Manel Martínez

La maquinària utilitzada actualment en els treballs agrícoles ha destapat una sèquia o mina subterrània en un tros de terra de la partida de la Carlania o Les Eres, al terme de Barberà de la Conca.

El propietari, en Jordi Izquierdo Gomà, m’ha ensenyat el pou artesià que es troba dins d’unes construccions antigament destinades a un corral de bestiar i a un molí d’oli. Des d’aquest pou, l’aigua, procedent d’un veta subterrània, pujava de nivell quan la pluja era forta fins a un punt on era recollida i conduïda per una canalera feta amb teules. La canalera transcorre per una sèquia soterrada fins a la zona de l’Horta Major situada a la Sèquia del Dilluns.

La sèquia subterrània, coberta amb grans lloses de pedra, està excavada en una zona on el sòl és de tapassot. Dins de la sèquia o mina hi ha la conducció de teules feta a mitja alçada.

Als padrons municipals de l’Espluga de Francolí, que només es conserven a partir de l’any 1936, no he trobat cap família empadronada en aquest mas. Hi ha però, diferents testimonis que asseguren que es tractava d’un mas habitat. De fet uns oncles meus van habitar aquest mas a finals de la descada dels cinquanta del segle XX.

Felip Espasa al costat d'un dels arcs

Mola de pedra que es troba a l'interior de les restes del molí

Paret de la bassa.

Entrada al cacau

És un barranc amb abundància d’aigües i on trobem una bona mostra d’art rupestre, testimoniatge de la presència dels humans des de molt antic.

Caminar i endinsar-se per aquest bell indret ens resultarà del tot gratificant, ja que a la zona trobarem diferents fonts, basses d’aigua i bancals amb murs de paret seca que foren utilitzats als anys seixanta com a viver de planta forestal.

Dins del barranc hi trobem el mas d’en Llort, que dona nom al barranc. Aquest mas encara es manté de peu, ja que fou utilitzat com a casa forestal i actualment es fa servir com a suport a les visites guiades a les pintures rupestres. Davant del mas encara es conserva una era.

Mas d'en Llort restaurat.

Molt a prop del mas d’en Llort hi trobem el mas i el corral de Pepet (el corral aprofita una balma), el mas es troba ensorrat, però deuria ser un mas forcà singular ja que fou alçat al voltant d’una roca, alta i plana, que quedava com a paret mitjanera dins del mas. Entre les runes del mas encara es pot apreciar les restes d’un cup de vi i dalt de la roca hi ha les restes d’un forn de pa fet amb pedra tosca.

Restes de mas de Pepet.Corral del mas de Pepet que aprofita la balma. 

Seguint el camí més amunt hi trobarem el mas d’en Ramon Bessó o mas d’en Bessó del qual només hi queda les parets d’un habitacle, que sembla ser que deuria ser la pallissa, ja que està situat sota d’una era i té una porta d’accés a la part superior per poder entra la palla.

Construcció que resta en peu del mas d'en Bessó.

Era del mas d'en Bessó.

També trobarem molts marges de pedra seca que van abancalar una bona part dels costers del barranc i on es deuria plantar vinya i cereals (segurament el cereal deuria ser sègol, més resistent al fred).

Sobre els diferents masos de Rojals es pot consultar el llibre de Josep M. Contijoch i Vicenç Bayona “Els Masos de Rojals” monografia del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà.

La zona de la Pasquala, coneguda pels seus pous de gel, és molt rica amb aigua i subministradora d’aquest preuat líquid a la població de Montblanc.

Al voltant de la casa de la Pasquala hi trobem diferents fonts ( font de la Pasquala o de la Teula, font del Solà...) i dues mines d’aigua. La primera, anomenada mina de Baix, o de l’Escut (fent referència a un escut de pedra que es troba en un contrafort de pedres, al costat mateix de la boca de la mina), fou excavada l’any 1804, i la segona, anomenada mina de Dalt s’excavà l’any 1934 i consta de 35 m de fondària amb dues derivacions.

Mina de Dalt.

Mina de Baix o de l'escut.

Escut dels Canonges de Tarragona, antics propietaris de la zona de la Pasquala.

La conducció de les aigües de la Pasquala fins a la Font Major de Montblanc fou una gran obra de principis del segle XIX. En un dels dipòsits reguladors de la conducció de les aigües es pot apreciar una làpida de pedra gravada amb data de 1804 que recorda aquells fets.

Làpida de pedra gravada per recordar la portada de les aigües a Montblanc.

Les aigües recollides de les mines i les fonts foren conduïdes per una canonada fins a la vila de Montblanc. Al llarg del recorregut d’aquesta canonada hi trobem els anomenats “pilars de l’aigua”.

Sobre les aigües de la Pasquala es pot consultar el llibre de Joan Pallisé Clofent “Els camins de l’aigua. Fonts naturals i aigües al terme de Montblanc” de Cossetània Edicions.

Entre Vimbodí i Poblet, a uns 2 km al Nord del monestir s'alça l'antiga granja cistercenca de Milmanda, que té els seus orígens en l’època romana, segons els vestigis que s’han trobat, probablement fou una antiga Vil·la Romana anomenada “Escupianda”.

La primera referència documental de Milmanda és de l'any 1148 i sembla ser que ja estava fortificada aleshores. L’any 1163 aquest mas fortificat passà a mans dels monjos del monestir de Poblet els quals hi bastiren una granja principalment agrícola i ramadera. Posteriorment, els abats van ordenar reedificar-lo i ampliar-lo en diverses ocasions (1316-1348 i 1564-83). Entre els anys 1316 i 1348, durant el període abacial de l'abat Ponç de Copons, es bastí la torre de defensa de l'entrada. A principis del segle XVII l’abat Felip Genovès el convertí en un casal residencial amb capella, àmplies sales i una galeria amb arcs.

Després de la desamortització  de 1835 passà a mans privades. Als padrons municipals de Vimbodí hi trobem sempre inscrita la mateixa família Molas des de 1905. Al darrer quart del segle XX l’edifici i les terres foren comprades pel celler Torres que actualment elabora excel·lents vins amb les vinyes dels seus voltants.

Al pati interior es pot apreciar un bonic empedrat

Vista de Milmanda des del camí del monestir de Poblet

Les construccions dins l’àmbit rural són bàsicament senzilles i funcionals. Els treballs de forja realitzats pels serrallers o ferrers dels nostres pobles també tenien els mateixos objectius, ser senzills i funcionals, així hi tot la mà artística del serraller quedava plasmada en molts dels seus treballs.

Reixa anomenda popularment "llargandaix".

És especialment en els picaportes, anelles, panys i altres elements de portes i finestres on es pot apreciar l’art dels seus elaboradors.

El molí de Vinyols fou un dels molins fariners importants de Montblanc. D’origen medieval, era propietat del castlà de la Vila. El trobem situat a la partida de Vinyols, entre el mas del Foraster i l’ermita de sant Josep. Al padró municipal de Montblanc de l’any 1889 encara hi havia empadronada una família en aquest molí.