Acabat el Congrés 38 del PSOE, com a membre del PSC estic obligat a explicar als i les qui em van elegir per anar-hi i a les catalanes i catalans que ens han seguit què ha passat a Sevilla aquests dies.
No han estat mai els Congressos del PSOE fàcils per al PSC. La singularitat de ser el PSC un partit a banda, jurídicament i a tots els nivells, ha comportat sempre que fóssim mirats per la resta de companys i companyes de la resta d’Espanya també de forma singular. Per exemple, les temptacions d’assimilació, o les d’acabar amb la singularitat que el PSC aprovés les seves candidatures sense passar pel Comitè Federal del PSOE, o les d’involucionar cap al centralisme en el socialisme però també en l’organització política i social al conjunt d’Espanya. Totes aquestes actituds, per bé que sempre sostingudes de forma molt minoritària, no han deixat d’existir mai. I la gent del PSC que sempre hem cregut en un federalisme real a tots els nivells, hem patit en diferents graus i segons el moment. Perquè creiem que com millor podem avançar en una convivència enriquidora des de tots els punts de vista que, per altra banda, integrés tots els pobles i nacions d’Espanya i evités d’aquesta manera la fragmentació, les barreres o la simple disgregació o separació.
Doncs bé, des d’aquest punt de vista, aquest Congrés no ha anat prou bé. O no ha anat com a mi m’hauria agradat. Perquè, com es pregunta Odon Elorza, ha servit per projectar respostes a les preocupacions ciutadanes o ha estat quelcom endogàmic?
Però també perquè a ningú no pot estranyar que Carme Chacon entén millor els plantejaments del PSC , perquè als catalans sempre ens agrada tenir gent del nostre país ben situats a les instàncies on es decideixen qüestions importants i perquè els socialistes catalans no renunciem a tenir una bona relació amb el PSOE, amb el PSE i amb la internacional socialista i creiem que l’hauríem tingut millor amb ella.
Ara bé, dit això, també afirmo que el PSC hauria hagut de jugar un paper més actiu en aquest Congrés: presentant clarament les propostes que vam aprovar en el nostre congrés de desembre i que van significar començar una nova etapa i un nou PSC ; manifestar sense complexos i de forma clara el nostre federalisme, accentuar la nostra personalitat, definir amb precisió el nostre perfil i explicar que hem decidit parlar més i més clarament a tots els foros ( a Madrid o a Brusel.les ), sense que la nostra representació se l’atorgui ningú. I tot això, per cap altre motiu que servir millor als ciutadans i ciutadanes de Catalunya a qui sempre ens hem degut, ens devem i ens deurem en primer lloc. Crec que aquesta oportunitat, quan teníem pendents tota la societat espanyola i en bona mesura catalana pendent de nosaltres, l’hauríem pogut aprofitar.
Així que aquesta feina la tenim pendent i no dubto que la farem. El PSC sorgit del Congrés de desembre ha iniciat una nova etapa que ha comportat nous plantejaments, nous lideratges i noves formes. Això vol dir un PSC que es defineix com defensor del catalanisme social, federalista, feminista i ecologista i un PSC que es proposa dur a terme una presència diferent a la política espanyola i unes noves relacions amb el PSOE i amb el PSE. I, per suposat i abans que res, un PSC que vol ser una alternativa real i viable a CiU per servir com es mereixen els catalans i les catalanes. Confio que Alfredo Pérez Rubalcaba i el seu equip ho entendran i ho acceptaran.
estic d’acord amb el que planteges, que el PSC hauria hagut de jugar un paper més actiu en aquest Congrés. I per què no ho ha fet? Doncs per no perjudicar la candidatura de la Carme Chacon, cosa que em reaferma en què no era una bona candidatura pel PSC.
Digo lo mismo que Jordi Casanova y añado que hasta que todos tengamos claro que por delante del interés personal deben estar los ideales, los congresos seguirán siendo una lucha de poder interno que tan solo nos lleva a perder nuestra propia identidad socialista.