Han passat les europees i gairebé tothom analitza les eleccions en clau local. Sortosament, els companys de l’SPD exigeixen als conservadors que no se’ls acudeixi formar majoria amb Fidesz de Hungria, Forza Italia, Alternative für Deutschland, etc.; entenen que Europa no ha de fer digerible el dictat de la troika i proposen un gir radical a l’actual rumb d’Europa: reiniciar la negociació d’un acord de lliure comerç amb Estats Units amb màxima transparència i participació de la societat civil, máxima protecció ambiental, drets dels consumidors i sobirania democràtica, regular mercats i bancs, taxa a les transaccions i que siguin els propis mercats financers els que es facin càrrec dels seus deutes; dipòsit de garantia comú a nivell europeu i fons de liquiditat de bancs, no pagat pels contribuents; promoure la competitivitat de l’economia a través d’una estratègia de desenvolupament sostenible per re-industrialitzar Europa; una política climàtica, que el comerç de carboni torni a ser un instrument eficaç i una transició energètica a l’interior de la Unió.
A Catalunya, però, l’oficialitat s’ha llançat a tornar a parlar de l’anomenat “procés” com si les eleccions no hagin de tenir cap repercussió al nostre país. Els partits catalans es miren el melic i em temo que també el PSC, obsessionat en salvar els mobles i amagant el cap sota l’ala més que mai.
Els ciutadans perceben que la direcció del PSC actua com un grup de tecnòcrates aliens a les preocupacions dels ciutadans ?. És per això que milers de catalans i catalanes han passat del PSC aquestes eleccions ? perquè el PSC hem passat d’ells i elles ?. Ho hem de reconèixer clarament i demanar-los excuses. Ens han votat els més fidels però ens han abandonat centenars de milers que abans confiaven en nosaltres i no captem cap votant nou perquè no resultem atractius.
Quan això passa – i ja és la tercera vegada en tres anys i mig i la segona en any i mig, ja es poden forçar totes les interpretacions que es vulguin, però el cert és que no oferim les solucions que connecten amb els ciutadans. I si el PSC sempre ha tingut dos eixos d’actuació que responen als mateixos dos motius que van ser l’origen de la nostra fundació, potser que revisem on errem.
Partit d’esquerres i partit catalanista. Socialistes i catalanistes per les mateixes raons, dèiem. Sempre hem tingut una doble preocupació: la social i la nacional. Ara molts creuen que hem abandonat una i altra i per això cal canviar.
Tant les reivindicacions socials com les nacionals no només no s’han resolt sinó que els darrers anys han anat a pitjor. La crisi econòmica ha agreujat les condicions de vida de la immensa majoria de catalans i la sentència del TC del 2010 i l’actuació del Govern del PP ha retallat greument la nostra capacitat d’autogovernar-nos. Per això el dret a decidir és assumit per tanta gent que no creu que els socialistes l’assumim per molt que figuri al nostre programa.
I no ens resignem. Si ho féssim hauríem de plegar. Però no volem abandonar la lluita pels treballadors als quals sempre hem considerat que serviríem millor si ens podíem autogovernar, si podíem decidir per nosaltres mateixos, si la relació de Catalunya amb Espanya era de respecte mutu i no d’abús i de poc respecte a les nostres institucions, a la llengua i cultura catalanes, a uns recursos justos, a la voluntat que hem expressat a les urnes sobretot quan hem votat els estatuts que no s’han respectat.
El nostre compromís és amb la transformació de les condicions de vida dels ciutadans. Per això renovem la nostra decisió de lluitar aferrissadament amb polítiques veritablement d’esquerres. I també renovem el nostre compromís amb el dret a decidir dels catalans i les catalanes. El PSC ha de treballar sincerament per una consulta que evidentment haurà de ser legal perquè tingui valor i credibilitat.
Però si volem tornar a representar una gran majoria de catalans i catalanes hem de canviar accentuant le nostre perfil d’esquerres i catalanista, ecologista i feminista. Seguir com fins ara significaria continuar sords als clams de la gent. I demostrant que al PSC hi cap molta més gent de la que ara pensa i ha demostrat que vol l’actual cúpula. El nostre és el partit “ dels socialistes” de Catalunya i per tant hem de fer possible que tothom que es reclami del socialisme pugui ser al PSC in dependentment de com somniï la Catalunya del futur. Ara s’han apartat milers de militants, simpatitzants i votants. Fins i tot molts dels qui ens havíem compromès amb l’actual direcció i amb el primer secretari ens hem allunyat de les decisions, ens hem sentit apartats i només acceptem les decisions per respecte a la majoria que sembla donar-li suport. I així també s’han sentit apartats milers de catalans i catalanes. Ara es diu que es comptarà amb tothom i que serà un PSC plural i ben definit. Però els ciutadans no s’ho creuen si no veuen una renovació del nostre perfil i una nova direcció. No n’hi ha prou en maquillar l’executiva del PSC fent canvis per significatius que siguin. El PSC és a la UCI i no necessita maquillatge sinó cirurgia i no ambulatòria sinó major.
Cal un Congrés i potser una Gestora que el prepari acostant posicions, amb mà esquerra, escoltant tothom, incorporant totes les sensibilitats i tots els posicionaments possibles que només haurien de tenir com a límit la lleialtat. Els companys alemanys consulten sovint la militància. Nosaltres ho acabem de fer en un dissabte a les primàries. Per què no fem el mateix i escoltem què diu la nostra gent ?
Les excuses que el partit s’obriria en canal, (com si no ho estigués obert ja ara) o que no es troba ningú que pugui assumir la màxima responsabilitat, demostren poca confiança en la militància i en la seva maduresa i en la qualitat dels seus quadres més qualificats. O que aquesta direcció comença ara el seu cicle com si els cicles en política els marquès la cronologia i no els ciutadans i les ciutadanes.
I són aquests i aquestes que ens ho reclamen. Només cal escoltar la gent més activa als moviments culturals, sindicals, educatius, sanitaris, esportius, associatius de tota mena. És la nostra gent No sentir-ho confirma la ja gairebé nul.la connexió amb la societat. O, encara pitjor, que estem escoltant altres veus alienes a la nostra base de sempre.
El PSC està per damunt de cadascú de nosaltres. Per respecte a la nostra història i als ciutadans als quals hem de servir, hem de renovar l’instrument de què ens vam dotar fa 36 anys. Els reptes d’afrontar la crisi, de defensar les capes més necessitades de la nostra societat i del medi ambient, d’exercir el dret a decidir dels catalans els ha d’encarar una nova direcció del PSC. Un PSC amb personalitat pròpia que estableix relacions amb el socialisme de la resta d’Espanya des de la seva sobirania. Només així tindrem alguna possibilitat de tornar a recuperar la credibilitat del nostre projecte