Maria Antònia Recasens, tarragonina compromesa

Ha mort a Mediona ( Anoia ) als 80 anys. En feia 28 que havia marxat de Tarragona on havia nascut, però encara avui la seva figura ens impressiona als centenars de tarragonins i tarragonines que vàrem gaudir de la seva inesgotable energia, compromís i lluita constants per millorar tot allò que abastava.

Nascuda al començament de la nostra Via Augusta dos mesos abans de l’esclat de la guerra civil, de pare tarragoní i mare madrilenya, ha estat fins al final la vitalitat personificada, l’optimisme impenitent. Acabats els estudis de secundària, va marxar a Barcelona molt jove perquè allí va trobar feina d’administrativa iniciant al mateix temps el seu activisme social al Moviment Escolta entre d’altres, però de seguida que va tenir oportunitat, va tornar a Tarragona per treballar a la Bic.

I aquí ja va ser tot un devessall d’activitat ciutadana, de compromís amb la gent de Tarragona: va crear el moviment escolta on va conèixer Maria Antònia Ferré Bosch que seria decisiva per introduir-la a l’Escola Pax quan es va fundar el 1963. També a l’Agrupació escolta Robert d’Aguiló trobaria  altres activistes que s’encomanaven la passió per iniciar els joves en una nova era. Es diria que Dora Nogués, Ramon Marrugat, els Arola, la pròpia M. Antònia Ferrer, els germans  Cèlia i Sergi Xirinachs entre d’altres, i més endavant Carme Cabré volien escurçar el temps de la foscor de la dictadura i a fe que aquesta gent tarragonina altruista ho van ser de decisius per aconseguir-ho. Gent que es trobava en altres indrets i àmbits amb Glòria Malè, Antoni Pujol, els Baixeras, Pepa Rosselló i altres que preparaven la post-dictadura i que suposava un alè d’aire fresc .

Igual feien teatre a Ràdio Tarragona al carrer Unió ( llavors Hermanos Landa ) que fundaven la Llibreria de la Rambla.Maria Antònia Recasens, a més, estudiava ceràmica amb Ramon Carreté a l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona. Al PAX feia de professora de plàstica i muntava un petit taller al carrer Enrajolat amb forn on coure les seves peces. Igual trobaves la Maria Antònia amb el col.lectiu La Granota preparant activitats per als nens, focs de camp o tallers que amb activitats ciutadanes i de nova pedagogia al voltant de l’activitat artística i creativa.

Ella va ser decisiva perquè desenes de mestres assumíssim de veritat que l’ensenyament no era només embotir els caps de coneixements sinó aprendre a aprendre per una banda i a preparar per la vida. I això volia dir valorar molt l’expressió de totes les vessants creatives de la personalitat que cadascú portem en major o menor grau i que l’educació tradicional menystenia i castrava. Des de la música per entrar i sortir de l’escola i als patis fins a les activitats de convivències i colònies, els murs de l’escola, la forma d’adreçar-nos als alumnes i, naturalment , la pròpia activitat artística de  la plàstica o de la música tenien una nova dimensió amb ella.

Els anys 70 són de major activitat compromesa de la Maria Antònia si és que encara això era possible. El 75 l’escola PAX inicia una nova etapa d’escola cooperativa de pares i mestres en català – i encara vivia Franco ¡ -. Sempre dic que miràvem la porta de l’aula convençuts que entraria la policia dient que s’havia acabat la broma. Això no va succeir perquè el dictador ja portava un any agonitzant però que ho temíem era ben cert.Es va integrar en la lluita  per l’escola pública catalana que a les nostres comarques dúiem a terme la gent del PAX de Tarragona , a Reus les escoles Mowgli, Puigcerver i Montsant i a Valls l’Enxaneta. Participava activament en les Escoles d’Estiu, fundàvem la USTEC ( Unió de Sindicats de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya ), treballava de franc amb els nenes i nenes del barri de l’Esperança amb Immacualda Sastre, en l’organització de colònies a Bonavista o col.laborava amb la regidoria de cultura del primer ajuntament democràtic en les diferents celebracions del calendari festiu. També va formar part durant un temps de la Junta de Joventuts Musicals. El 1.987 es va presentar a les municipals en la llista que encapçalava Matias Vives.

Fins al 83 vaig compartir amb ella tasques pedagògiques i d’administració de l’escola. Ella va seguir fins al 88 en què per fi l’escola PAX i més de 70 escoles del col·lectiu del que l’escola PAX formava part ( CEPEPC  – Col·lectiu d’escoles per l’Escola Pública Catalana ) )  s’integraven a la xarxa pública. Lluny quedava l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat de 1975 quan un grup de mestres va aprovar la declaració per una nova escola pública i la manifestació a la Plaça Catalunya de 1.977 en que demanàvem convertir-nos en escoles públiques. Pel desembre del 1978 es va constituir el CEPEC aprovant uns estatuts on defensàvem la gratuïtat de l’ensenyament, l’ús del català com a llengua vehicular en l’ensenyament, pluralisme pedagògic i gestió democràtica.

I llavors ens va deixar i va marxar amb el seu company cap a Ripollet on aviat va tornar a engegar el seu incansable activisme. Amb 52 anys i tot i no tenir res a veure amb la vila del Vallès, va activar un grup de lectura per a dones, va impulsar una associació de botiguers – emprenedora com era, va posar en marxa una botiga –, va formar part de la Junta d’Amics del Teatre de Ripollet, es va implicar en totes les lluites a favor de les dones i de la despenalització de l’avortament.  i fins i tot va formar part d’una candidatura de progrés en unes eleccions municipals.

Encara, els darrers anys de la seva vida a Barcelona era activista de l’ANC del Poble Sec.

Iconoclasta, trencadora, innovadora, pensava que el món és de tothom i per a tothom. Va deixar amics i admiradors per tot arreu. No hem pogut acomiadar el seu cos perquè, generosa com era, l’havia donat a la ciència.

Però som molts i moltes que li volem retre un homenatge a Tarragona, la que mai va deixar de ser la seva ciutat.  Però penso que aquest reconeixement no pot ser qüestió d’un dia sinó que la seva memòria ha de quedar de forma permanent en algun indret de la seva ciutat que ella va ajudar a fer i ser millor