Divendres, en conèixer la discutida i discutible proclamació d’independència i de la nova República Catalana vaig tuitar: “Comença el compte enrere x veure quants dies dura la independència.Quin desastre tbé el 155. Disposat a tornar a muntar l’Assemblea de Catalunya “
Vaig enviar-ho per whatshapp a uns quants amics i amigues i una d’elles em va replicar dient: “ És igual, és com un bon polvo”. En català seria “ un bon clau” , però com també en català usem préstecs lingüístics – àdhuc del castellà, només faltaria, que es vulgui o no de veïns els tindrem sempre – , en honor a l’amiga que em va enviar el missatge amb aquesta frase a les 16h 57m per whatshap he respectat la seva frase literal que, per altra banda, em sembla més contundent.
El fet és que va durar unes hores, la qual cosa, per una república, no deixa de ser un temps diguem que limitat i que pels qui non som independentistes però sí republicans no ens ha donat temps a assaborir-ho. A la nit ja s’havia acabat i de matinada el BOE – Tarradellas el primer que va fer va ser recuperar el DOGC – ens tornava a uns i altres a la realitat.
Uns i altres perquè així parlem de fa temps a Catalunya. Per mi que això ve de finals de 2014 i així donarem més feina als historiadors marejats com els tindrem amb tanta data. Ho dic perquè jo encara vaig anar a la manifestació de la Diada del 2014, la darrera que no era independentista . O al menys no explícitament. Aquella de la gegantina V que a les 17h 14m va oferir al món la imatge d’un nen a la Plaça de les Glòries dipositant una papereta a una urna. Hi vaig anar , doncs, perquè el dret a decidir el compartíem la gran majoria de la població catalana – encara avui – però desprès ja va venir l’anomenat referèndum del 9-N , sense garanties, com un exercici cívic que es va voler considerar com a vàlid de la voluntat del poble de Catalunya.
Uns i altres perquè allà ja va començar la divisió negada sistemàticament. Divisió social que ara ja no hem tingut més remei que admetre. Els amics, coneguts, companys de feina, familiars, hem hagut d’interrompre o en el millor dels casos limitar les nostres converses.
Uns i altres – partidaris i no partidaris de la independència – hem començat a patir aquesta fractura interna – la primera que s’haurà d’intentar soldar – i que no es redueix a l’exhibició inèdita a la nostra història de milers i milers de banderes catalanes però també espanyoles com mai . Uns i altres patim l’aversió – quan no l’odi – dels nostres veïns de la resta de pobles d’Espanya, la qual cosa ens va molt bé per progressar en tots els àmbits. Uns i altres comencem a percebre els efectes en l’economia i això sempre afecta més a les persones més febles.
Uns i altres, finalment, hem vist com s’anul·laven les nostres institucions i, per tant, la nostra autonomia que tant ens va costar recuperar. I no és el fet temporal que alguns diuen que és curt, sinó el precedent que s’estableix que el nostre autogovern i les nostres institucions es poden treure i posar des d’altres instàncies quan el catalanisme ha considerat sempre que dimanen de la voluntat del poble de Catalunya manifestada al llarg de segles. L’aplicació de les mesures del Govern de l’Estat que ha dictat emparant-se en l’article 155 és una aberració política, però també jurídica . no he trobat cap expert en dret constitucional que ho justifiqui llevat de Teresa Freixes que va adreçar-se a les persones assistents a la manifestació celebrada a Barcelona i convocada aquest passat diumenge per Societat Civil Catalana.
Tot això han aconseguit el PP i els independentistes. Els uns engegant campanyes ja fa onze anys contra l’Estatut – una llei orgànica aprovada també per les corts Espanyoles per cert – i contra la llengua Catalana i els altres precipitant-se un altre cop a la història amb la independència i la República. Una República que com diu el meu admirat Pérez Tapias “La historia de la humanidad no ha conocido declaración de República más antirrepublicana que la de Catalunya. No es democràtica”.
Una República que crec que hauran endarrerit uns quants anys més i que haurà durat, doncs això, com un polvo. El qualificatiu de bo el deixo per la meva amiga. Perquè, si m’ho permeten, els bons polvos només s’aprecien amb el pas del temps. Si els recordes agradablement la qualificació és bona. Però si la memòria no te’ls fa presents o te’ls fa apreciar amb desgrat, no els guardes als primers llocs de la llista.
Perquè ja em diran si no, on és el President d’aquesta república i quin govern la dirigeix. Una república sense exèrcit i amb una policia el cap de la qual és nomenat – i el cessat ho accepta – pel país del qual es diu que ens hem independitzat. Al palau de la Generalitat continua onejant la bandera espanyola i el diari oficial on es recullen els acords que són vàlids és el BOE. I amb un Parlament que no pot exercir les principals funcions que li pertoquen a una cambra que és l’expressió de la sobirania popular.
L’endemà vaig veure al Diari de Tarragona que l’amic Correal també s’expressava en termes semblants dient “ esperava que hagués estat més orgàsmica “ i vaig interpretar que es referia a la intensitat de l’acte en sí i no pas a la durada com la meva amiga. Sigui com sigui, amb el temps no podrem recordar –la ni per la intensitat ni per la durada.
Jo ja l’he instal.lat en els mals somnis de la meva vida. La sort és que aquest el podem reparar. Costarà, però estem condemnats a reparar els danys directes i els colaterals que són nombrosos. El que ens hauria d’obsessionar en primer lloc són els interns. Un país amb dues meitats cadascuna per la seva banda és inviable socialment , culturalment , econòmicament, esportivament, científicament… vagin afegint.
I aquesta feina immensa no es fa exhibint banderes ni amb crits ni amb manifestacions. Sinó amb tolerància, paciència i sabent fixar objectius ambiciosos i factibles que incloguin valors humans.