Quina gràcia m’ha fet Albert Rivera excloent per l’edat als qui porten temps a la política i atribuint-se un mèrit tan fugaç com el de la joventut.
He conegut altres persones – per sort poques – que fan com Rivera oblidant que els exclosos també poden excloure als qui exclouen com ell i que la joventut és fugissera com han demostrat o fabulat clàssics des d’Herodot ( segle IV a.C) fins a Goethe, Berlioz, Gounod o Wagner per citar-ne només uns quants.
Que ho digui Rivera que és un polític de dretes no em preocupa perquè la dreta té tics, formes de pensar i de fer que no canviaran mai i no són les meves. A mi només em preocupa quan veig el mateix pensament de Rivera en persones de partits i organitzacions d’esquerres així que intentaré descriure-les perquè, des de la meva experiència, les pugueu identificar i prevenir-vos dels seus perills:
1 – En el noranta-nou per cent dels cassos, les persones que diuen que són d’esquerres que es dediquen a la política i que excloeun de la política per l’edat o no tenen idees o són dropes o no tenen ideologia – la qual cosa vol dir que no són amants del canvi ni del progrés, és a dir, són de dretes encara que no ho reconeguin ). En els cassos més greus apleguen les tres característiques.
2- En versió moderna, els trobareu escampats i en ocasions agrupats en la seva mediocritat. Reconeixereu aquestes persones perquè – fan política de taverna sense cap mena de reflexió; parlen de tot i no saben de gairebé res.
– són a-ideològiques, és a dir, podrien estar en més d’un i més de dos partits amb tota tranquil·litat i sense rubor ( són com el sr. Rivera que va ser al PP i circula alguna foto de quan era més jove molt compromesa saludant altres opcions poc o gens democràtiques).
– formalment parlen amb la gent; ho fan perquè no tenen més remei però el mínim possible i els ciutadans els noten que ho fan per compromís.
– no responen els escrits que els envien els electors i en els casos més greus ni els dels companys de la pròpia organització.
– el seu mitjà de comunicació audiovisual habitual és el selfie o autofoto i els 140 caràcters de twitter sense anar més enllà.
– són també persones expertes en l’art d’usar els colzes i no reconeixen ni pare ni mare en la seva pràctica.
– l’única formació que promouen és el coaching , és a dir, l’entrenament personal individual per aprofitar els recursos personals deixant de banda la formació política que, al menys en un partit d’esquerres és imprescindible per formar en la lluita i el treball col.lectiu. Obliden que les transformacions socials no les fan els líders sinó els treballadors organitzats en organitzacions d’esquerres polítiques, sindicals, socials, professionals.
– els van passant els anys mentre repeteixen obsessivament el “mantra” del “relleu generacional “. Uso “mantra” de forma sacrílega, ja ho sé, perquè és quelcom molt seriós a la Índia i en altres cultures que en ser recitat i repetit va portant a la persona a un estat de profunda concentració. Lamentablement per a elles, no conec ningú que amb aquest únic argument hagi fet res de bo a la vida – tampoc a la política -. Així que passen els anys, es fan grans i quan fan balanç descobreixen que han viscut bastant amargades.
– En la seva ofuscació, quan obren els diaris, els troben curulls de persones que segons elles haurien de plegar peròno les veuen i, el que és més greu, és que al seu costat més immediat tenen i menystenen – i tampoc les veuen – a persones que, segons la seva teoria de l’exclusió, haurien d’abandonar. Si poguessin es vendrien la seva ànima al diable i si no hi hagués Codi Penal, els exclosos haurien de témer per la seva integritat.
Per acabar, vista la seva mediocritat, intentarem contribuir una mica a elevar el seu baix nivell amb una cita clàssica d’Hipócrates:“Ars longa vita brevis “que significa “L’art (la ciència) es duradora però la vida es breu”. Aquesta expressió s’usa per indicar que qualsevol tasca important requereix molt esforç i dedicació però que tenim poc temps. La frase completa és: “Vita brevis, ars longa, occasio praeceps, experimentum periculosum, iudicium difficile.””La vida és curta, l’art és llarg, l’oportunitat fugaç, experimentar perillós, el seny difícil.”
Però ni són conscients que la vida és curta i que en poc temps algú els demanarà que pleguin si fa fortuna la seva dèria, tampoc no saben l’abast de l’art de la política i per això són tan frívoles i superficials, no aprofiten l’oportunitat d’aprendre, són un veritable perill i ignoren i no volen saber on és el seny. En definitiva, són un perill per l’esquerra i una delícia per la dreta.
Versión en castellano:
Excluidos por la edad
Qué gracia me ha hecho Albert Rivera excluyendo por la edad a los que llevan tiempo en la política y atribuyéndose un mérito tan fugaz como el de la juventud.
He conocido a otras personas – por suerte pocas – que hacen como Rivera olvidando que los excluidos también pueden excluir a los que excluyen como él y que la juventud es huidiza como han demostrado o fabulado clásicos desde Herodoto (siglo IV aC) hasta Goethe, Berlioz, Gounod o Wagner por citar sólo unos cuantos.
Que lo diga Rivera que es un político de derechas no me preocupa porque la derecha tiene tics, formas de pensar y de hacer que no cambiarán nunca y no son las mías. A mí sólo me preocupa cuando veo el mismo pensamiento de Rivera en personas de partidos y organizaciones de izquierda así que intentaré describirlas porque, desde mi experiencia, las podáis identificar y preveniros de sus peligros:
1 – En el noventa y nueve por ciento de los casos, las personas que dicen que son de izquierdas que se dedican a la política y que excluyen de la política por la edad, o no tienen ideas o son vagas o no tienen ideología ( lo cual quiere decir que no son amantes del cambio ni del progreso, es decir, son de derechas aunque no lo reconozcan). En los casos más graves reúnen las tres características.
2- En versión moderna, se las encuentra esparcidas y en ocasiones agrupadas en su mediocridad. Reconoceréis a estas personas porque hacen política de taberna sin ningún tipo de reflexión; hablan de todo y no saben de casi nada.
– Son a-ideológicas, es decir, podrían estar en más de uno y más de dos partidos con toda tranquilidad y sin rubor (son como el sr. Rivera que fue del PP y circula alguna foto de cuando era más joven muy comprometida saludando otras opciones poco o nada democráticas).
– Formalmente hablan con la gente; lo hacen porque no tienen más remedio pero lo menos posible y los ciudadanos detectan que lo hacen por compromiso.
– No responden a los escritos que les envían los electores y en los casos más graves ni a los de los compañeros de la propia organización.
– Su medio de comunicación audiovisual habitual es el selfie o autofoto y los 140 caracteres de twitter sin ir más allá.
– Son también personas expertas en el arte de usar los codos y no reconocen ni padre ni madre en su práctica.
– La única formación que promueven es el coaching, es decir, el entrenamiento personal individual para aprovechar los recursos personales dejando de lado la formación política que, al menos en un partido de izquierdas es imprescindible para formar en la lucha y el trabajo colectivo. Olvidan que las transformaciones sociales no las hacen los líderes sino los trabajadores organizados en organizaciones de izquierdas políticas, sindicales, sociales, profesionales.
– Les van pasando los años mientras repiten obsesivamente el “mantra” del “relevo generacional”. Uso “mantra” de forma sacrílega, ya lo sé, porque es algo muy serio en la India y en otras culturas que al ser recitado y repetido va llevando a la persona a un estado de profunda concentración. Lamentablemente para ellas, no conozco a nadie que con este único argumento haya hecho nada bueno en la vida – tampoco en política -. Así que pasan los años, se hacen mayores y cuando hacen balance descubren que han vivido bastante amargadas.
– En su ofuscación, cuando abren los periódicos, los encuentran rebosantes de personas que según ellas deberían jubilarse pero no lo ven y, lo que es más grave, a su lado tienen y desprecian – y tampoco las ven – a personas que, según su teoría de la exclusión, deberían irse. Si pudieran se venderían su alma al diablo y si no hubiera Código Penal, los excluidos deberían temer por su integridad.
Por último, vista su mediocridad, intentaremos contribuir un poco a elevar su bajo nivel con una cita clásica de Hipócrates: “Ars longa vita brevis” que significa “El arte (la ciencia) es duradera pero la vida es breve” . Esta expresión se usa para indicar que cualquier tarea importante requiere mucho esfuerzo y dedicación pero que tenemos poco tiempo. La frase completa es: “Vita brevis, ars longa, occasio praeceps, experimentum periculosum, iudicium difficile.” “La vida es corta, el arte es duradero, la oportunidad fugaz, experimentar peligroso, el juicio difícil.”
Pero ni son conscientes de que la vida es corta y que en poco tiempo alguien les pedirá que se larguen si hace fortuna su obsesión Tampoco saben el alcance del arte de la política y por eso son tan frívolas y superficiales, no aprovechan la oportunidad de aprender, son un verdadero peligro e ignoran y no quieren saber dónde está la cordura. En definitiva, son un peligro para la izquierda y una delicia para la derecha.