Mes: gener de 2014

Resolució aprovada a la Comissió de Cultura del Parlament el 30 de gener de 2014 a instàncies del PSC:

1. El Parlament de Catalunya expressa el seu rebuig a totes aquelles denominacions impròpies de la llen¬gua catalana que atemptin contra la unitat de la llengua i que no responguin als criteris científics, fi¬lològics i acadèmics, així establerts internacional¬ment, ni a noms històrics, tradicionals o locals, per aquests mateixos estaments reconeguts i establerts com a expressions o modalitats territorials de la ma¬teixa llengua catalana.»

2. Insta el Govern a demanar al Govern de l’Aragó que consideri el català com a patrimoni aragonès i comú als altres territoris del domini lingüístic català: Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Franja de Ponent, Catalunya del Nord, Andorra, l’Alguer i el Carxe

3. Insta el Govern a demanar al Govern de l’Aragó perquè treballi per dotar la ciutadania de les polítiques necessàries de formació i prestigi, sense excepcions, de totes les llengües que es parlen al territori arago¬nès.»

4. Insta el Govern de l’Aragó a treballar conjuntament amb l’Institut d’Estudis Catalans com a autoritat filo¬lògica de la llengua catalana per elaborar les regulaci¬ons i normatives necessàries per impulsar la llengua catalana a l’Aragó.

l’Exposició de motius deia això:

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix el català com a llengua romànica parlada a Catalunya, a la major part del País Valencià, a les Illes Balears, a la Franja de Ponent, a la Catalunya del Nord, a Andor¬ra, a la ciutat sarda de l’Alguer i a la comarca murciana del Carxe.

La unitat de la llengua catalana s’ha vist amenaçada en nombroses ocasions al llarg de la seva llarga his¬tòria.
Tanmateix, són inapel•lables i contundents des del punt de vista científic els informes i estudis de la comunitat científica que un i altre cop han certificat que la llen¬gua que es parla a Salses i Guardamar, a Maó i a Fra¬ga és la mateixa independentment de les riques varie¬tats dialectals que, com en totes les llengües del món, caracteritzen la nostra llengua. Més enllà dels estudis que avalen la unitat de la llengua, qualsevol ciutadà de les Illes, València o Fraga sap que el que parla és català.

Malgrat això, darrerament estem assistint des de les comunitats autònomes governades pel Partit Popular, a actes d’ingerència i intrusisme en l’àmbit lingüístic a l’hora de nominar la llengua catalana en el seu àmbit territorial, tot i haver-hi sentències com la del Tribunal Suprem que reconeix que el català i el valencià, per exemple, no són llengües diferents, i deixa en l’àm¬bit de la doctrina científica la capacitat per establir-ho, donat que és una qüestió aliena al dret. Gràcies als es¬tudis dels sociolingüistes, que aporten el coneixement necessari per contrarestar els prejudicis lingüístics de la ideologia que s’amaga darrera d’aquests discursos de determinats partits polítics, des de la racionalitat, i sobretot, des del sentit comú, està abastament demos¬trat quina és la denominació de les llengües dels dife¬rents territoris de l’Estat.

El Partit Popular en totes les comunitats que governa s’entesta un i altre cop a negar l’evidència, i mostra amb les seves accions que té una fixació d’atac siste¬màtic contra la llengua catalana, amb totes les seves varietats, que només es pot explicar des del punt de vista ideològic, accions que ens retornen a altres mo¬ments de la història d’aquest país. El PP un cop i un altre actua i legisla contra la llengua catalana obviant l’evidència científica i la voluntat ciutadana. Ho va fer, en l’estatut del País Valencià, evitant nomenar el que s’hi parla com el que és: català, i n’hi va dir Valencià. N’hi digui com n’hi digui valencià i català –com s’ha demostrat reiteradament– és la mateixa llengua. Ho va fer a l’Aragó quan el PP va guanyar les darreres elec¬cions dient que el que es parla a la Franja era aragonès oriental. Ara fa un tomb més per negar la realitat i par¬la de LAPAO. Però el que parlen a la Franja és català.

El Partit dels Socialistes hem defensat sempre i con¬tinuem defensant la unitat de la llengua i denunciem la utilització ideològica sistemàtica que fa el PP de les llengües, en especial l’atac sistemàtic contra el català. Fem nostre el comunicat de l’Institut d’Estudis Cata¬lans, l’autoritat de l’àmbit lingüístic català encarregada de fixar els criteris científics sobre lingüística i socio¬lingüística, que amb data 8 de maig de 2013 ha emès i que diu el següent: «Davant de les informacions sobre l’ús, derivat de noves disposicions legals aragoneses, de les sigles LAPAO i LAPAPYP, que corresponen, respectivament, als confusos circumloquis llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental i llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i prepirinenca, la Sec¬ció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans vol fer constar que l’entitat d’aquestes llengües fa temps que està establerta per la filologia amb els noms de cata¬là i aragonès, i que en cap cas no es pot considerar que LAPAO i LAPAPYP (o els circumloquis corres¬ponents) són noms de cap idioma, com tampoc no ho seria LAOE (llengua aragonesa oficial de l’Estat). La confusió, deliberada o no, del nom de les llengües és contrària al sentit comú i a la convenció científica, i impròpia de la pràctica legislativa democràtica, sigui autonòmica, estatal o internacional».

Davant d’aquesta nova ingerència i intrusisme polítics del PP que només es pot entendre des de l`ànim de ge¬nerar conflicte entre comunitats lingüístiques, just el contrari de la que és la funció de qualsevol llengua: la comunicació i la intercomunicació entre parlants.

El grup popular, com podíem sospitar, no ha assumit l’esmena que hem presentat al conjunt del text de la seva moció.

Esperem, però que l’hagin llegida, perquè el que hi proposem, acabarà passant tard o d’hora.

Sí, permetin-me la immodèstia de fer-los un vaticini:

TARD O D’HORA ARRIBAREM A UN ACORD PER TAL DE CONSULTAR A LA CIUTADANIA CATALANA SOBRE QUINA ÉS LA SEVA VOLUNTAT PEL QUE FA A LA SEVA ORGANITZACIÓ POLÍTICA.

Quan aquest acord s’esdevingui,

– Serà, molt probablement, després que haguem arribat a la conclusió que bastir la reivindicació d’una consulta sobre la base d’una declaració prèvia de sobirania és INNECESSARI i, a més, UN ERROR, no només pel fet que s’incorre en una petició de principi (en fonamentar la reclamació en allò que, en tot cas, pot ser un dels resultats possibles de la consulta) , sinó també perquè converteix una situació ja prou complexa en més costosa i difícil de resoldre, ja que no facilita un marc de referències comunes entre els interlocutors i en canvi atia un xoc de legitimitats, un xoc de sobiranies.

Quan aquest acord s’esdevingui,

– També ens n’haurem adonat que podíem haver-nos estalviat la discussió sobre l’existència o no, en el cas català, d’un dret de secessió basat en el principi de lliure determinació dels pobles.

Quan aquest acord s’esdevingui,

– goso dir també que ens n’haurem adonat que podíem haver-nos estalviat la discussió sobre l’existència o inexistència del dret a decidir, sobre la seva naturalesa, abast i efectes, i sobre si és possible distingir-lo o no del dret a la lliure determinació dels pobles.

I serà així, perquè haurem arribat a la conclusió a la que inexorablement acabarem arribant, com és que …

– … l’opinió que resulti ser majoritària entre els catalans respecte a llur pròpia organització o institucionalització política, si aquesta s’ha expressat conforme a Dret, amb totes les garanties democràtiques, i de manera clara i inequívoca, ÉS RELLEVANT, HA DE SER ESCOLTADA I RESPECTADA i, per tant, en un sistema democràtic i pluralista com el nostre, on no hi ha cap clàusula constitucional intangible, blindada a la reforma, ha de portar a les modificacions necessàries per fer efectiva aquesta voluntat expressada democràticament i clara.

Ni el SÍ O SÍ, Ni el NO PERQUÈ NO forneixen solucions desitjables, en el sentit de ser efectives i minimitzar els costos per als catalans i pel conjunt dels espanyols. Si els intriga quina és la nostra posició, tot i que hi hem insistit ara i adés, és la del SÍ, PERÒ BÉ. És a dir, una consulta acordada i legal, que és l’únic escenari desitjable perquè soluciona la situació que vivim, minimitzant les tensions.

Celebro veure com, segur que després de llegir el meu darrer article, el Sr. Homs ha sostingut en sengles entrevistes al canal 24H de TVE i a la SER, tesis que apunten en aquesta direcció.

I acaba aquí la meva immodèstia, o almenys espero que m’ho concedeixin, perquè això que els he exposat com a vaticini no és una solució gaire distant ni gaire diferent de que suggereix la molt assenyada resolució de la Cort Suprema del Canadà amb relació al cas del Québec.

NO SÉ SI TRIGAREM 2, 5, 15 O 25 ANYS EN ARRIBAR A AQUESTA MATEIXA CONCLUSIÓ.

NO SÉ QUINS COSTOS ESTAN VOSTÈS DISPOSATS A ASSUMIR, O QUINES TENSIONS ESTAN DIPOSATS A ATIAR.

EL QUE ELS ESTIC DIENT ÉS QUE TOT EL TEMPS DE MÉS QUE TRIGUEM A ARRIBAR-HI SERÀ SOBRER, I MOSTRA D’UNA ENORME IRRESPONSABILITAT.

Sí, ja sé que vostès, senyors del PP, creuen que negociar és claudicar, i que confonen fermesa amb intransigència.

Vostès, els seus antecessors, i els antecessors dels seus antecessors, compten amb una llarga tradició de mantenir-se ferms (cal llegir-hi intransigents):

– Van arribar tard i malament a la Il•lustració
– Van arribar tard i malament al liberalisme
– Van arribar tard i malament als drets laborals
– Van arribar tard i malament a la Constitució a la que ara s’abracen, escanyant-la, mentre la buiden de facto de drets socials i llibertats civils.
– Van arribar tard al divorci, al matrimoni igualitari i, com resulta aquests dies evident, no han acabat d’arribar als drets de les dones.

Encara que no els ho sembli, ho dic amb un toc d’optimisme, perquè encara que tard i malament, van assumint assumptes que prèviament refusaven de pla. L’únic que reclamem és que ens estalviem, tots, una evolució agònica cap a la conclusió que s’ha de fer possible una consulta acordada i legal, que és el que sempre hem defensat des del PSC. Fem-ho possible ja.

(Intervenció del diputat el PSC Ferran Pedret al Parlament avui posicionant-se sobre una moció del PP )

Vivim immersos en una profunda crisi econòmica i de valors, que està comportant gravíssims efectes socials, que els governs de la dreta han convertit en més desigualtat i retrocessos en drets i llibertats. Una crisi que els ciutadans paguen perdent la feina, l’habitatge o l’accés a uns serveis públics bàsics de qualitat .

A Catalunya s’hi suma la crisi nacional. Una insatisfacció general que compartim des del PSC per l’actual model d’Estat, , generada per un sistema de finançament insuficient i ineficaç, la retallada de competències que ja es va iniciar amb l’Estatut. Agreujat per un govern del PP amb una agenda política de re-centralització, d’aniquilació de drets socials i irrespectuós i fins i tot bel•ligerant amb les realitats nacionals com la catalana.

D’altra banda CIU, condicionada a l’agenda d’ ERC han emprès un camí que en lloc d’afavorir i aconseguir el diàleg, l’acord i una sortida democràtica, la dificulta i impossibilita. És una via que provoca desunió, divisió en el si de la societat catalana, enemistat amb la resta d’Espanya i desconfiança en el context internacional i en els mercats. Una via que ha suposat anul•lar l’acció de govern en àrees claus com l’econòmica i social, la màxima expressió de la qual han estat les retallades.

El PSC té una alternativa pròpia pel canvi de relació amb la resta de l’Estat que ha defensat en primera persona Pere Navarro: una reforma constitucional en clau federal compartida amb la resta de socialistes d’Espanya. I que per nosaltres es resumeix en una idea: refer el pacte constitucional de 1978. Som conscients de les dificultats de la nostra proposta i assumim el repte de fer-la creïble i , sobre tot, viable.

La votació del dia 16 al Parlament no era “Dret a decidir si o no” , era una proposta de CiU-ERC-ICV demanant al Congrés dels Diputats que es traspassi a Catalunya la facultat de convocar un referèndum, un exercici més de gesticulació estèril, de fugida endavant que només cerca guanyar temps. Ho saben fins i tot els seus promotors. I aquest era el fons del debat.

Nosaltres rebutgem la via unilateral que planteja el front independentista, però hem defensat que una abstenció per part del PSC podia haver estat congruent amb la tesi de fons de la resolució del Consell Nacional de 17 de novembre: la de no donar suport a cap iniciativa que no fos legal i acordada prèviament amb l ‘Estat com s’ha fet a Escòcia i al Quebec.
Podia també haver mostrat millor quina era la nostra posició antagònica a la del PP, principal responsable de la situació i alhora facilitar la gestió de la pluralitat interna, lluny de personalismes, en un moment d’extrema complexitat en el debat nacional. Una abstenció que assenyalés, també, la fugida endavant i sense sortida de CiU i ERC.

Ara bé, en tant que el Consell Nacional del PSC va definir la seva posició de forma explícita amb un vot negatiu, nosaltres vam actuar en conseqüència amb el seu mandat i amb la unitat d’acció que per nosaltres no és incompatible amb les sensibilitats i punts de vista diversos que existeixen en el nostre partit sobre la qüestió nacional.

Volem refermar el nostre compromís amb el dret a decidir possibilitant una consulta legal i acordada en coherència amb el nostre programa electoral alhora que reiterem el nostre compromís en incrementar el nostre treball polític en aquesta direcció, compatible amb la via federal defensada al Parlament i a Les Corts.

Catalunya té grans reptes per endavant i des del PSC els afrontarem des del catalanisme d’esquerres i integrador que històricament hem representat , donant resposta a una situació cada dia més crítica des del punt de vista social.

Aquet és el servei que ha d’oferir el PSC al poble de Catalunya en la nova etapa: esdevenir de nou el reflex de la Catalunya plural i diversa, i contribuir a una solució acceptada per una àmplia majoria. Per això no promourem l’exclusió sinó la unió, la suma i no la resta. Ens cal molta gent i no en sobra ningú. Els socialistes catalans formem part del corrent de fons de la societat catalana que reclama un canvi profund en la democràcia, el sistema econòmic i en la relació amb la resta de pobles d’Espanya, i tenim l’obligació democràtica de construir i proposar un projecte de futur amb ambició i esperança.

Juli Fernàndez, Núria Parlon, Alícia Romero, Xavier Sabaté i Jaume Collboni, diputats del PSC al Parlament de Catalunya

article publicat al Periódico de Catalunya el 18 de gener de 2014

Versió en castellà:

‘Sí’ a la consulta, ‘no’ a hacerla imposible

Vivimos inmersos en una profunda crisis económica y de valores, con gravísimos efectos sociales que los gobiernos de la derecha han convertido en más desigualdad y retrocesos en derechos y libertades. Una crisis que los ciudadanos pagan perdiendo el trabajo, la vivienda o el acceso a unos servicios públicos básicos de calidad.

A todo esto, en Catalunya se suma la crisis nacional. Una insatisfacción general por el actual modelo de Estado, que compartimos en el PSC, generada por un sistema de financiación insuficiente e ineficaz y el recorte de competencias que ya se inició con el Estatut. Agravada por un Gobierno del PP con una agenda política de recentralización, de aniquilación de derechos sociales, e irrespetuoso e incluso beligerante con realidades nacionales como la catalana.

Por otra parte, CiU, condicionada por la agenda de ERC, ha emprendido un camino que, en lugar de favorecer y conseguir el diálogo, el acuerdo y una salida democrática, lo dificulta e imposibilita. Es una vía que provoca desunión, división en el seno de la sociedad catalana, enemistad con el resto de España y desconfianza en el contexto internacional y en los mercados. Una vía que ha supuesto anular la acción de gobierno en áreas claves como la económica y social, la máxima expresión de la cual han sido los recortes.

El PSC tiene una alternativa propia por el cambio de relación con el resto del Estado que ha defendido en primera persona Pere Navarro: una reforma constitucional en clave federal compartida con el resto de los socialistas de España . Y que para nosotros se resume en una idea: rehacer el pacto constitucional de 1978. Somos conscientes de las dificultades de nuestra propuesta y asumimos el reto de hacerla creíble y, sobre todo, viable.

La votación del día 16 en el Parlament no era derecho a decidir sí o no, era una propuesta de CiU-ERC-ICV pidiendo al Congreso que se traspase a Catalunya la facultad de convocar un referendo, un ejercicio más de gesticulación estéril, de huida hacia adelante que solo busca ganar tiempo. Lo saben incluso sus promotores. Y este era el fondo del debate.

Nosotros rechazamos la vía unilateral que plantea el frente independentista, pero hemos defendido que una abstención por parte del PSC podía haber sido congruente con la tesis de fondo de la resolución del consejo nacional de 17 de noviembre: la de no apoyar ninguna iniciativa que no fuera legal y acordada con el Estado como se ha hecho en Escocia y en Quebec. Podía también haber mostrado mejor cuál era nuestra posición, antagónica a la del PP, principal responsable de la situación, y al mismo tiempo facilitar la gestión de la pluralidad interna, lejos de personalismos, en un momento de extrema complejidad en el debate nacional. Una abstención que señalara, también, la huida hacia adelante y sin salida de CiU y ERC. Ahora bien, en tanto que el consejo nacional definió su posición de forma explícita con un voto negativo, nosotros actuamos en consecuencia con su mandato y
con la unidad de acción que para nosotros no es incompatible con las sensibilidades y puntos de vista diversos que existen en nuestro partido sobre la cuestión nacional.

Queremos reafirmar nuestro compromiso con el derecho a decidir posibilitando una consulta legal y acordada en coherencia con nuestro programa, al tiempo que reiteramos nuestro compromiso en incrementar nuestro trabajo político en esta dirección, compatible con la vía federal defendida en el Parlament y en las Cortes.

Catalunya tiene grandes retos por delante y en el PSC los afrontaremos desde el catalanismo de izquierdas e integrador que históricamente hemos representado, dando respuesta a una situación cada día más crítica desde el punto de vista social. Este es el servicio que debe ofrecer el PSC en la nueva etapa: ser de nuevo el reflejo de la Catalunya plural y diversa, y contribuir a una solución aceptada por una amplia mayoría. Por eso no promoveremos la exclusión, sino la unión, la suma y no la resta. Necesitamos mucha gente y no sobra nadie. Los socialistas catalanes formamos parte de la corriente de fondo de la sociedad catalana que reclama un cambio profundo en la democracia, el sistema económico y en la relación con el resto de pueblos de España, y tenemos la obligación democrática de construir y proponer un proyecto de futuro con ambición y esperanza.

La vida política et porta en ocasions a situacions complicades que et posen en contradicció.

Dónes suport a una Constitució com la de 1978 que diu que la sobirania resideix en el poble espanyol quan tu creus que resideix en el poble de Catalunya, que estableix la monarquia quan et sents profundament republicà o que no consagra un Estat laic com el que voldries? Al final consideres no només la Constitució sinó el moment que es viu, les repercussions que tindria el fet de no ser aprovada i la possibilitat de sortir del túnel de la dictadura d’una vegada .

Em va passar el mateix amb el suport a l’entrada a l’OTAN o amb la reforma de la Constitució del 2011 i la famosa estabilitat pressupostària dels nassos.

Ara demà dia 16 de gener, CiU, ERC i ICV – la CUP sembla que finalment es despenja – plantegen demanar autorització per celebrar una consulta a Catalunya i el PSC en el seu programa es va comprometre a lluitar perquè la consulta es celebrés. Mai no oblidaré que vaig ser el primer dirigent del PSC que ho va reclamar a una tertúlia a TV3 el 3 de setembre de 2012 quan acabava de ser nomenat President del Grup Parlamentari. Joan B. Culla negava que el PSC volgués un referèndum i vaig saltar de seguida com va recollir La Vanguardia l’endemà i es pot veure aquí i també aquí

I és veritat que la votació de demà dia 16 és un mer gest de CiU que no servirà per celebrar cap consulta , ans al contrari, la dificultarà encara més quan d’aquí uns mesos rebi el vot contrari de la majoria del Congrés dels Diputats. És per tant un brindis al sol inútil i no estem els catalans per marejar tant la perdiu si se’m permet l’expressió sinó que hauríem d’anar concretant i assolint fites plausibles i no acumular més frustracions que Déu n’hi do des de l’Estatut del 2006.

És veritat també que hi ha una decissió del Consell Nacional del PSC que és inapel.lable. Amb el meu criteri contrari com allí vaig expressar, la majoria dels meus companys i companyes van decidir que ja estaven farts de tantes contemplacions amb CiU i ERC i el carreró sense sortida en el qual ens han posat i que havíem de votar contràriament a qualsevol iniciativa que proposessin que fos inútil i impossible.

Tot i així, honestament he de dir que demà la millor forma de visualitzar que el PSC té una alternativa pròpia radicalment diferent a l’immobilisme i al centralisme del PP i també al camí cap al no res de CiU i ERC hauria estat l’abstenció.

He estat meditant si aquesta era una qüestió de consciència o no. Si hagués pensat que ho era, hauria renunciat a l’acta de diputat perquè no hauria suportat tal contradicció. Però he arribat a la conclusió que no ho és. Perquè demà no es tracta de votar sobre el dret a decidir, que ningú no s’enganyi encara que es pot llegir i sentir que farem això. Però si anés d’això avui ja no seria diputat perquè hi crec, l’he escrit dotzenes de vegades, l’he votat al si del PSC en nombroses ocasions en programes i declaracions – la del Consell Nacional que va decidir votar no demà també el defensa – . Però demà es tracta de la darrera ocurrència de CiU i ERC per carregar-se de més excuses per dir que el diàleg amb l’Estat és impossible.

Així que malgrat que la meva opinió és qe el PSC hauria de votar abstenció, votaré allò que ha decidit el Consell Nacional del PSC . Ara bé, anuncio

– la meva determinació vist com estan les coses a re-orientar la meva acció i les meves activitats polítiques i penso lluitar per fer més visible i possible el catalanisme social ( que vol dir d’esquerres ) a Catalunya;

– que penso lluitar per fer possible la consulta a la qual ens vàrem comprometre al nostre programa electoral perquè he defensat sempre que el poble de Catalunya és subjecte polític i únic responsable del futur que lliurement decideixi

– que treballaré per un federalisme – que és molt més possible que la suposada independència – que respecti la nació catalana, la seva cultura i en particular la llengua catalana, els nostres recursos i les nostres competències.

– I que , com sempre, tot plegat només sentit per mi si es fa des d’una perspectiva d’esquerres, transformadora, de canvi constant a favor de les necessitats dels treballadors i les treballadores que és l’únic que té sentit per a una persona d’esquerres.

Catalunya ha de ser allò que vulguem els catalans. Ha estat així des que hi ha democràcia i hem avançat molt des que la tenim encara que hi hagi qui ho vulgui negar.

Però ha arribat el moment de revisar-ho perquè ens han posat i ens posen massa pals a les rodes. Només cal veure el que ha fet el PP els darrers anys amb l’Estatut, amb els atacs constants a la llengua catalana, a les nostres competències, a les nostres necessitats. Per tant el poble català ha de parlar i Catalunya serà allò que vulgui ser. Crec que el millor és que continuï tenint relacions – noves relacions federals – amb Espanya. Però acceptaré democràticament qualsevol altra solució, naturalment també la de la separació encara que no la defensi. Perquè allò que de veritat em motiva i penso que és la raó de ser del socialisme és el servei a les persones a les quals únicament ens devem.

Preguntes:

1 – Des de quan coneixia el Govern l’interés per tractar els residus provinents d’armes químiques del conflicte bèl.lic de Síria a territori català ?

2 – Quina va ser la reacció del Govern en conèixer l’interès per tractar els residus provinents d’armes químiques del conflicte bèl.lic de Síria a territori català ?

3 – Està d’acord el Govern amb les paraules del Director General de Agència de Residus de Catalunya en el sentit que a Catalunya es disposa d’ instal.lacions adequades per tratcar els residus provinents d’armes químiques del conflicte bèl.lic de Síria ?

4 – És cert que l’empresa Grecat de capital mixt i que té la concessió de la Generalitat per tractar residus especials té, en fase d’estudi, la possibilitat de tratcar els residus provinents d’armes químiques del conflicte bèl.lic de Síria ?

Proposta de Resolució

Vistes les informacions que han aparegut en el sentit que l’empresa mixta Grecat que té la concessió de la Generalitat per tractar residus especials té, en fase d’estudi, la possibilitat de tratcar els residus provinents d’armes químiques del conflicte bèl.lic de Síria,

Tenint en compte que, a parer d’aquest Grup Parlamentari, l’empresa Grecat no està preparada ni en les seves instal.lacions ni en els seus protocols d’actuació ni dispoosa de personal adient per tractar residus provinents d’armes químiques com les emprades en el conflicte bèl.lic de Síria

Tenint en compte la nul.la reacció del Govern de la Generalitat en el moment de redactar aquesta Proposta de Resolució sobre aquesta qüestió

El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat:

1 – A ordenar a l’empresa mixta GRECAT concessionària per tractar residus especials que deixi d’estudiar i, en el seu cas, ofertar , el tractament dels residus provinents d’armes químiques com les emprades en el conflicte bèl.lic de Síria

2 – A expressar la seva voluntat de no tractar residus químics de cap altre conflicte bèl.lic en el futur

3 – A reiterar el compromís amb els valors de la pau i la no violència i treballar pel seu foment en l’àmbit mediterrani.