Per explicar la vida d’Isidre Pàmies i Borràs “Cercós”, el combatent aleixarenc que lluità a favor de la causa del pretendent Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, i que va actuar al Camp i a les comarques properes durant la tercera guerra carlina (1872-1876) en el context del Sexenni Democràtic (1868-1874), he triat una crònica publicada al web del poble de l’Aleixar, de caràcter més localista, i que és una compilació de diversos autors que van biografiar Cercós, entre ells Marià Manent. També he afegit un relat publicat per Josep M. Sugranyes al seu llibre “De Reus a Prades i Poblet”, editat per Cossetània l’any 2001, i extret per ell molt possiblement del que relata Josep Iglésies a “L’àvia Boronada: L’esment diví i contes i llegendes”, Arca, Barcelona, 1947. Per finalitzar i acabar d’arrodonir-ho, he afegit un tercer text que situa les accions bèl·liques de Cercós dins el context històric en que ell va viure i on va protagonitzar els fets que van donar peu a la seva llegenda.

Les guerres carlines van ser complexes i no es poden reduir al simplisme d’unes adhesions al pretendent Carles setè en contra de la causa isabelina, ni a contraposició “ciutats liberals” contra “camps absolutistes”. Pensem que ens trobem en un moment històric batejat pels historiadors com la “fi de l’Antic Règim”. Tenen aquestes revoltes, a més, diverses imbricacions segons el territori on es desenvolupen, amb notables diferències entre el País Basc i Navarra, Catalunya o València. A mi m’agrada recordar unes paraules de Josep Fontana quan parla de “la revolta dels carlins” a la monumental Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. Diu el professor Fontana, per mirar d’establir un enfocament previ: “Com tot fenomen social complex, la revolta carlina no es pot reduir a una explicació simplista. Una cosa és assenyalar els grans trets de base que permeten d’entendre el suport que ha trobat, i una altra que això basti per a donar compte de totes les adhesions. Tampoc no es pot pensar que, un cop hem aconseguit de distingir les raons per les quals el carlisme ha assolit expressar el malestar de determinats grups socials, sabem les raons concretes que han dut els homes a la lluita. El primer problema que se’ns presenta és que, en fer les nostres anàlisis del passat, operem amb allò que sabem que realment s’ha esdevingut, mentre que els individus que tenien aquell passat com a present vivien en una perspectiva en que diversos futurs eren previsibles, i actuaven, a més, d’acord amb la seva percepció del món, que podia contenir elements que avui sabem que eren erronis, però per a ells eren vàlids. No podem demanar a un camperol català de la primera meitat del segle XIX la freda racionalitat que només hauria pogut basar-se en un coneixement dels mecanismes econòmics i socials del seu entorn que ell no tenia, quan no demanem el mateix als catalans de la fi del segle XX que acuden a votar moguts per prejudicis o il·lusions irracionals, en un temps en que, en teoria, l’educació i la informació que reben són molt superiors.”