Mes: juliol de 2016

Aquest dijous he fet un nou amic. Té 10 anys i es diu Oscar. Com que llegirà això, escriuré de forma que ho pugui entendre però us asseguro que comprén les coses encara que estiguin escrites per a persones grans.

 

Vaig sentir parlar d’ell un dia que, en acabar de dinar amb el seu pare a La Pobla de Mafumet, em va demanar d’anar a la sortida de l’escola on Oscar ha fet cinquè per ensenyar-li el cotxe elèctric. “ Óscar està molt conscienciat amb el medi ambient , li he dit que avui dinava amb un amic que té cotxe elèctric i m’ha dit que li agradaria veure’l “, em va dir el seu pare. Però aquell dia no el portava i em va saber greu.

 

Així que dijous que vàrem coincidir visitant la Muralla romana de Tarragona vaig estar molt content de conèixer-lo i li vaig dir que, en acabar , l’invitava a veure i carregar el cotxe elèctric al concessionari de la Nissan a Torreforta. I dit i fet, els seus pares i el seu germà Àlex ens van seguir i ell va pujar amb mi. Pel camí vàrem parlat de moltes coses i em va deixar literalment al·lucinat quan em va dir que un estudi d’uns científics americans ha demostrat que la capa d’ozó s’està regenerant ( aquesta precisió de llenguatge utilitza l’Óscar ). Em vaig quedar parat i li vaig explicar com , en canvi, a la troposfera que és la capa baixa de l’atmosfera, ara a l’estiu tenim episodis d’excés d’ozó per culpa dels gasos que desprenen cotxes i camions que s’afegeixen a un nivell molt alt d’insolació .

 

També vàrem parlar del casal d’estiu on va, de com els van castigr l’altre dia tres hores sense sortir perquè dos nens es van barallar, dels estudis … de com li agraden les mates, l’educació física i la música i tocar la flauta així que vàrem acabar cantant junts l’Himne a l’Alegria de la novena simfonia de Beethoven amb notes que ell sap tocar a la flauta. Ell ho fa en sol major: si, si, do, re, re,do, si. la , sol, sol, la si, si, la,la….

 

En arribar em va ajudar a connectar el cotxe al carregador ràpid mentre em feia preguntes i li explicava que aquests cotxes no contaminen, l’autonomia de la bateria, l’absència d’oli i filtres, i altres avantatges com la gratuïtat d’alguna autopista i de les zones blaves.

 

També vàrem compartir l’admiració pel joc del Barça i el no saber on juga ara Valdés. Però també per la música i els avantatges de sentir i tocar un instrument.

 

Ens vàrem acomiadar parlant de la possibilitat de tocar un dia tots dos alguna peça, la meva recomanació que no deixès la música i que continués preocupant-se pel medi ambient perquè és – ell ja ho sap – un dels principals problemes que tenim ara al món on vivim.

 

L’Óscar és una persona ja compromesa i estic convençut que ho continuarà essent. Tinc nas per saber qui té el cuquet de la preocupació social i qui no i l’Óscar el té ben actiu.

 

Així que no he pogut resistir la preocupació d’escriure-ho. Perquè vegi que hi ha gent que ja l’admirem ara i que esperem d’ell que continuï lluitant per un planeta millor.

 

L’Óscar és el símbol de l’esperança d’un planeta més saludable i respectat. Confiem que hi hagi molts Óscars . Llavors estarem salvats

 

 

Dino amb una periodista d’un important rotatiu de Barcelona i quan li dic que sóc sobiranista em pregunta precipitadament des de quan m’he tornat independentista.

 

Li aclareixo de seguida que ser sobiranista català no vol dir necessàriament ser partidari de la independència de Catalunya, encara que tampoc no em treu la son aquest tema. Més encara, defensor com sóc de la teoria de Raimon Obiols que torna a explicar en el seu darrer llibre “ El mínim que es pot dir “, jo seria independentista si hi hagués un botó que, en prémer-lo, Catalunya fos independent i no hi hagués cap problema a continuació. Però aquest botó no existeix, encara que n’hi ha que ens diuen que sí i que el podem activar en divuit mesos dels quals ja n’han transcorregut uns quants.
Sostinc a més, que ja s’ha intentat l’operació en dues ocasions anteriorment, n’hem sortit malparats en totes dues i les conseqüències han estat molt negatives durant algunes generacions i anem pel mateix camí.

 

Ho vaig explicar una setmana abans de manifestar-me a l’anomenada via catalana l’11 de setembre de 2014 en un article titulat “Anirem a la via l’11 i després què ? ” . Ja no he tornat a manifestar-me més a favor de la sobirania, és a dir, de la voluntat de decidir per nosaltres mateixos que tenim la immensa majoria de catalans i catalanes. D’allí ja es va passar a demanar la independència express , és a dir, ja vam entrar definitivament en un cul de sac que va dividir la societat catalana en dues meitats gairebé idèntiques. I quan em diuen que no és cert, vegi’s si no què ha passat amb la majoria de partits , inclòs el meu que també ha caigut en la temptació de posar el focus en aquesta qüestió que mai no hauria hagut de constituir la nostra principal preocupació quan multinacionals de tot tipus ens han deixat la sobirania per terra. Però al menys la que ens quedi, poca o molta, jo la vull defensar.
Però tornem a la meva conversa amb la periodista que no va acabar aquí i amb vostè, amable lectora o lector. Perquè també tinc la convicció que cada persona que viu a Catalunya creu i practica o defensa una sobirania o altra. Per acció o per omissió. Per una banda, les persones que creiem que els homes i dones de Catalunya hem de decidir amb la nostra voluntat lliurement expressada quines relacions volem tenir amb Espanya i amb el món som sobiranistes catalans o catalanes. Ara fins i tot sembla que el PSC torna a virar cap a aquesta posició ( el trànsit haurà durat un any i escaig i a mi em plau particularment que hagi estat tan breu encara que pel camí hem perdut la simpatia i el vot de milers de persones que no sé si recuperarem ).

 
En canvi, qui creu i defensa que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol tal com estableix la Constitució Espanyola i per tant que és el poblñe espanyol qui decideix el nostre futur, són sobiranistes espanyols o espanyoles.

No és cap drama si sabem portar el debat de forma educada i si tenim la voluntat de resoldre el problema, no de perpetuar-lo ni complicar-lo ni embrutir-lo.

 
No sé si vaig poder convèncer la meva amiga periodista però crec que se’n va anar preguntant-se quina sobiranista era ella encara que crec que es volia agafar a una còmoda tercera via que consisteix a dir: jo no sóc ni d’una ni de l’altra. Però, com em deien els vells lluitadors del POUM, si una persona diu que no és de dretes ni d’esquerres és que és de dretes. És a dir, qui no és sobiranista català o catalana ho és espanyola perquè ja li va bé  la situació actual.Aquest és el meu humil pensament.

 
(1) Ja sé que sobiranista no apareix al diccionari del nostre Institut d’Estudis Catalans però posats com estem a generar noves paraules, no en vindrà d’una. Per cert, al de la Real Academia de la Lengua Española sí que apareix soberanista. Ai, ai, ai ¡¡¡¡

 

Els qui portem ja quatre anys treballant en positiu per l’ampliació del CRT de Vila-.seca i Salou, no podem deixar de sorprendre’ns  quan aquests dies el vicepresident del Govern sr. Junqueras afrma que és un projecte nou i que s’ha enterrat el de 2012.

Naturalment que el de 2012 impulsat per Veremonte pel sr. Bañuelos ja és història. Però el vàrem enterrar el 30 de març de 2014 quan al Pretori de Tarragona els srs. Artur Mas i Pere Navarro , en presència de l’alcalde de Tarragona signaven un singular acord sense precedents. En efecte, el President de la Generalitat  de CiU i el cap de l’oposició del PSC es comprometien a impulsar el projecte de l’ampliació del CRT de Vila-seca i Salou.

Els compromisos que allí es van contreure va donar com a resultat dos mesos desprès ( 10 de juny ) el Parlament aprovés la modificació de la Llei 2/1989 de Centres Recreatius Turístics (CRT) ampliant i regulant noves activitats i la possibilitat de noves inversions en el territori amb l’objectiu de millorar l’oferta turística i desestacionalitzar la demanda. Aquella llei que el sr. Junqueras va votar negativament continua vigent i és la que sustenta la inversió. És la llei que modificava també la taxa del joc – que no la resta dels impostos que es pagaran com qualsevol altra activitat empresarial – . També aquesta taxa fou especialment combatuda pels qui ara sembla que l’accepten.

I producte d’aquell acord Mas- Navarro, vàrem  treballar conjuntament Govern i PSC perquè mesos desprès ( juliol de 2015 ), s’aprovès inicialment el Pla Director Urbanístic. Per destacar només dos elements, els habitatges continuaven essent els 2440 previstos malgrat que se’ns havia acusat que es multiplicarien per no sé quan i l’àmbit d’hotels, zona comercial i casinos sumava un milió de metres quadrats. El Pla era molt més assequible i molt diferent de com l’havíem trobat.

Doncs bé, les modificacions d’ara són des del nostre punt de vista menors : els casinos passen de representar el 6 % al 4%, els usos hotelers ( els que més s’han reduït  i és una llàstima perquè són els usos que més llocs de treball generen ) un 30 % i una quantitat similar la destinada a pàrquings en superfície. Per tant no estem parlant de cap projecte nou ni des del punt de vista de la llei ni dels impostos sinó del projecte que ja havíem pactat el govern i el PSC amb alguns retocs.

Però més enllà de la qualificació que vulgui donar-li el vicepresident del govern català que ja veiem que accepta el model amb un any de retard que hem perdut, l’important és que ara té més consens amb la seva aquiescència. I si no ho torna a espatllar la inestabilitat política – a l’octubre tenim una moció de confiança – podríem veure màquines a finals de l’any que ve.

Per la nostra banda, no podem parar. Ara ens ocuparem que l’adjudicació sigui a operadors que ofereixin garanties, que al territori s’engeguin els processos de formació dels futurs treballadors i treballadores i estarem amatents a la qualitat de l’edificació i la seva relació amb l’entorn  així com el tractament d’aigua, energia i residus. Hem de ser exemplars en l’eficiència, estalvi i ús d’energies renovables .

Finalment, som els pares de la idea de destinar l’u per cent de tota la inversió a finalitats socials. Aquest va ser el darrer aspecte que vam negociar en l’anomenat acord del Pretori de 30 de març del 2014 al qual hem fet referència. Així que també ens hi dedicarem molt especialment .

Sembla que n’hem sortit  però gosaria encara fer una crida a la responsabilitat perquè sigui quin sigui el devenir polític, inestabilitats incloses, ens conjurem tots plegats perquè el projecte tiri endavant. Hem demostrat que per la nostra banda i especialment per l’alcalde de Tarragona Josep Fèlix Ballesteros, no quedarà.

 

Quan els contraris al dret a decidir recorden com va sorgir l’expressió (una ximpleria que ens vam inventar” segons l’ex-director de la Fundació Catdem de CDC, Agustí Colomines)  a continuació afirmen que tampoc no existeix aquest dret en cap codi legal expressat així. Llavors no puc més que recordar que la història del dret efectivament comença amb el zero i que poc a poc s’han anat afegint drets en la mesura que els ciutadans i/o els pobles els han anat conquerint. És obvi que l’home i la dona primitius no tenien més que la força bruta per reinivindicar els seus desitjos i que amb el decurs del temps els drets individuals i col.lectius han anat prenent forma als codis o als corpus legislatius que estableixen els tribunals

Per posar un exemple ben recent, el dret a l’accés a l’aigua i al sanejament no ha estat reconegut per l’ONU fins al juliol del 2010 just ara fa sis anys. Ningú avui ja no discuteix que és un dret i dels primers. Què li hauríem dit a  algú que cinc minuts abans d’aquest reconeixement hagués al.legat que com que no era un dret reconegut no existia ? Que les administracions no havien d’assegurar l’aigua a tots els ciutadans ? Què va canviar en cinc minuts ? Simplement que es va donar forma legal a un dret llargament reivindicat i assumit per amplíssimes capes de la població.

El mateix podríem aplicar al dret a decidir dels ciutadans de Catalunya sobre el seu futur i la seva vinculació a l’estat Espanyol. Perquè la constitució de 1978 diu que la sobirania resideix en el poble espanyol, és això intocable ? Per sempre ? Pels segles dels segles ? Crec que de facto ja s’ha modificat, perquè la cessió de sobirania a Europa ja ha deixat sense validesa aquest article segon de la constitució espanyola .

Però si els ciutadans de Catalunya , per una majoria molt àmplia – i totes les enquestes diuen que és molt àmplia i els partits majoritaris de Catalunya així ho defensen – defensen  que volen decidir , què s’ha de fer ? Impedir-ho a cops de llei i de decrets i de denúncies als jutjats ? Tota la vida ?

Em sembla absurd. Però inclús des d’aquest absurd, què tal si canviem l’expressió  i li diem “ voluntat de decidir “ . Algú dirà que no existeix tampoc ?  Doncs això existeix i no cal que sigui reconegut en cap codi legal : els catalans i les catalanes , o al menys una amplíssima majoria entre els qui em compto, tenim la voluntat de decidir amb qui volem establir relacions i de quina manera. Suposo que la voluntat no cal que es reguli ni consti enlloc, oi ?

I és la voluntat la constitutiva d’una nació segons el  meu parer. Perquè per molta història i llengua pròpies, , si no hi ha voluntat de ser una nació, aquesta no existeix. I sensu contrari, per molt que a un poble se li vulgui negar la característica de nació , ja pot cantar Rita la cantadora, que aquesta ho serà si els seus homes i dones ho volen. Per això la voluntat és determinant.

Es discuteix molt des de fora de Catalunya si ho som o no sense tenir en compte la nostra voluntat de ser-ho que ha existit, existeix i  crec que existirà per molts anys.

Se’ns acusa de vegades als qui defensem aquestes tesis, que som nacionalistes. Tres apunts sobre això:

Als meus amics i amigues alcaldes els dic que són els més nacionalistes del món. Perquè fa molts anys que els escolto  i no sento més que cants a les glòries de la seva ciutat, als seus valors – es veu que els tenen diferents dels veïns -, els sento cridar als estadis esportius, de vegades de forma molt primària per no emprar altres adjectius, i els “ visca “ la seva ciutat l’estenen de forma poc cartesiana al sant patró o a la Verge que els empara, tenen himnes i banderes intocables en llocs preeminents . I a cada campanya electoral se’ls sent dir allò: “ per mi, Terrassa ( o santa Coloma o Sabadell o Barcelona…… ) és la meva prioritat i està per damunt de tot i de tothom. Unes expressions que si en lloc del nom de la seva ciutat hi posessin Catalunya o Espanya ens agafaria una certa por.

En segon lloc, no em cansaré de dir mai que no sóc ni seré nacionalista perquè posar la nació , encara que sigui la catalana, per damunt de tot ( per tant també per davant de les persones ) no ho faria mai. Defensar això ha portat conseqüències molt perilloses a la Humanitat.

Finalment, com vaig dir dissabte al Consell Nacional del PSC , els catalans hem de decidir nosaltres mateixos però el primer problema és com ens enfrontem a la dictadura dels mercats. Per tant, reivindico la nació, la voluntat de la majoria de catalans i catalanes de decidir què volem que sigui Catalunya i amb qui es relacioni, però aquest no és el principal problema. I els qui irresponsablement fa sis anys que ens han posat en un carreró sense sortida seran responsables davant la història però com que això és futur, farien bé en començar a assumir les seves responsabilitats ara mateix i rectificar.

Cal refer un catalanisme ambiciós en què l’ambició no sigui la de la independència exclusivament – que qui la vulgui defensar té tot el dret i legitimitat -. Però des de posicionaments d’esquerra, la màxima ambició és la llibertat i la dignitat de les persones. Aquesta és la llibertat de Catalunya. Dit d’una altra manera, no hi haurà llibertat de Catalunya sense alliberar-nos de les dictadures dels mercats que abans esmentava. Si em demostren que lluitant per la independència s’aconsegueixen avenços en la llibertat dels catalans i les catalanes, m’ho escoltaré més. De moment només som a un cul de sac i les coses a pitjor per la ciutadania.

Els socialistes pensem que podem aconseguir una millor Catalunya ( i per tant pels homes i dones que hi viuen ) des del federalisme. Però també crec que hem de manifestar a la ciutadania que tenim la voluntat de decidir-ho tots els catalans i les catalanes plegats i de forma lliure, legal i acordada. No des de la irrespoonsabilitat que suposa la unilateralitat

Publicat també al digital El Circ de Tarragona el 4 de juliol de 2016