mena de
badocs. Són els deixebles de Jesús que, en l’escena de l’Ascensió de Jesús,
queden embadalits mirant el cel com si aquella sortida del món que el Mestre va
encetar, fos el destí de tots els qui creuen en ell. Per això van haver de
sentir el repte de dos homes vestits de blanc que els diuen: “Homes de Galilea,
per què us esteu mirant el cel?” (Ac 1,10-11).
A mi sempre m’ha cridat l’atenció
aquesta escena i les circumstàncies de l’escena que us acabo d’esmentar. A mi
m’ha semblat veure-hi una mena d’exposició del programa de vida de qualsevol
cristià i del conjunt dels cristians. No hem de fer de badocs, perquè és
possible que, si mirem tant el cel, arribem a oblidar que vivim entre els homes
i que, a més, no val a ensopegar i caure. M’enteneu el que vull dir?
Naturalment, el cristià o la cristiana és una persona que s’ha deixat seduir
per Jesús i, si és així, és normal que allí on hi ha persona estimada hi
tinguem el cor. Però l’advertència del llibre dels Fets és aquesta: penseu que
el Jesús, amb el qual us heu de sentir identificats, no és ben bé el Jesús que
ara és al cel, sinó el Jesús que torna, és a dir el Jesús que va venint, el
Jesús que arriba a nosaltres a través dels esdeveniments que afecten les
nostres vides i les vides de milions i milions del persones.
Teniu ganes d’anar al cel? En qualsevol
cas us diria que no tingueu cap pressa d’anar-hi, i qui sap si no seria bo
recordar la sortida d’aquella velleta que, en rebre la santa unció de mans del
mossèn i en dir-li aquest que estigues contenta perquè aniria al cel, li va
respondre: “Mossèn, com a casa no hi ha res!” (Bé, no sé si aquest acudit és
ben bé veritat, però la sornegueria que hi ha al darrera s’assembla molt a la
dita de Joan Maragall que, amb tota la seva ànima naturalment cristiana,
semblava que preguntés a Déu per què calia anar a un món millor si aquest és
tan bonic). M’enteneu què vull dir? Que la dèria del cel no ens faci perdre
l’esma de la terra.
Jo també hi vull anar, al cel, quan
toqui, naturalment. Al cel hi tinc les persones que més m’han estimat i que jo
més he estimat, i vull estar amb elles; i vull estar amb Jesús, amb qui he fet
un pacte de vida i mort.