Xavier Sabaté Ibarz

Des que Artur Mas va ser elegit president, va tornar el pensament únic a Catalunya, l’única veritat que tants beneficis de diversos tipus ha reportat al nacionalisme català de dretes. El principal és fer aparèixer que CiU no és responsable mai de res d’allò que passa a Catalunya. Així, els dos darrers anys la veritat revelada era l’aliança CiU-PP, mentre que en el debat darrer en què es varen debatre tres declaracions favorables al dret a decidir, va ser amb altres socis. Una sola de les declaracions –la seva– era la veritable, la bona, la que després es trasllada als mitjans i a partir i al voltant de la qual ha de girar tot el país, les tertúlies on es difon la santa doctrina, la que permet estigmatitzar com a infidel i antipatriota o atorgar patents de catalanitat i fidelitat a la pàtria.

Alguns s’han convertit a aquesta nova religió i són, com tots els conversos, els més actius i sorollosos de l’àgora, no sigui que no se’ls vegi prou o que no se’ls perdoni antics pecats. Els conversos no han trobat els darrers mesos ni un sol motiu de crítica a un president que en els dos anys que porta al càrrec no pot exhibir més que crítiques a una Espanya que no ens permet viure a l’Arcàdia feliç. Però també han arribat insuportables xifres de pobresa, d’atur, de llistes d’espera sanitàries i casos d’irregularitats als jutjats com mai.
Alguna cosa més ? El seu fracàs electoral. Demanava una majoria sense precedents, excepcional i contundent que no va arribar i, davant les alternatives de dimitir o tirar endavant encara que sigui a costa d’estampar-nos a tots contra les roques, escull la segona deixant que el timó de la barca, l’hora de sortida de la nau, la velocitat i potser fins i tot el moment d’estavellar-nos el dugui ERC. Caram quina renúncia a dirigir Catalunya un president!

Amb el Parlament atomitzat es fa molt difícil governar el país, amb la fragmentació de la societat catalana i la polarització en dos extrems es tallen ponts de diàleg i llaços que havien conservat unit el poble de Catalunya, unió que és l’única força possible dels catalans. Però qui dia passa, anys empeny i, això sí, qui no combrega amb la doctrina oficial és antipatriota.

Crisi ? Connais pas. Esforços per construir una Unió Europea forta i capaç d’encarar el futur en un nou marc ? Silenci, no fos cas que es descobrís que hem de traspassar moltes competències a la Unió i hem de construir un nou continent d’interdependències. Domicilis fiscals fora de Catalunya de fills o pares de presidents i expresidents? Casos de corrupció ? Deuen ser a Espanya, a casa nostra tot són invents de l’enemic. Això sí, acabem amb el sector públic venent aigua, instal·lacions de residus perillosos, privatitzant la Sanitat? No ho teniu ben entès, és per eixugar el dèficit que ens imposen des d’Espanya. I és que no defenseu la independència, elixir que ens atorgarà prosperitat, llocs de treball i la vida eterna.

El dia 23 de gener al Parlament es van discutir tres declaracions donant suport al dret a decidir? No ha sortit a gairebé cap mitjà però vostè ja sap que l’única bona, conforme a dret i doctrina, és una de sola. Els diputats que no la van votar ? Són infidels, venuts, antipatriotes, dependents d’Espanya. Ah! I no oblidin uns quants llocs comuns i estereotips com que els països que se’n surten, de la crisi, són tots petits, quan siguem independents tindrem aigua i energia de sobres, no caldrà exèrcit ni representació exterior, en quatre anys tornarem el que devem i si no som a la Unió Europea, no importa. Fins i tot li trobarem lliga on jugar el Barça perquè rebrà ofertes de mig món.

Ja perdonaran la digressió però més enllà del relat oficial hi ha una altra realitat.

Catalunya necessita decidir el seu destí com més aviat millor. Només hi ha dos camins: el de la negociació i el de l’enfrontament. Nosaltres, conscients de la realitat i de les possibilitats i perquè Catalunya sempre ha sortit malparada quan ha triat el camí de l’enfrontament, havíem proposat el de la negociació exigent amb la màxima unitat possible. S’ha aprovat un altre camí i el respectem perquè som demòcrates i qui li ha donat suport té la responsabilitat de tirar-lo endavant. Vull suposar que hauran calculat tots els riscos, mesurat forces i el balanç els ha sortit positiu. Endavant, doncs. Però no els acompanyarem. Algú ha de quedar per si s’han de recollir les restes del naufragi.

Per últim, algú dirà que al PSC tenim un problema i és cert. Alguns companys pensen de forma diferent de la majoria. Porto setze anys de parlamentari i he de dir que des del setembre passat en què vaig assumir la responsabilitat de president del Grup i ara amb Pere Navarro, hi ha democràcia interna al Grup, es consulta i es prenen les decisions de forma democràtica. Per tant, ni direcció ni Pere Navarro van decidir la votació del ple sinó col·lectivament.

De pas, diré que si un dia decidís que no puc votar el que decidim democràticament, presentaré la meva renúncia al càrrec com he fet en dues ocasions al llarg de la meva vida política.

La primera, l’alcalde Recasens va rectificar i em vaig quedar; la segona, el president Montilla em va recollir l’acta de diputat però em va demanar que tornés a fer de delegat a Tarragona. Ho vaig fer sense soroll i no precisament per una iniciativa dels nostres rivals que riuen quan aconsegueixen la nostra divisió, divisió que perjudica tothom. Democràcia als partits i respecte a les decisions
adoptades democràticament.

L’únic senyor i l’única fe ja la prediquen i imposen uns altres.

Publicat al Diari de Tarragona el diumenge 27 de gener de 2013

Text final que hem presentat al Parlament els socialistes

El Parlament de Catalunya insta el govern de la Generalitat a iniciar el procés per fer efectiu el dret a decidir per tal que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya puguin decidir el seu futur polític col.lectiu d’acord amb els següents principis:

3 – Es facilitaran totes les eines necessàries perquè el conjunt de la població catalana tingui tota la informació i el coneixement precís per a l’exercici del dret a decidir i es promogui la seva participació en el procés

El conseller Mas Collell, fidel als principis i les pràctiques d’un govern que fa dos anys es va dir bussiness friendly, duu a terme una liquidació del poc que queda públic al nostre país per fer-nos més dependents encara dels grans poders empresarials i financers.”

Em refereixo a la sortida a concurs al DOGC d’ahir, set de gener, a la venda de la Planta de Residus especials de Constantí fins ara de la Generalitat, “és a dir, de tots els catalans i catalanes.”

Això ho ha fet sota la política de fets consumats i d’amagatotis, en un tema tan delicat com aquest que des de l’inici va requerir de la màxima informació i consens a tot el territori.

Falta de garanties i incògnites

Aquesta venda suposa que passa a control privat, i per tant a la lògica del benefici econòmic exclusivament, el funcionament de la planta i “a partir d’ara, en conseqüència, no tindrem les garanties de seguretat, de respecte al medi ambient, de manteniment dels llocs de treball – més de quaranta – i de les aportacions al municipi de Constantí de finançament de les despeses de l’enllumenat públic i de les aportacions en concepte de cànon.”

Un negoci rodó

A preu de ganga – la Generalitat ha invertit més del doble del que ara pensa obtenir amb la venda – , es disposa d’una instal·lació on obligatòriament han de portar els seus residus moltes indústries de tot el país. “Per tant, és un bon negoci per a qui compri la planta que l’explotarà gairebé en règim de monopoli.”

“Aquesta venda respon a la lògica de les empreses que ja fa temps que malden per obtenir-ne la propietat i ara l’aconseguiran a preu de saldo.”

La nostra posició:

1 – Apel·lem als diputats de CiU, i dels seus socis d’ERC, del territori perquè aturin aquest despropòsit de forma immediata. Si no ho fan els considerarem còmplices d’aquesta venda que ens perjudica als actuals i als futurs catalans i catalanes del Camp de Tarragona.

2 – Els socialistes entenem que els serveis públics importants com l’aigua – que també està privatitzant el Govern de la Generalitat a Barcelona – o els residus i més en els especials com és el cas de la planta de Constantí on es tracten residus de tota Catalunya – han d’estar sota control i direcció dels poders públics que són els únics que poden assegurar l’interès públic per davant de la lògica del benefici privat que té altres camps de l’economia per actuar.

3 – No tolerarem cap minva en la seguretat d’una planta que fina ara ha estat sota control públic i amb totes les garanties mediambientals amb controls estrictes i periòdics i amb estudis independents de la URV.

4 – Exigim informació immediata. No estem davant una venda qualsevol. Aquest és un més dels serveis que es presta a tota Catalunya des del territori del Camp de Tarragona.

5 – Considerem que el govern del sr. Mas amb aquesta venda ens fa més dependents i amb menys capacitat de decidir sobre un tema tan important del nostre teixit productiu però, sobretot i molt principalment, per a la nostra salut i la de les generacions futures. Al sud també ens mereixem un respecte perquè també som catalans.

La frase del President del nostre país Artur Mas “ Quan tenim autonomia i autogovern ens espavilem millor “, pronunciada fa uns dies en ocasió de la inauguració del desdoblament de l’Eix Transversal, és un tòpic molt suat que ens ha perjudicat tota la vida als catalans. Joan Fuster ja va substituir allò de Josep Pau Ballot “puix parla en català, Déu li’n do glòria” per allò altre més ajustat a la realitat “puix parla en català, vejam a veure què diu”. No sigui – això ja és d’un servidor – que amb l’excusa de ser o dir-se o vantar-se de ser català i proclamar-se’n cada dia, ara amb estelada inclosa, n’hi hagi uns quants que es facin l’espavilat de debò ( noti el lector o lectora que ser espavilat és molt diferent que fer-se l’espavilat ).

Perquè el sr. Mas va camí de passar a la història – si no espavila – com el pitjor president que hagi tingut Catalunya. En sortir de la famosa entrevista amb Mariano Rajoy va reconèixer que en dos anys no havia assolit cap dels objectius que s’havia proposat i ens havia promès: revitalitzar l’economia, assegurar l’estat del benestar i el pacte fiscal. No va dir res de reduir l’atur a la meitat o de contenir el dèficit però també s’ho havia proposat i també ha fracassat.

Faltat com està d’alguna cosa per exhibir que li permetés pronunciar tan falsament nacionalista frase com l’esmentada, es planta a la inauguració oblidant que des que es va començar a parlar del tal desdoblament l’any 97 governant Jordi Pujol ja hauria hagut de ploure molt i que si no hagués estat pel primer govern d’esquerres amb el Conseller Joaquim Nadal ni s’hauria encarregat el projecte, ni trobat la fórmula per al seu finançament ni el sr. Mas l’hauria pogut inaugurar. I per suposat no hauria pronunciat tan incorrecta frase. Perquè els catalans podem sentir-nos orgullosos d’altres coses, però d’acabar una obra que ja es va veure necessària fa quinze anys no ho crec.

Tampoc no crec que el Sr. Mas pugui presumir que quan tenim autonomia i autogovern ens espavilem millor. El dia abans de la frase havia sortit a la llum pública l’escàndol de la concessió-privatització de les Aigües del Ter-Llobregat. I aquí no hi ha posat la mà ningú de Madrid, eh ? S’ho va fer tot solet el Govern dels millors. Clar que segons el portaveu d’ERC la culpa és de Madrid que vol que reduïm tant el dèficit que el Govern de la Generalitat va actuar amb precipitació (sic). Qui l’ha vist i qui el veu a Oriol Amorós defensant ara l’indefensable.

Però no cal buscar gaire per trobar altres casos com el de les ITV, o el cas Palau per concloure que el President no va encertar la frase. Perquè quan tenim la possibilitat de governar-nos, no sempre l’encertem els catalans. I n’hi ha que més aviat l’encerten poques vegades i a la majoria ens fan més dependents.

Perquè que no puguem decidir ni tan sols sobre dos recursos tan bàsics com l’aigua dels nostres rius i del nostre mar perquè el sr. Mas la privatitza ens fa més dependents. O que renunciï a tenir una política energètica pròpia malgrat que l’article 133 del vigent Estatut atorga al Govern de Catalunya àmplies competències, també disminueix la nostra capacitat de decisió.

El sr. Mas prefereix dependre d’Acciona o d’Endesa que exercir una política que respongui a l’interès general dels catalans i les catalanes. Ara ja no podem decidir sobre l’aigua que, per cert, no té massa sentit que tingui propietari, no ? O si l’ha de tenir que siguin els ciutadans a través del seu govern de torn. Serà veritat que, al final, veurem la privatització de l’aire que respirem ja en bona mesura agredit i cada cop més calent ? O dels raigs de sol o del vent que poden produir energia ? O prefereix el sr. President l’energia nuclear de la qual ni se’n parla al seu programa electoral ni, naturalment, al pacte amb ERC ?

Finalment, tampoc no crec que afirmar que quan tenim autonomia i autogovern ens espavilem millor estigui a l’alçada dels temps. Quan haguem traspassat totes les competències necessàries a Europa per tenir alguna opció de futur, els actuals estats i nacions tindran poca capacitat de decisió – espero que els ciutadans en tinguem més, tot dependrà de qui governi i al servei de qui ho faci – .

Llavors, nacionalistes catalans, espanyols i d ‘arreu no podran dir “quan tenim autonomia i autogovern ens espavilem millor “. Espero que puguem dir quelcom semblant a “ ara que tenim un gran estat europeu, els catalans tenim més assegurats drets bàsics com el del treball, l’habitatge, l’educació, la salut i els serveis socails, estem més protegits i disposem de més serveis, en millors condicions i ens sentim veritablement orgullosos de la nostra condició d’homes i dones que contribueixen amb el seu esforç a un món millor i més habitable “

Clar que llavors el sr. Mas i l’inefable comentarista que l’entrevistava a la mitja part del Catalunya-Nigèria de futbol també de la setmana passada ja no podran coincidir ni lloar que Puyol s’hagi partit la cella per Catalunya.

Publicat al Diari digital El Jornal

El Govern de la Generalitat va informar l’estiu passat que al mes de gener que som es tornaria a obrir la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona, l’àrea funerària tardo-romana més important de l’Occident romà. Vist l’incompliment manifest que, per altra banda, no sembla tenir data de finalització donat que les obres que s’havien de dur a terme ni tan sols s’han licitat, he formulat al Govern les següents preguntes:

1 – Quines són les causes perquè s’hagin incomplert les promeses del Govern de la Generalitat de l’estiu de 2012 de re-apertura de la Necròpolis de Tarragona aquest mes de gener de 2013 ?

2 – Quan pensa el Govern de la Generalitat licitar les obres necessàries per obrir de nou la Necròpolis de Tarragona ?

3 – Quin calendari d’execució preveu el Govern de la Generalitat perquè estiguin acabades les obres que va prometre l’estiu del 2012 ?

4 – Donat que en aquests dos anys, el Govern de la Generalitat no ha invertit ni un sol euro en el patrimoni arqueològic de Tarraco que fou declarat tot ell Patrimoni de la Humanitat el 2000, pensa el Govern esmenar aquesta greu inexplicable inacció d’un Govern que no sembla ser-ho de tota Catalunya ?

Què haurem fet la gent de les comarques del sud de Catalunya perquè, un cop més CIU no hagi posat ningú de les nostres terres al Govern ?

No és un tema menor, ho puc assegurar. Els governs d’esquerres que presidiren Pasqual Maragall i José Montilla van comptar amb diversos consellers: Marta Cid, Josep Bargalló, Josep Lluís Carod, Xavier Sabaté.

Artur Mas no ha tingut a bé nomenar cap conseller de les comarques del Camp de Tarragona ni tampoc de les Terres de l’Ebre

No sembla que ERC, el nou soci de CiU aquesta legislatura hagi tingut cap influència tampoc en els nomenaments del nou, ( nou ? ) Govern
Venim d’un govern que no ha pogut exhibir cap element positiu en la seva gestió. Era el govern que el propi Artur Mas va definir com dels millors i es veu que a les comarques del sud no hi havia , entre les més de 700.000 ànimes, cap home ni cap dona que fos dels millors. L’efímera legislatura que deixem va finir sense que el President aconseguís cap dels seus tres objectius ( recordem, la revitalització econòmica, el mantenimenmt de l’Estat del Benestar i el Pacte Fiscal ) però el mantra de la independència ho va dissimular tot.

Ara, en una legislatura en la qual es veu que es lliurarà la mare de totes els batalles i en què es necessitarà, segons diuen, gent experta, preparada i molt hàbil, Artur Mas tampoc no considera que disposem a les nostres comarques de cap persona adornada amb aquestes qualitats.

Sempre he sospitat que a Barcelona la dreta ens considera als del sud poqueta cosa, però no sabia que això arribés a l’extrem del no res.

Dimecres mentre dinava sol vaig donar un cop d’ull al llibre de Robert Casadevall que acaba de veure la llum fa unes setmanes i que constitueix el tercer i darrer recull d’articles al Punt. He xalat molt i he pres algunes notes, per cert, a llapis i ell si llegeix aquest comentari sabrà per què ho dic.

Robert Casadevall és sobretot una ment inquieta. Creu que a la vida venim a pensar i es lamenta que la majoria de mortals no ho practiquin ni usin les neurones de què disposem.

Es diria que els seus escrits són una crònica de la quotidianitat explicada per un expert en planificació territorial i en sentit comú que fuig esperitat de les baralles de campanar – la caspa provinciana que ens envolta, diu – i aplica un seny molt potent i entenedor. Reflexiu i reposat, pensa que gairebé tot el que diu no serà massa tingut en compte, convençut que el soroll, les presses i la mandra mental ocupen més espai que no pas el necessari i silenci i temps per aplegar arguments i sotmetre’ls al gresol i a la maduració imprescindible. I sospito que coincideix amb mi que això porta inexorablement a la mediocritat que ocupa extenses planúries de l’univers de la condició humana. Però gosaria dir que tant se li’n fot que no se li faci gaire cas. Opina i escriu potser per està en pau amb si mateix, cosa que en el nostre segle costa de trobar. I potser també per compartir amb aquells que sabem valorar la seva intel.ligència i atreviment. Perquè, senyores i senyors, Robert Casadevall diu moltes coses que la resta de mortals no gosem

Robert mereixia veure acomplida la seva petita ambició de ser regidor de la nostra ciutat de Tarragona. No ho va aconseguir per molt pocs vots a les eleccions del 1995 perquè el temps i les circumstàncies no li van ser propícies però , mancats com estem de gent amb idees clares i que les faci entendre – Robert cita en el seu darrer llibre política és pedagogia que deia Campalans -, potser hauríem tingut una visió i un futur diferent amb ell a la Plaça de la Font.

Sorneguer, hem discrepat i discrepem d’algunes coses – menys de les que pot semblar entre dos veterans catalanistes des del federalisme i des de l’independentisme avui tant de moda però que ell practica gairebé diria des del naixement. Per cert, ell tan fusterià – Robert, falten pocs dies per acabar el 50è aniversari de Nosaltres els valencians i tu segur que escriuries el bon article que jo m’havia proposat sobre el de Sueca – també pensa com jo que Joan Fuster tenia més raó que un sant quan va dir ” puix parla en català, vejam a veure què diu ” corregint la frase de Josep Pau Ballot “puix parla en català, Déu li’n do glòria”

He de recomanar el seu llibre que es llegeix molt ràpidament. Sobretot la segona part en què, per obligacions d’espai, va haver de reduir les seves col.laboracions que, malgrat tot, conserven tot l’interès.

No us perdeu els comentaris a peu de pàgina que ha afegit a la versió original dels articles. Tenen un gran interès i són molt divertides. Només una mostra: “Tinc la sensació d’haver escrit el mateix article unes quantes vegades” que exemplifica molt bé alguns debats territorials nostres eterns o cíclicament social-massoquistes

Aquests són els veritables problemes; els que em pre(ocupen) molt i més que cap altre. I modestament crec que són els que ens haurien de preocupar més a tothom; al PSC però també a la resta de partits, a sindicats i empresaris, als moviments socials en general i ciutadans i ciutadanes en particular.

Per això està bé que parlem de la necessitat de reconstruir l’esquerra o de les desgràcies del PSC que són grans però no més que les d’altres formacions polítiques que estan darrera nostre en suport electoral que són totes llevat d’una que tampoc no passa per moments gaire feliços.

Però la nostra tasca és, sense defugir el debat sobre el nostre interior, posar blanc sobre negre les carències letals de l’actual govern provisional i les del que vindrà i assenyalar l’alternativa que necessiten els ciutadans. Perquè Artur Mas no content en eixamplar les diferències socials, va tenir l’ocurrència, com a remei a les seves baixes expectatives, d’abraçar l’independentisme i marxar del centre que cohesionava la societat catalana. Convocà eleccions però el tret li va sortir per la culata, el panorama polític i social està ara més fragmentat i dividit i ara no hi ha possibilitats de tenir un govern sòlid i tampoc una alternativa potent que hem de construir.
Però els reptes són colossals: una crisi econòmica com mai no havíem conegut però també social, de valors, de civilització. I pel mig, una altra de relació de Catalunya amb Espanya originada i augmentada per la irresponsabilitat del PP.

Mentrestant, milers d’homes i dones constitueixen una insuportable munió de pobres, a milers de joves els passen els anys sense possibilitats d’emancipació, centenars de desnonats, les dones continuen tenint menys possibilitats, augmenten els suïcidis i les malalties mentals, la qualitat sanitària decreix de forma alarmant i l’educació comença a ser només per als qui tenen possibilitats de pagar-se-la. I tenim una Catalunya amenaçada com ho està tot el Planeta pel canvi climàtic i un govern i pel que sembla també el futur govern que ni en parla ni sembla importar-li.

Aquesta és la primera reconstrucció que em preocupa, la social.

I també paral.lelament, la nacional. A veure si entenem que amb 37 diputats de CDC i 13 d’UDC no podem arribar ni a Saragossa perquè en sortir de Catalunya ja ens veuen – perquè hi estem – dividits i afeblits. Artur Mas pensa encara en internacionalitzar el conflicte ? Alex Salmon anà a Alemanya i quan tornà a Escòcia portava al sarró acords amb les Universitats Alemanyes i inversions per a l’economia verda. Podem posar-nos d’acord en obtenir una nova relació amb Espanya, amb l’acompliment sense restriccions del nostre estatut i amb un pacte fiscal que sigui adient ?

I també en aparèixer no com a problemàtics i amb ganes d’internacionalitzar conflictes sinó com a predicadors de les nostres bondats ? És l’única manera de generar confiança més enllà de Catalunya, a Espanya i a Europa – es pot fer un manifest avui sense parlar d’Europa ? – perquè a tothom necessitem i perquè només amb els nostres recursos no en tenim prou. I som favorables al dret a l’autodeterminació de Catalunya però des de la nostra inequívoca postura federalista.

El PSC i l’esquerra tenim molta feina. La dreta també perquè són els valors i la política de la dreta que ens han portat fins aquí i van generant crisi rere crisi mentre milions d’éssers humans van caient. Però és cert que el PSC ha de reflexionar i molt sobre els nous reptes socials i nacionals. Sense complexos i sense dilacions. De forma oberta i amb voluntat de ser el gran partit que ha de tornar a ser fonamental per la cohesió, per reconstruir les fractures socials i nacionals que patim. Ja ens hi ha emplaçat el Primer secretari Pere Navarro i ho farem aviat. Però tots junts i sense que això doni a entendre que estem dividits ni entorpint l’acció que els òrgans de direcció – que han rebut l’encàrrec de dirigir el partit – van assenyalant.

Els catalans i les catalanes esperen de nosaltres ara una resposta a com els servirem des de l’oposició nítida, quines solucions oferim per construir l’alternativa imprescindible en tota democràcia i que haurem d’encapçalar i protagonitzar nosaltres perquè som la segona força política i la primera de l’oposició. I ho esperen dels socialistes perquè ERC que ho és en escons però no en vots ciutadans ha pactat amb CiU un govern que necessitarà ser contraposat per una i oposició ferma i sense complexos des d’una esquerra amb voluntat de govern.

Canviar, reformar el PSC no ho farem de forma aïllada de tots els problemes de la societat que són gravíssims i urgents. Ni a cop de manifestos o d’articles. Walt Disney va dir allò de “ la millor manera de començar alguna cosa és deixar de parlar-ne i començar a fer-la.

Perquè només si se’ns veu preocupats i sobretot ocupats per trobar una sortida tindrem credibilitat per ser l’alternativa que els catalans i les catalanes necessiten.

El PSC considera que l’acord assolit és insuficient perquè no garanteix polítiques ambicioses la propera dècada.

La salut del Planeta és la de Catalunya i dels catalans i catalanes

El PSC considera que el canvi climàtic és un problema global que també afecta i afectarà més encara en el futur el nostre Planeta i per tant també Catalunya. Aquells que miren només la immediatesa i el curt termini i amaguen el cap sota l’ala perjudiquen greument ja ara el nostre present, el nostre futur i el de les properes generacions. Els efectes cada cop més devastadors del canvi climàtic en forma de violents fenòmens atmosfèrics cada cop més freqüents i la desertització d’àmplies zones del planeta que tantes repercussions negatives tenen sobre milions d’éssers vius no ens permeten estar satisfets de la cimera de Doha.

El PSC considera algun aspecte positiu com que davant el risc de cap acord, s’allargui el compromís de Kioto fins al 2020, que hi hagi prop de 200 països compromesos col.lectivament en la lluita contra el canvi climàtic i que per primer cop es reconeix el dret de rebre ajudes per pèrdues i danys conseqüència del canvi climàtic als països vulnerables.

Però també considerem que una major ambició en reduir emissions ens hauria disminuït les despeses en adaptació i hauria reduït els danys i pèrdues ( els incendis, la sequera o inundacions, també a casa nostra).

Una oportunitat econòmica per Catalunya

El canvi climàtic és un problema de salut en general i en primer lloc però també una oportunitat econòmica.
Les inversions en la lluita contra el canvi climàtic tenen un retorn al cicle econòmic, per l’estímul que suposa, permeten reduir la dependència energètica, retornen enormes recursos al cicle local, eviten la sortida de l’economia d’enormes quantitats de recursos en l’adquisició de combustibles fòssils i urani i contribueixen a l’equilibri de la balança de pagament, permet reduir els tipus d’interès pel deute i poden accelerar la sortida de la crisi.

El govern sortint de la Generalitat ha dut a terme una gairebé insignificant acció de lluita contra el canvi climàtic i després de dos anys ha aprovat el passat 13 de novembre cuita corrent en plena campanya electoral l’Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic (ESCACC).

Davant d’aquesta situación des del PSC, d’acord amb el nostre programa electoral, proposem:

1 – Que la cimera económica i social que hem proposat inclogui fixar el full de ruta de la legislatura pel que fa a la lluita contra el canvi climàtic amb ambicioses mesures que constitueixin un dels nous grans motors econòmics del país i generador de llocs de treball. Aquestes mesures d’impuls de l’economia verda han de contribuir a la recuperació econòmica i han de comptar amb el màxim consens polític i social al qual els socialistes hi estem plenament disposats

2 – Un cop iniciï la seva tasca el nou Parlament, proposarem un paquet de mesures urgents en matèria d’economia verda que inclogui accions concretes de disminució dels impactes contra el clima així com impostos ambientals sobre el CO2 i sobre l’energia nuclear que no tenen efecte negatiu sobre la demanda i resulten un estímul a productes baixos en carboni, però elevats en coneixement i capacitació humana.

3 – El compromís del nou Govern perquè Catalunya jugui un paper actiu en el The Climate Group ( aliança de governs pioners estatals, sub-estatals i locals) amb una aliança capdavantera per cooperar en transferència de tecnologia i capacitació i endegant projectes innovadors.

Fa dos anys CiU es presentà a les eleccions amb uns cartells que mostraven un somriure radiant amb el lema “per una Catalunya millor”. Però amb les pressupostos aprovats amb el PP ha empitjorat l’atur, han disminuït les prestacions socials bàsiques (especialment la sanitat i l’educació), les comarques tarragonines són les últimes en els pressupostos de la Generalitat. De manera que el sr. Mas ens ha fet més dependents tant personalment com col•lectivament. Especialment els joves, les dones, la gent gran, pateixen més els efectes dramàtics de la crisi. Per cert, també ens ha fet més dependents dels combustibles fòssils i de les nuclears. Com pot ser que al programa de CiU no surti ni la paraula “nuclear” si som dels qui més potència nuclear tenim instal•lada al món amb unes centrals que aviat acabaran la seva vida útil ?

Les coses han anat a pitjor i CiU i PP han pactat mesures molt injustes, que han carregat el pes de la crisi sobre les classes treballadores i mitges, han demanat un “esforç addicional” al 99% de la població mentre que a l’1% que disposa de les rendes més altes se’ls ha disminuït els impostos. Cap país d’Europa ha fet això.

Conscients d’aquesta realitat que han ajudat a configurar, des de fa mesos CiU i PP apel•len als sentiments patriòtics i a l’èpica de les banderes. Tots sabem, però, que l’engany i la confusió s’acabarà el dia 26 perquè, en realitat, a la dreta catalana i a la dreta espanyola els uneix la bandera de les tisores i de les retallades que voten conjuntament al Parlament de Catalunya, al Congrés dels Diputats o allà on faci falta. En els debats electorals els cap de llista de CiU i PP per Tarragona s’acusaven mútuament de “no ser gent de fiar.” Mentre, governen conjuntament a nombrosos pobles, ciutats i institucions de les nostres comarques (Reus, Salou, Cambrils, Calafell, Diputació, consells comarcals, etc. la llista és infinita.) Tots sabem que el dia 26 el senyor Mas i la senyora Sánchez Camacho tornaran a sumar els seus vots per continuar retallant, per començar, en els pressupostos de la Generalitat del 2013. Però si fos així, després de diumenge ja serà massa tard per a lamentar-ho perquè ja no els podrem aturar fins que es tornin a convocar eleccions legislatives el 2016 o qui sap si abans.

Els socialistes parlem clar i català. La nostra proposta és molt directa: ni independència ni centralisme, ni ruptures amb Espanya ni amb Europa, ni mantenir el maltractament que el PP, quan era a l’oposició i ara al Govern, dispensa a Catalunya. Apel•lem a l’èpica de les persones (dels i les qui treballen durament cada dia per garantir el benestar, la qualitat de vida i el futur als seus fills) i als valors de justícia i d’igualtat d’oportunitats per a tots els catalans i les catalanes. És repugnant que aquests dos darrers anys el Govern hagi retallat fins i tot les ajudes a les associacions de familiars amb fills amb discapacitat o no pagant a aquells ciutadans i ciutadanes que tenen reconeguda l’ajuda bàsica de 426 euros mensuals perquè ja han exhaurit la prestació de l’atur tot i tenir l’ajuda reconeguda per la mateixa Generalitat!

No és just, és indigne d’una societat com la catalana que sempre ha estat capdavantera en la lluita per la justícia social. Que no enganyin ara amb el joc de les banderes o la demanda de grans majories que després només serviran per tornar a passar la tisora sense haver de donar explicacions. Diumenge serà un dia històric per a Catalunya perquè ens trobem en plena transició política, econòmica, cultural i social i ens pronunciarem sobre el nostre futur. I tindrem l’oportunitat de plantar cara a la dreta i aturar aquesta obsessió per les retallades i per servir els poderosos que han demostrat CiU i PP. Cap vot progressista es pot perdre o dispersar. El vot al PSC és capaç d’aturar les retallades i mirar cap a un món que ha de canviar molt i no continuar les pautes del passat. Cal votar en defensa pròpia, en defensa dels nostres drets, dels nostres ideals i dels nostres valors de justícia social, d’una Catalunya justa plenament reconeguda i amb els recursos que necessitem, que tenim en compte els nostres problemes i els del planeta que també són els nostres. Els socialistes demanem el vot per defensar la sanitat pública, l’educació de qualitat per a tothom, el sistema públic de pensions o la llei de dependència. Un medi ambient que aquesta campanya ha estat oblidat i, sobretot, uns impostos més justos.