Panacea a Catalunya

 

 

Els catalans sempre hem estat més grecs que romans. Algú em podrà dir que a Tarragona això no es pot dir, però si vàreu assistir a la 19a edició de Tarraco Viva al mes de maig passat, us adonaríeu dels lligams de la cultura romana amb la grega i de com l’emperador Adrià fou considerat una figura representant de la simbiosi grecoromana.

A més, el mirall en què ens hem volgut sempre reflectir els catalans i les catalanes és el món grec, no digueu. Perquè sempre hem aspirat a les més altes cotes de la cultura començant pel pensament. I analitzat així, no hi ha color. Allà on hi ha un Empèdocles  o un Plató, un Aristótil o un Sócrates,  no s’hi pot comparar cap Ciceró, Ovidi, ni els Plini – vell i jove – ni el cordovès Séneca.

La mateixa arxidiòcesi de Tarragona i els Xiquets de Tarragona, quina lletra exhibeixen amb orgull ? Doncs la dinovena de l’alfabet grec que és la TAU.

Per no parlar de l’ideal noucentista de la polis grega o del que amb la Ben Plantada tan bé va expressar Eugeni d’Ors. O no es va inspirar en el món grec per imaginar la protagonista Teresa ?

Jo crec que la CUP ha volgut continuar aquesta tradició amb el cartell tan poc imaginatiu però sempre cridaner plagiat dels leninistes de la revolució boltxevic. Jo el relaciono amb la pròpia Panacea. Aquesta deessa grega s’haurà complagut allà a l’Olimp, ella que simbolitza la guarició universal gràcies a les plantes. La filla d’Asclepi i de Lampècia, filla al seu torn d’Hèlios, i germana d’Higiea, (la salut), i Iaso, (la guaridora) tenia una poció amb la que podia guarir tots els malalts. D’aquí ve el concepte de panacea universal, una substància capaç de curar totes les malalties. Però la paraula s’utilitza també per a indicar una cosa capaç de resoldre algun problema molt complicat.

I a fe que a Catalunya tenim un problema difícil, molt difícil. Doncs vet aquí que la CUP diu que el resoldrem l’1 d’octubre anant a votar – amb permís del govern del PP és clar -. Però no resoldrem només això sinó que vencerem el capitalisme en un tres o i no  res el mateix dia. I mirin, un que no pensa renunciar a la seva formació marxista – entre altres – sempre havia entès que la lluita de classes era l’únic mètode per vèncer el capitalisme. Però ara hauré de revisar els meus plantejaments a veure si estava equivocat i resulta que posant una papereta a la urna ho tanquem d’una vegada.

Si aixequés el cap Vladímir Ilich Uliánov ( Lenin ) i veiés com un cartell on apareixia ell escombrant ha estat substituït per un altre d‘una senyora – podia haver estat un senyor i no canviar el color vermell de l’escombra, no ?  – i prometent escombrar els reis d’Espanya,  Aznar, Rajoy, Mas i Pujol, la Botín i Florentino Pérez, crec que es faria de la CUP.

I a mi, què volen que els digui, sé que tots els personatges de la llista no desapareixeran. Ara, el darrer sí que m’agradaria que deixés de fer algunes coses. Perquè, encara no ho ha dit ningú, però tinc per a mi que aquest és el culpable de l’aberrant operació que ha significat que Neymar hagi marxat al París St Germain. I si acabés de tocar la pera en projectes com els Castors i cia però també en el món del futbol, doncs no ens aniria malament.

Total , que ja no tenia dubtes en això de l’1-O. No hi pensava anar perquè tot i ser partidari que el poble de Catalunya voti en un referèndum, no votaré en un  que només servirà –  si es celebra –   per a uns quants que impulsen l’anomenat procés, però no servirà per al poble català que tornarà a inscriure una tercera frustració en la seva història en menys de cent anys.

Però ara m’entra el dubte metafísic. I si fos veritat que com diu el cartell pogués deixar de veure el capitalisme i Florentino Pérez d’un sol cop. ? Si ho sé , en lloc d’anar a Pompeia de vacances, vaig a Oropos on Panacea hi tenia un temple. A veure si reflexionant allí acabo de decidir què fer.

publicat al Diari Digital La Repíblica Checa avui 14 d’agost de 2017

Les nuclears, tancades el 2027

 

Ho diu una llei per primer cop a l’estat espanyol. És catalana, aprovada fa pocs dies – el passat 27 de juliol – al Parlament de Catalunya. Ha passat molt desapercebuda malgrat la seva importància. És la llei del Canvi Climàtic que ja en el preàmbul i en l’article segon es pronuncia per la desnuclearització en la producció d’energia elèctrica a Catalunya i en l’article dinovè diu textualment: “ Establir un pla de transició per al tancament, no més enllà del 2027, de les centrals nuclears vetllant per la preservació dels llocs de treball directes que generen al territori “.

La llei  fa una aposta clara per la transició energètica a banda de moltes altres accions.

Quan el 2008 Green Peace i la Universitat de Comillas van elaborar un extens informe concloent que el cent per cent renovable era possible per a tota Espanya, molts es van manifestar incrèduls i alguns fins i tot se’n van riure menyspreant la possibilitat que la investigació en renovables encara poc desenvolupada perquè ho impedien interessos econòmics progressés. Avui ja està àmpliament acceptat per la comunitat científica i també sabem que si no s’avança de forma decidida cap a aquesta fita de cent per cent renovable és perquè hi ha  molts interessos que ho impedeixen.

Els continuistes de l’energia nuclear sempre han fet anar la cantarella de la necessitat d’obrir un debat sobre el tema. Altres mentrestant no paràvem de donar suport a l desenvolupament de les energies renovables sabent que quan més temps passés, més aquestes es desenvoluparien i s’abaratirien com certament ha succeït. I que les raons econòmiques s’acabarien afegint a les de la seguretat i la salut.

Avui tant les unes com les altres estan plenament vigents: les energies renovables ja són competitives i la preocupació pel canvi climàtic i les greus repercussions sobre la salut fan indispensable un canvi de model energètic de forma immediata.

I si algú volia més debat, que repassi les més de cent compareixences de persones expertes que al llarg de gairebé deu mesos s’han produït al Parlament de Catalunya en el tràmit de la Llei del Canvi  Climàtic.

Tenim doncs una llei aprovada amb una amplíssima majoria que estableix que l’energia generada amb urani s’ha d’acabar el 2027. Han estat molts factors que li han posat data de caducitat:  els inversors que ja no confien en uns tràmits tan llargs des que es prenia la decisió de construir una nuclear fins que es podia posar en marxa; les asseguradores que no volen fer-se càrrec de tants riscos; la manca de suport a la investigació i de persones disposades a dedicar-s’hi; els accidents que s’han succeït fins i tot en països avançats; que cada cop més n’hi hagi que s’incorporen al club de països amb plans d’eliminació de nuclears que aposten per un canvi de model; no saber què fer amb els residus; i sobretot l’espectacular avenç de noves tecnologies  en el terreny de les renovables que les ha fet competitives amb les finites ( principalment la solar i l’eòlica i les que estan per venir )

Ara el que cal és no quedar-se en intencions i començar a caminar. Hem de tenir l’orgull de ser la generació que ha tancat les nuclears i treballar amb intel.ligència per preparar el futur d’ Hospitalet – Vandellòs i a Ascó i les seves àrees d’influència ? Fem servir el verb substituir i no tancar. Pensin en l’enorme ventall de possibilitats que ofereix el nou panorama de la transició energètica, en les grans necessitats d’energia neta que precisem – de la bruta i perillosa en sobra i molta – ; usem també els mots seguretat, salut, persones i biodiversitat i facin una composició. A mi em surt: “ un planeta més segur i més net per la salut de les persones que l’habitem és possible “

Proper capítol: què es pot fer a les “comarques nuclears “ de les nostres terres

 

Des del sobiranisme , així no

Gràcies al PP i al sr. Rajoy gairebé tothom a Catalunya ens tornem a pronunciar sobre si la sobirania resideix en el poble espanyol com diu la Constitució  o en el poble català que no consta enlloc però que és la voluntat de milions de persones entre elles qui subscriu.

 

Tan respectable és una postura com l’altra. Cap d’elles no hauria de ser immutable. De raons n’hi ha per les dues bandes però la que tothom hauria de respectar és la voluntat de cadascú que acaba determinant si un territori és una nació i com aquesta s’ha d relacionar amb els veïns. Els qui defensem que és el poble de Catalunya no admetem que sigui la Constitució l’origen de la sobirania espanyola. Cal recordar  que Joan Reventós va renunciar a la Presidència de la Generalitat Provisional el juny de 1977 precisament per  recuperar la legitimitat de les institucions catalanes que va poder continuar Tarradellas.

 

La Constitució és posterior, encara tardaria un any. És cert que allí diu que la sobirania resideix en el poble espanyol, ens agradi o no als qui pensem diferent que som milions. Com resoldre aquest dilema ? No tenim cap altra fórmula en democràcia que votant – 50.000 signatures donen dret a una iniciativa legislativa popular i se’ns vol negar a dos milions ? -.

 

A Catalunya ja ho hem fet en els darrers vuitanta-cinc anys tres cops en referèndums: amb l’estatut de 1932, amb el de 1979 i amb el del 2006. En aquest darrer cas, el PP va utilitzar Catalunya per les seves campanyes. El 2010 un Tribunal Constitucional mediatitzat per impugnacions i renovacions ajornades, va retallar la màxima llei catalana que havien referendat les Corts Espanyoles i el poble de Catalunya  .

 

Per tant, referèndum sí. Ara bé, els qui no som independentistes volem que se’ns pregunti per altres opcions. I perquè el resultat sigui vinculant, reconegut i acceptat per tothom – també a Catalunya – caldrà que sigui legal i pactat.

 

El PP és el principal responsable del desastre. Ha estat el primer incomplidor de la llei i ens ha menystingut de forma sistemàtica. Però el govern català és també molt irresponsable per portar-nos a la tercera frustració del poble català en menys de cent anys. El 1.926 Francesc Macià va acabar a la presó i també Lluís Companys el 1934. L’imaginari col.lectiu es veurà greument afectat durant generacions si sumem un tercer desencís. Qui impulsa l’anomenat procés sap que té al davant un potent Estat que posa i posarà tots els mitjans al seu abast que són molts i molt potents. I al costat no té la majoria de la població.

 

Sóc catalanista convençut i practicant des que vivia el dictador i ho seré tota la vida per una nació i una cultura que ho necessitaran sempre. Tindria raons per ser independentista, però també crec que hi ha altres drets que m’interpel.len tant o més i afecten directament els catalans i les catalanes i la seva independència real: els socials, econòmics, ambientals, culturals i tots els humans que tenim  amenaçats cada dia més i no per culpa d’Espanya precisament.

 

Reduir la democràcia a un referèndum sense garanties no pot ser argument. La democràcia és quelcom més profund i molt més complex.  Si a més, es fractura per generacions la societat catalana es fa un flac favor a la Catalunya d’ara i a la del futur. Fins i tot a l’independentisme.

 

publicat a l’edició d’avui del Diari de Tarragona https://www.diaridetarragona.com/opinion/Des-del-sobiranisme-aixi-no-20170810-0035.html