Nascuda a Carinyena el 1955, Manola Brunet India és membre del Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya, a més de membre de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), un organisme de l’ONU. Doctora en Geografia i Història, és professora titular a la URV. Considera que la Conferència del Clima que París acollirà a final d’any és un repte com el que va ser Kioto, i que el Papa també hi té un paper.
❞En els darrers 40 anys Catalunya s’ha escalfat mig grau per
dècada de mitjana ❞
❞El canvi climàtic amenaça fins i tot la seguretat nacional i internacional❞
– Tinc un conegut que diu que amb el canvi climàtic no n’hi ha per tant, que també es van extingir els dinosaures i el món segueix girant…
– Aquests comentaris els fa o gent molt mal informada o gent ben informada però malintencionada, que no vol que s’abordi el canvi climàtic perquè defensa d’altres interessos.
– Com rebatre l’argument que la Terra sempre n’ha viscut, de canvis climàtics?
– No es pot comparar la rapidesa amb què s’està produint el canvi climàtic, que té lloc en una escala temporal humana, de dècades d’anys, amb els canvis experimentats pel clima en el passat geològic. Aquells canvis es van produir al llarg de milers i milions d’anys. Quan parlem de cicles glacials estem parlant de cicles de cent mil anys! Les escales geològiques no tenen res a veure amb l’escala humana.
– I el canvi climàtic, doncs?
– Està provocat sobretot per l’ús de combustibles fòssils i per l’emissió a l’atmosfera de gasos amb efecte hivernacle. L’escalfament fort i ràpid a Catalunya s’observa a partir del 1973.
– Què va passar el 1973?
– Aquell any finalitza l’etapa d’estancament de les temperatures que havia caracteritzat els anys 50 i 60. El 1973 la temperatura comença a pujar, a pujar, i així fins ara.
– Quant ens estem escalfant?
– En les darreres quatre dècades a Catalunya ens hem escalfat de mitjana 0,43 graus per dècada, és a dir, gairebé mig grau cada deu anys. Aquests increments doblen de llarg l’increment tèrmic global del planeta, i no s’havien observat mai abans.
– Com afecta a Catalunya?
– El clima mediterrani és un bon exemple per entendre l’acció del canvi climàtic. Aquí plou una mica a la primavera i a la tardor, no plou a l’estiu, i poc a l’hivern. Diem que la pluja no sap ploure. Doncs a més a més de comportar temperatures més elevades, el canvi climàtic intensificarà aquesta característica de les nostres pluges.
– Com seran llavors les pluges?
– Quan plogui, la pluja serà encara molt més concentrada. Plourà cada vegada menys, però sobretot plourà pitjor. Ja sabem que l’interès hídric d’una pluja localment forta és nul, i que, a més, aquesta pluja pot fer mal…
– I les sequeres?
– Les sequeres seran cada cop més llargues i més intenses. Com que plourà menys, hi haurà menys aigua, menys recursos hídrics.
– I la desfeta de les geleres, que no havia de fer pujar el nivell de l’aigua al mar?
– Sí. Hi haurà més aigua al mar, però no més aigua dolça potable. La pèrdua de les reserves d’aigua en forma de gel ja l’estem experimentant ara, per les més elevades temperatures a tot arreu. Això està claríssim.
– Claríssim per què?
– A Sierra Nevada no queda gel. És el que dèiem de l’escala humana. Un muntanyenc sap que la glacera de l’Aneto avui no té res a veure amb com era als anys 70. I abans es desfaran les reserves alpines que hi ha a Catalunya i a Espanya que les dels Alps.
– Què comporta la pèrdua de les glaceres, a banda de l’augment del nivell del mar?
– Aquestes glaceres que s’estan enretirant per l’escalfament global són la font d’aigua dels rius, i l’aigua que la gent ha d’utilitzar per viure. La seva falta tindrà un impacte sobre l’agricultura i sobre la producció elèctrica. Als Andes, per exemple, la disminució de les
glaceres és una amenaça greu per a la població. Perú, Bolívia, Colòmbia, ja se’n ressenten.
– Creu que el discurs catastrofista fa que la gent hi presti més atenció, o menys?
– Ni a mi ni a cap dels meus col·legues científics ens ha agradat mai fer alarmisme. L’alarmisme és més mediàtic que científic. Vull dir que l’alarmisme el fa, si de cas, qui recull la notícia. El canvi climàtic és una cosa seriosa i preocupant. No provoca un cataclisme de cop. És un procés progressiu cap a unes condicions climàtiques noves, desconegudes, mai vistes amb anterioritat.
– Que sigui un procés llarg té pros i contres, oi?
– Sí. La percepció de la gent es dilueix. És com qui té un fill petit i no se n’adona com, dia a dia, creix. L’hi ha de dir un altre. Però el cert és que el canvi climàtic, i en això hi ha consens científic, aguditzarà els problemes actuals. El canvi climàtic amenaça fins i tot la seguretat nacional dels països.
– Per què?
– Tornem al Mediterrani i al que comentàvem de les característiques pròpies del clima intensificades. Afegim-hi el factor població i el factor desenvolupament. La migració sud-nord té motius econòmics, però la majoria de vegades hi ha un detonant associat a una sequera, a una pèrdua de collites… Hi ha països on l’única sortida que tenen és l’emigració. Una immigració que pot deixar de ser assumible pels altres països. Sembla que estem arribant a un moment en què no és assumible. Ho estem veient.
– O sigui, que l’amenaça és a la seguretat nacional i també a la seguretat internacional.
– Per això el Pentàgon té un programa, un full de ruta, per al canvi climàtic. Preveuen que caldrà fer intervencions de diferents tipus en alguns països.
– En canvi, els EUA no han signat cap dels protocols internacionals, ni el de Kioto.
– Aquesta és una altra qüestió. El president Obama ha intentat fer avenços, però el seu Govern està mediatitzat pels poders fàctics.
– Per què la Conferència del Clima de París a finals d’any vol el compromís dels països de reduir les emissions i evitar l’augment de dos graus en la temperatura del planeta? Per què dos graus?
– La Terra es troba en un període interglacial. L’escalfament d’aquest període interglacial va ser lent i normal fins que, cap al 1750, es comencen a usar els combustibles fòssils i a acumular- se els gasos d’efecte hivernacle. Les condicions climàtiques naturals del període càlid interglacial, sense intervenció de l’home, donaven una temperatura d’entorn els 14,5 graus.
– Aquests 14,5 graus eren la temperatura mitjana global del planeta?
– Sí, són la referència. Es pretén no superar els dos graus per sobre d’aquesta referència. Se suposa que, a partir de dos graus per sobre, el comportament del sistema climàtic pot passar a ser imprevisible. L’efecte hivernacle s’intensificaria, es desbocaria, i no sabem què passaria.
– Què es creu que podrien provocar els dos graus de més?
– La deshidratació i l’alliberament dels hidrats de metà continguts en els fons marins i en el permafrost, les capes de gel permanent. El metà és un gas d’efecte hivernacle molt més potent que el diòxid de carboni. Hem vist com provoca forats a l’Àrtic. Si s’allibera en
massa, produeix un efecte hivernacle desbocat, es retroalimenta. No superar els dos graus ens donaria un cert marge de seguretat. Ara ja estem un grau per sobre dels 14,5 graus.
– Creu que l’encíclica del Papa, Laudato si, pot tenir alguna incidència en les negociacions de la Conferència del Clima a París?
– No en tinc cap dubte. El Papa té molta influència. Si el papa Francesc, de manera tan decidida, s’alia amb la lluita contra el canvi climàtic, tindrà un impacte molt positiu, tant per les negociacions de cara a la Cimera del Clima, com per a la conscienciació de la gent. L’encíclica va ser una molt bona notícia.
Entrevista de M.Victòria Bertran al Diari de Tarragona el dissabte 4 de juliol de 2015