El Bloc de Josep Gil i Ribas

El talent, en temps
de Jesús, era una moneda romana de gran valor, que equivalia aproximadament a 21,7 kg de plata. Rebre,
doncs, ni que fos un talent, era rebre una fortuna, i guanyar-ne tres o cinc
era un negoci realment espectacular. Alguns diners dels que tenim, molts o
pocs, i les qualitats, que d’alguna manera poden equiparar-se als diners, són talents
que hem rebut, i si els hem rebut els hem de valorar doblement: en si mateixos
i com a regal. I si ja és mala cosa no “fer treballar” els talents, diguem-ne, adquirits,
és molt pitjor no fer-ho amb els talents que tenim com a regal.

La famosa paràbola
dels talents, que llegim en el capítol vint-i-cinquè de l’evangeli de Mateu,
vol deixar clar que tots els talents, que totes les qualitats que tenim, són un
do de Déu, que és el Senyor de l’univers. Per cert, els mitjans ens van fer
saber que el papa Francesc hauria afirmat el matí del dia 27 d’octubre, que el
Big Bang, la teoria científica que explica l’origen de l’univers “no
contradiu la intervenció creadora divina, sinó que l’exigeix”. Segons el
pontífex “l’inici del món no és obra del caos que deu el seu origen a un
altre, sinó que deriva directament d’un Principi Suprem que crea des de
l’amor”. I Déu va donar a l’home una autonomia diferent de qualsevol ésser
vivent, és a dir, la llibertat.

No deixa de ser curiós que, en el llenguatge col·loquial, anomenem “talent” a
la intel·ligència. És una manera de dir que la intel·ligència és el valor més
preuat que tenim els humans. Afirmar que Déu és creador és dir que, en el
principi de tot, Déu ha imprès, en allò que va ser l’origen de tot, un impuls
que ha de dur totes les coses al seu màxim desenvolupament, un impuls que no és
res més ni res menys que l’amor. Això vol dir que “creació” i “evolució” són el
mateix; això vol dir que tot es va creant, que tot és al mateix temps vell i
nou, i que, en aquest procés creatiu, el punt més alt és precisament el talent,
la intel·ligència. O, dit amb altres paraules, el punt més alt d’aquesta
evolució creadora, la intel·ligència, es trobava ja, en forma germinal, com una
llavor, en el principi de tot, en el famós Big Bang dels científics.

Seguint aquest
raonament, s’arriba fàcilment a la conclusió, o així m’ho sembla, que la
intel·ligència humana forma part d’aquest impuls que Déu va imprimir al començament
i en el començament de totes les coses. ¿Té sentit, aleshores, parlar de
“naturalesa” com d’una realitat intocable i de “ciència” com d’una realitat
aliena a la naturalesa? ¿Quin sentit té no voler acceptar que també formen part
de l’impuls creador de Déu les modificacions que la intel·ligència humana, és a
dir, la ciència, introdueix o pot introduir en la naturalesa?

Déu exigeix que
l’home faci rendir el seu talent, que, amb el seu esforç, millori la
intel·ligència, la manera d’entendre totes les coses, les divines i les
humanes, i que aquesta millora de la intel·ligència serveixi perquè les
persones trobin solucions, d’una forma progressiva, als seus problemes de
salut, de convivència i, en definitiva, de felicitat, una millora que tingui en
compte els drets de les persones, dels pobles i de la natura.

A cadascú de
nosaltres Déu ens dirà un dia: “¿Què n’has fet, del teu talent?”. A la humanitat Déu dirà
un dia: “¿Què n’has fet del teu talent?”. I és com si Déu digués: “¿Has fet
servir el teu talent per a eixamplar els espais de l’amor”?

Una veu amiga m’ha
dit que potser en aquests articlets que escric cada setmana sóc un pèl negatiu.
És possible que sigui així, però no ho voldria ser o, si més no, no m’agradaria
que els lectors i lectores en tinguessin aquesta impressió. Em sabria greu que,
rere les meves valoracions dels fets i de les institucions, no hi veiessin la
meva insubornable estimació per les persones i, encara més, per la veritat. En qualsevol
cas, el que jo pensi i el que jo digui, aquí i en qualsevol altra mitjà
d’expressió, no és res més que una opinió personal i ni de lluny voldria que
fos interpretat com una versió d’una pretesa veritat absoluta.

He llegit amb atenció el capítol
vint-i-tres de l’evangeli de Mateu, aquell que fustiga amb sis “ai de
vosaltres” els “mestres de la Llei i els fariseus hipòcrites”. De què acusa el
Jesús de Mateu aquesta gent? Simplement d’això: diuen i no fan; preparen
càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però
ells no volen ni moure-les amb el dit; purifiquen per fora copes i plats mentre
que per dins els tenen plens de rapacitat i cobdícia. El pitjor de tot, al meu
entendre: tanquen a la gent l’entrada del Regne de Déu, no hi entren ni
permeten que hi entrin els qui voldrien entrar-hi. És a dir: no fan ni deixen
fer, i em sembla que aquesta és la més greu de totes les acusacions.

Si entenem per Regne de Déu aquell
espai o territori figurat i metafòric que representa la suma de tots els valors
humans (com ara la justícia, la llibertat, la solidaritat, el bé comú i el bé
de la natura) i alhora l’obertura a la transcendència, tingui el nom que
tingui, segur que hi ha molta gent que hi voldria entrar; i si entenem
l’Església, com el “sagrament” (és a dir, el signe visible i eficaç) d’aquest
Regne, segur que també hi ha molta gent que hi voldria entrar. Però sovint,
aquesta gent, que porta idees noves i alliberadores, que manifesta estils
diferents dels usuals i que voldria fer les coses d’una altra manera, es troba
amb uns guardians, impecablement vestits, que els barren el pas, uns guardes
que, perquè són guardes, no són ni dins ni fora, que tenen més vocació de
guardians que de ciutadans i que no saben o no volen saber que la millor manera
de “guardar” el qui hi ha dins és des de dins. A mi sempre m’ha semblat que els
millors guardians de la fe cristians i catòlica no són els responsables,
certament respectables i necessaris, de la Sagrada Congregació
per a la Doctrina de la fe, sinó els contemplatius, els qui preguen, els qui
deixen espais immensos al batec de l’Esperit.

Aquest proper cap de setmana
l’Església, i tots plegat, celebrem dues dates entranyables: Tots Sants i els
Fidels difunts (dissabte, dia 1, i diumenge, dia 2). Són dues celebracions que,
en realitat, és una de sola: celebrem, d’una banda, la Festa del Cel i, d’una
altra, la “comunió dels sants” que ens permet experimentar l’ajut de “tants
intercessors” i la donació gratuïta de nosaltres mateixos, en forma de pregària
pels difunts, als qui ja han assolit la plenitud del goig i de la felicitat. Una celebració
com aquesta no hauria de tenir com a contrapartida la presentació d’un cel que,
més que “joia i festa a desdir”, és una mena de premi a la bona conducta, ni la
presentació d’un purgatori que, més que la purificació joiosa que provoca en el
benaurat la llum feridora de Déu, és una mena de camp de concentració. Què en
diria Jesús d’aquesta presentació? És aquesta la “càtedra de Moisés” on els
mestres de la Llei i els fariseus s’han assegut? No és això “pagar el delme de
la menta, del fonoll i del comí i abandonar les coses més fonamentals de la
Llei, com la justícia, la misericòrdia i la fidelitat?

No ho sé. Si
m’atenc a les disposicions i preceptes de la Llei antiga, sovint carregosos i
feixucs, el gran (i únic) precepte de l’Evangeli, “Estima el Senyor, el teu
Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament” i “Estima els altres
com a tu mateix”, sembla molt més fàcil i, sobretot, més lliure o més
alliberador, perquè no està encasellat dins d’unes normes concretes. Però, ¿és
fàcil estimar Déu d’aquesta manera?

Estimar una persona, més enllà de
l’atracció (física o espiritual) i de la simpatia que puguem sentir per ella,
no és fàcil. Més encara, jo diria que estimar una persona amb un amor sincer i
fidel suposa adquirir un compromís que més d’una vegada pot arribar a esdevenir
insuportable. Dir-li a una persona: “T’estimo”, i dir-li-ho no amb paraules,
sinó amb una dedicació completa, suposa carregar-se damunt d’un mateix el pes
de l’altre, un pes que pot esdevenir pressió abassegadora. I no estic parlant
d’un amor malaltís o acomplexat, sinó que estic parlant de l’amor d’amistat,
que és el que ocupa el rang més elevat en la categoria de les diverses menes
d’amor, i que és indiscutiblement alliberador.

Estimar Déu és fer-ho certament amb
amor d’amistat, però és fer-ho d’una manera absoluta, una manera que inclou
allò de “amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament”, i a més
fer-ho a ell tot sol, sense repartir aquest amor amb cap altre déu i sense que
ningú més ocupi el lloc d’aquest Déu que vol ser estimat així. I és normal que
ens preguntem si és possible estimar Déu d’aquesta manera.

Fa uns dies que celebràvem el
començament del jubileu del cinquè centenari de la mort de santa Teresa de
Jesús, o d’Àvila. Vaig voler ser al monestir de les Carmelites descalces de la
nostra ciutat i vaig participar com a concelebrant en l’eucaristia que va
presidir l’arquebisbe Jaume (i haig de confessar la meva satisfacció per
l’homilia que va predicar, i en acabar la celebració, el vaig felicitar
humilment i lleialment). Potser no hi ha ningú que hagi arribat a estimar Déu
com ella ho va fer. I quin és el secret? De secret només n’hi ha un: la saviesa
del cor que depassa qualsevol altra saviesa i que s’adquireix per
l’experiència. Només podem estimar d’aquesta manera si ens sentim profundament
estimats, i aquesta experiència només s’obté a través de la pregària.

De persones que hagin estimat d’una
forma tant o més abrandada que Teresa, n’hi ha hagut més, moltes més. La
diferència és que, en el cas de la santa d’Àvila, l’amor a Déu no va ser fàcil ni
es va traduir en manifestacions exuberants. En el cas de santa Teresa, l’amor a
Déu no va calar foc enlloc, fora de la seva ànima. I aquest és un detall d’una
extraordinària importància. Recordo que, de petit, la mare em va portar al
metge perquè “m’escoltés el pit” (segurament que jo estava simplement
constipat, però la mare, que havia perdut un fill seu, el meu germà petit, per
culpa de l’escarlatina, temia sempre el pitjor). Jo no entenia què feia el
metge o què volia fer amb l’aparell que havia aplicat al meu tòrax. De gran,
gràcies a Déu, he entès que, per estimar una persona cal escoltar el batec del
seu cor, cal posar l’orella, amb tot el respecte del món, al seu pit i captar
amb el màxim silenci possible, què li passa per dins.

Sant Teresa ens ha ensenyat i ens
ensenya que estimar Déu vol dir escoltar el batec del seu cor, sentir el que
pensa i el que vol. I això és exactament la pregària.

Això de fer
distinció de persones és una cosa molt lletja. Tu sí, perquè ets maco, ets
intel·ligent o simplement perquè em caus bé; tu no, perquè no tens el meu color
de la pell, no reses com jo ho faig o penses d’una manera diferent de com jo
penso. La discriminació, per qualsevol motiu, sempre serà injusta, la qual cosa
no vol dir que totes les idees siguin iguals i que tots els comportaments
tinguin el mateix valor ètic. Evidentment, no és el mateix creure que no
creure, tot i que la realitat no canvia ni desapareix pel fet que tu la neguis.

Jesús, pel que sembla, tenir fama de
no fer distinció de persones i de no deixar-se influir per ningú. Aquest és, si
més no, l’elogi, certament capciós i enverinat, que li fan els fariseus i els
herodians. Jesús diu la veritat, sempre i en qualsevol circumstància i, per
això mateix, ensenya de debò el camí de Déu. Dir la veritat i fer la veritat
són i seran sempre un signe inequívoc d’autenticitat personal, en la mesura que
la qualitat d’una persona no es mesura per les aparences ni per l’opinió més o
menys favorable del gran públic, sinó pel que diu i pel que fa.

Una cosa, però, és fer distinció de
persones i una altra, molt diferent, confondre, posem per cas, la religió i la
política, per tal com la religió fa referència a la relació amb Déu i la
política s’ocupa de l’organització i del govern de la societat humana. Es
tracta, doncs, de dues esferes diferents que, tanmateix, abasten la totalitat
de vida de les persones. En principi, són dues dimensions que no haurien
d’entrar mai en conflicte, i, si hi entren, és perquè la política s’ha
convertit en religió i/o la religió en política.

Les persones no creients, en no
reconèixer l’existència de Déu, es veuen alliberades de “donar a Déu el que és
de Déu”, però caldria recordar-los que és propi de la persona humana romandre
oberta a la
transcendència. Els creients han de “donar a Déu el que és de
Déu”, però mai podran sentir-se alliberats de “donar al Cèsar el que és del
Cèsar”. La fe no eximeix del compromís polític; al contrari, l’autèntic creient
ha de trobar en la seva fe les motivacions més profundes que l’han de dur a
aquest compromís.

No hi ha cap fe religiosa que imposi
una determinada opció política, per bé que no sembla que la fe en un Déu que no
fa distinció de persones i que diu sempre la veritat pugui acceptar com a bo un
sistema o una opció política que no respecti suficientment la llibertat i la
dignitat de les persones i dels pobles. La frase de “donar al Cèsar el que és
del Cèsar i a Déu el que és de Déu” mai no hauria de servir de pretext per a
desqualificar, posem per cas, la doctrina social de l’Església quan aquesta
assenyala amb ets i uts els drets de les persones i dels pobles.

Fer distinció de persones és una cosa
molt lletja. Però l’evangeli de Jesús no té cap inconvenient a parlar de
“primers” i de “darrers”, especialment en relació amb el Regne de Déu. Els “primers”,
en el Regne, no són els poderosos d’aquest món, sinó la gent menuda i anònima,
la que s’esforça per sembrar arreu bonesa, veritat i bellesa. Fer distinció de
persones és una cosa molt lletja, però els cristians no podem oblidar, no
hauríem d’oblidar, que el nostre signe d’identitat és la solidaritat amb els
més pobres. Una Església compromesa amb la justícia és una Església que ha
après a “donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”

La famosa paràbola del banquet de
noces, del cap. 22 de l’evangeli de Mateu, és això, una paràbola, és a dir, una
metàfora desenvolupada en forma de narració, que parteix generalment de les
accions de la vida quotidiana. En realitat, en boca de Jesús, les paràboles
porten un missatge que colpeja els oients i els vol fer reaccionar per tal que
prenguin una decisió i efectuïn un canvi en els seus comportaments i actituds.
En aquest cas, la paràbola fa referència al banquet messiànic, al qual és
invitat, en primer lloc, per raons òbvies, el poble d’Israel, una invitació que
no ha acceptat. La paràbola mostra el càstig d’Israel i al mateix temps anuncia
l’entrada dels altres pobles al Regne de Déu.

Perquè aquesta és, en definitiva, la
intenció de la paràbola: mostrar que el Regne de Déu està obert a tothom. La paràbola
comença dient: “Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el
casament del seu fill”.  Si alguna cosa
és el Regne de Déu en aquest món, és una festa, i una festa perquè és la
manifestació plena i suprema de l’amor de Déu que vol compartir amb tots els
homes la seva vida i la seva felicitat. I, certament, no seria una festa ni,
encara menys, la festa d’aquesta explosió de l’amor de Déu si la participació
en ella estigués restringida a uns quants mentre que la resta en fossin
exclosos.

El Rei, després del rebuig dels convidats per raons històriques (Jesús
fou “enviat” al poble d’Israel), diu als seus servents: “El banquet de noces és
a punt, però, els convidats no n’eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels
camins i convideu a les noces tothom que trobeu”. I penso que, entre aquest
“tothom”, hi som nosaltres; però penso també que potser entre els qui han
rebutjat la invitació també hi som nosaltres, gent que hem tingut una cultura
cristiana, que hem viscut en països cristians, que hem estat, diguem-ho així,
gent de missa de tota la vida, i que ara fem el sord a la invitació i
simplement som els convidats a noces que “no hi volien anar”. I qui sap si
aleshores aquest “tothom” avui no són gent que, fins fa quatre dies, eren consideraven
exclosos o es consideraven autoexclosos.

Tot això fa pensar. Seria incorrecte
identificar la crida al banquet amb la crida, posem per cas, a anar a missa. El
Regne és molt més que l’Església, i la participació en el banquet del Regne vol
dir assumir amb responsabilitat els valors de justícia, de solidaritat, d’amor
i de pau d’aquest Regne. Però l’Església és, en aquest món, el “sagrament” del
Regne, i no sembla correcte prescindir del “sagrament” a l’hora de voler
participar en el banquet del Regne.

Potser el secret que amaga aquesta
situació generalitzada és que no hem estat capaços de presentar la pertinença a
l’Església com una festa. No crec que l’Església sigui percebuda com una festa,
sinó més aviat com un sistema feixuc de normes de les quals molts dels nostres
conciutadans es volen alliberar. ¿No hi ha una mica d’això en el fet que moltes
parelles no es casen per l’Església i que fins i tot moltes parelles casades
per l’Església no bategen els seus fills o no els porten a la catequesi?

Els qui hem acceptat la invitació ho
hauríem de tenir molt clar: anem de casament! Certament, anar de casament vol
dir no anar de qualsevol manera, la qual cosa vol dir anar-hi amb alegria i amb
el cor agraït. ¡Sortosos els qui s’asseuen a taula!

L’escatologia, com
espero que molts dels meus lectors sàpiguen, és una parcel·la de la teologia
que s’ocupa del misteri darrer de la vida de les persones i del misteri de la
fi de la història i de l’univers, i ho fa sota la guia exclusiva de la
revelació judeocristiana consignada en els llibres de la Bíblia. És o vol ser
un “logos”, és a dir, un raonament travat i coherent, sobre l’éskhaton revelat en els llibres de
l’Antic i del Nou Testament, és a dir, sobre allò que, segons Déu, és darrer,
futur i nou.

¿On és la frontera escatològica? És a
dir, ¿en quin moment, en quina circumstància, en quina ocasió la realitat
darrera, futura i nova de l’éskhaton arriba
al nostre món? I convé no oblidar que l’arribada de l’éskhaton al nostre món no comporta l’anul·lació o la destrucció
d’aquest món, si no més aviat la seva perfecció, el seu “acompliment”. Segur
que aquesta frontera és la fi del món. Si fóssim capaços de situar-nos en el
“moment” en què l’éskhaton irromprà
en el nostre món i en la nostra història, hi veuríem, d’una banda, la suma de
tots els esforços dels homes per a millorar-ho tot, i també els anhels i
desitjos, les esperances i les il·lusions, no acomplertes i, d’una altra,
l’actuació d’un Déu “que vol fer noves totes les coses”.

Però aquesta frontera s’atansa a la vida de
cada persona en el moment de la seva mort. Per això els cristians no veiem la
mort com la destrucció o eliminació de la vida d’una persona, sinó com
l’arribada, en la vida d’aquest persona, de l’éskhaton darrer, futur i nou i, per tant, com el moment en què la
vida d’aquesta persona entra en la seva plenitud (una plenitud, per cert, en la
qual hi és present tot l’amor que aquesta persona haurà rebut), un moment en el
qual aquesta “plenitud humana” quedarà acomplerta per la plenitud de Déu i del
seu amor.

De frontera escatològica, però,
encara n’hi ha una altra: l’acompliment de la nostra fe. Els medievals deien:
“nosaltres creiem el que els benaurats veuen”. “Allò que els benaurats veuen”
és un altre nom per a designar la plenitud escatològica: la visió de Déu cara a
cara, que és la característica més significativa de la benaurança humana, és la
perfecció escatològica del vida humana. Això vol dir que, en el moment de
creure, quan diem “crec”, i ho diem amb totes les conseqüències, es fa present
l’éskhaton darrer, futur i nou, que,
d’una banda, posa en crisi les estructures humanes de la “comunitat dels
creients” i, de l’altra, la situa a tocar de la “comunitat dels benaurats”.

L’escatologia, com espero que molts dels
meus lectors sàpiguen, és una parcel·la de la teologia que s’ocupa del misteri
darrer de la vida de les persones i del misteri de la fi de la història i de
l’univers, i ho fa sota la guia exclusiva de la revelació judeocristiana
consignada en els llibres de la Bíblia. És o vol ser un “logos”, és a dir, un
raonament travat i coherent, sobre l’éskhaton
revelat en els llibres de l’Antic i del Nou Testament, és a dir, sobre allò
que, segons Déu, és darrer, futur i nou.

¿On és la frontera escatològica? És a
dir, ¿en quin moment, en quina circumstància, en quina ocasió la realitat
darrera, futura i nova de l’éskhaton arriba
al nostre món, s’hi fa present i hi exerceix clarament la seva eficàcia? I
convé no oblidar que l’arribada de l’éskhaton
al nostre món no comporta l’anul·lació o la destrucció d’aquest món, si no
més aviat la seva perfecció, el seu “acompliment”. Ho dic i ho repeteixo,
perquè l’expressió “fi del món” s’entén sovint com a destrucció o eliminació i,
com a contrapartida, allò que hi ha després de la fi del món s’entén com un
“altre” món. I això no és així. Des de la fe cristiana (i jueva), no hi ha cap
més món que el nostre, i allò que fa o farà l’eskhaton serà dur a la plenitud el nostre món i la nostra història
(nosaltres no creiem en un “món futur”, sinó en el “futur d’aquest món”). Si
fóssim capaços de situar-nos en el “moment” en què l’éskhaton irromprà en el nostre món i en la nostra història, hi
veuríem, d’una banda, la suma de tots els esforços dels homes per a millorar-ho
tot, i també els anhels i desitjos, les esperances i les il·lusions, no
acomplertes i, d’una altra, l’actuació d’un Déu “que vol fer noves totes les
coses”.

Aquesta és, doncs, la frontera
escatològica: la fi del món. Però aquesta frontera s’atansa a la vida de cada
persona en el moment de la seva mort. Per això els cristians no veiem la mort
com la destrucció o eliminació de la vida d’una persona, sinó com l’arribada,
en la vida d’aquest persona, de l’éskhaton
darrer, futur i nou i, per tant, com el moment en què la vida d’aquesta
persona entra en la seva plenitud (una plenitud, per cert, en la qual hi és
present tot l’amor que aquesta persona haurà rebut), un moment en el qual
aquesta “plenitud humana” quedarà acomplerta per la plenitud de Déu i del seu
amor. Els cristians no creiem en una “altra vida”, sinó que creiem en el “futur
d’aquesta vida”, una vida que assoleix el seu futur (un futur que, durant el
temps de la vida mortal, hem anat construint), una vida que, per això mateix,
no necessita cap mena de creixement quantitatiu: “els nostres morts no
envelleixen!”

De frontera escatològica, però,
encara n’hi ha una altra: l’acompliment de la nostra fe. Els medievals deien:
“nosaltres creiem el que els benaurats veuen”. “Allò que els benaurats veuen”
és un altre nom per a designar la plenitud escatològica: la visió de Déu cara a
cara, que és la característica més significativa de la benaurança humana, és la
perfecció escatològica del vida humana. Això vol dir que, en el moment de
creure, quan diem “crec”, i ho diem amb totes les conseqüències, es fa present
l’éskhaton darrer, futur i nou, que,
d’una banda, posa en crisi les estructures humanes de la “comunitat dels
creients” i, de l’altra, la situa a tocar de la “comunitat dels benaurats”.

Jo, com a teòleg  – hi ho dic sense presumir de res -, he
intentat pensar sempre des d’aquesta “frontera escatològica”. I, des d’aquesta
frontera, he descobert l’enorme potencial de l’esperança, una esperança que
tot, hi estar arrapada a la creu de Jesús, és capaç de construir, en un món que
passa, les bases del “nou món” que vindrà.

No sé si ho heu
provat mai això de sentir el silenci. Perquè el silenci no és mut, el silenci
parla, i ho fa amb més força en la mesura que “fem silenci” dins nostre i que
procurem reduir al màxim el soroll que ens rodeja. Aquest silenci el pateixen
de manera natural els qui, de naixença, de sobte o a poc a poc, no han pogut fruir
del sentit de l’oïda o l’han anat perdent. No puc dir que aquest silenci forçós
sigui una sort, com tampoc no ho és el silenci forçat dels empresonats en
cel·les absolutament aïllades i impermeables al so exterior.

No parlo d’aquest silenci, com tampoc
no parlo de l’aïllament voluntari dels qui, anant pel carrer o en vehicles
públics i fins i tot en les aules escolars o en sales de conferències, obturen
llurs oïdes amb les andròmines de torn, escoltant no sé quina mena de
missatges, o bé tenen tots els sentits clavats en les maquinetes que fan
funcionar a les mil meravelles, tot dibuixant de tant en tant un somriure de
complicitat. No em refereixo a aquests silencis, perquè no són silencis sinó
capes de so que embolcallen perillosament la persona i no li permeten sentir el
silenci interior.

Parlo del silenci de dins, de
l’ànima, del silenci que es produeix quan emmudeixen totes les veus interiors,
les veus amb les quals dialogaves i que a vegades esdevenien estridències
sonores i a vegades plàcides simfonies. Parlo d’un silenci que, sense saber ben
bé per què, es converteix en una mena d’habitacle que estàs destinat a habitar
tant si vols com si no vols. Un silenci, doncs, dolorós, al qual costa
avesar-se, un silenci, però, que, quan t’hi vas acostumant, esdevé un embolcall
suau que et conforta; un silenci com a habitacle en el qual pots fer-hi estada,
un silenci que, amb la seva ombra, et permet descansar.

Aquest silenci, que ha substituït
totes les veus interiors, parla, i ho fa amb una intensitat i amb una qualitat
de so mai no imaginades. La seva veu filtra les veus exteriors, aportant les
seves contra-imatges, i el qui sent aquesta veu escolta l’autèntica veu del
món, que és la veu de la seva perifèria. La seva veu desvetlla l’autèntic món
interior, on fa niu el més autèntic de l’humà, és a dir, allò que encara no és.
Finalment, la seva veu esdevé ressonància sagramental d’un Déu que, en fer-se
humà, va quedar literalment afònic, sense poder dir res més.

He emprat sovint la metàfora de la llum
feridora per explicar la doctrina catòlica del purgatori. El “purgatori”
medieval, sotmès a la teoria germànica (i, per tant, “bàrbara”) de la culpa i
de la pena, havia esdevingut una mena de camp de concentració, en el millor
dels casos, on les ànimes dels homes i dones que moren sense una culpa greu
(pecat mortal) havien de satisfer la part de la “pena temporal” de tots els
seus pecats, que no havien satisfet durant la seva vida; un lloc, doncs, on,
tot esperant el dia del Judici final i de la resurrecció dels morts, les
“ànimes del purgatori” havien de romandre, fora del cas que alguns dels vivents
els rescatessin mitjançant les indulgències (en aquest cas, abans del Judici
final, aquestes ànimes anaven al cel).

Aquesta explicació del purgatori, més
que aclarir, el que fa és enfosquir la paraula revelada que parla de la
necessària purificació per a poder accedir a la contemplació i al gaudi del
misteri de Déu, una purificació que, a semblança de la que rep el profeta abans
que es disposi a anunciar la Paraula, Déu mateix proporciona a tothom que
estigui disposat a rebre-la. No hi ha, en aquest sentit, ni rastre en
l’Escriptura d’un purgatori “punitiu”, un purgatori que ha desvetllat en la
imaginació popular imatges terrorífiques, fins al punt de fer-lo una mena
d’infern en miniatura.

Jo penso que una bona metàfora el
purgatori és la metàfora de la
llum. Tots sabem  – i
no pretenc oferir cap explicació científica –
que la llum, en incidir en els ulls dels qui els té oberts, fereix. En
aquest sentit, el purgatori no seria res més, o no seria gairebé res més que la
llum de Déu  – “en la vostra llum veuré
la llum”, diu el salm –  que purifica els
ulls espirituals dels qui, en morir, han demanat a Déu, com ho fa el poeta,
“uns ulls més grans, per veure la vostra faç immensa”. Des d’aquesta
perspectiva, els “nous ulls” que rep l’home en morir, i que seran purificats
per la llum de Déu, són uns ulls   – en
definitiva, la capacitat de veure-hi –
que necessiten també l’amor dels germans, dels vivents. Pensar que jo
puc, amb el meu amor, augmentar la capacitat de visió del meu pare, que va
morir als vint-i-nou anys, em dóna una gran alegria.

Els mestres d’obres medievals van
inventar els arcbotants per a sostenir les naus centrals de les catedrals
gòtiques, i, amb els arcbotants, les parets, que servien per a sostenir la coberta,
deixen aquesta funció i es transformen en espais on es poden obrir finestres,
que s’usen com a element decoratiu i permeten que la nau s’ompli de llum. En
les finestres s’instal·len els vitralls que, especialment en la França del
segle XIII, substitueixen la pintura mural que s’havia desenvolupat durant el
període romànic. Durant el període gòtic, l’art dels vitralls esdevé l’art
hegemònic del color i del dibuix, que pren les funcions simbòliques-docents de
la pintura mural amb els seus complets programes iconogràfics.

Segur que més d’un de vosaltres us heu
quedat bocabadats mirant els admirables vitralls de Rouen o de la Sainte
Chapelle de París. El recorregut per les grans catedrals
gòtiques de la Normandia o de la Picardia és una experiència inenarrable. Però,
a mi, els vitralls m’interessen, més que com a relat, com a simfonies
lluminoses, amb l’esclat d’uns colors que penetren fins al fons de la meva
ànima. Mirant els vitralls, he comprès el significat profund de la “llum
feridora”, que fa passar gairebé insensiblement d’un estat de foscor a un estat
esplendent. La “llum feridora” dels vitralls travessa tota mena de zona opaca i
la converteix en el reialme de la bellesa.

L’Església és una comunitat de
germans, homes i dones, que tenen en comú el baptisme, el sagrament de la
regeneració (hem renascut per l’aigua i per l’Esperit) i que tenen la missió de
ser “sal de la terra” i “llum del món”. L’Església és el “poble de Déu”, és a
dir, el laos, i a tots els seus
membres els escau ser anomenats sacerdots, reis i profetes de la Nova Aliança (o
pacte), inaugurat per Jesús a la creu. Reconciliats amb el Pare per la sang del
seu Fill, tenim la porta oberta per entrar a la intimitat de Déu (és a dir, al
Cel) i gaudir de l’herència dels fills de Déu, de la qual són penyora els
sagraments i, especialment, el sagrament del Cos i la Sang del Senyor.

En realitat, l’Església és tot això,
i molt més, però ho és com a “sagrament”, és a dir, com a “signe eficaç” d’una
“salvació” destinada a tots els homes i dones de tots els temps. En aquest
sentit, l’Església no fa res més que expressar en forma visible un altre tipus d’església,
l’Església universal, que, sobre la base de la voluntat salvadora de Déu,
abraça i abasta tota la humanitat; i, en aquest sentit, la unitat interna de
l’Església, sostinguda per la gràcia de l’Esperit Sant, expressa la unitat del
llinatge humà, de la mateixa manera que la solidaritat i l’opció pels pobres en
l’Església, és el signe visible i eficaç de la solidaritat entre tots els homes
(homes i dones) i entre tots els pobles. Les institucions de l’Església tenen sentit
en la mesura que ajuden la societat civil a descobrir i a dur a terme la missió
que li correspon en això que s’acostuma a anomenar l’ordre temporal.

L’únic “pastor” de l’Església és
Jesús, el Senyor. Però l’Església és un cos social, és una societat, certament
de caràcter religiós, que necessita una organització, unes normes i, finalment,
un guiatge. Els catòlics creiem que, a través del sagrament de l’orde, Jesús
proveeix la seva
Església de pastors que, alhora que representen sagramentalment
el Pastor, són dotats per l’Esperit dels béns necessaris perquè condueixin com
a pastors el poble que tenen encomanat, poble que, per això mateix, és
reconegut com a “ramat” del Crist (cristians = seguidors del Crist).

Això és així. Però, avui, el fet de
parlar de pastor, d’ovelles i de ramat fa arrufar el nas. Avui vivim en
democràcia i, malgrat les evidents deficiències del sistema polític que hem
escollit, els homes i les dones del nostre temps volen ser tractats i tractades
no com a bens, sinó com a persones, i volen que les deixin pensar amb el seu
cap i que les deixin decidir amb la seva llibertat. Ningú no és prou savi ni
ningú no és prou bo com perquè no necessiti el consell d’una altra persona més
experimentada i, des de la perspectiva de la fe cristiana, ningú no és prou
experimentat com per no necessitar l’experiència de segles, acumulada en els
llibres de l’Escriptura, ni és prou intel·ligent com per no necessitar qui li
expliquin el “sentit de les Escriptures”. Però, avui, tothom sap llegir i
tothom és capaç d’aplicar allò que llegeix a la seva pròpia vida.

Guies, dons, no cal. Però sí que cal
que algú ens acompanyi en el camí i ens faci veure allò que potser per
nosaltres sols no som capaços de veure. Sentir-se guiat, no; sentir-se
acompanyat, sí i moltes vegades sí. Guiar, no; acompanyar sí i moltes vegades
sí, perquè qui t’acompanya és el qui tens al costat, a qui pots demanar
consell; però sap que l’acompanyat és una persona amb seny i, des de la
perspectiva de la fe cristiana, és una persona guiada per l’únic que pot guiar
les persones: l’Esperit Sant, l’Esperit que dóna a tothom el “sentit de la fe”.