Vicepresidenta,
Li proposo un repte: aprofitem el debat que avui encetem per parlar amb claredat. Amb tota claredat. Jo ho faré. I li demano a vostè, els demano a tots vostès, que també ho facin.
Parlar amb claredat és sempre recomanable.
Parlar amb claredat hauria de ser una condició irrenunciable per aquell que entoma un debat amb voluntat de convèncer l’altre.
Parlar amb claredat en determinats àmbits, com en l’exercici de responsabilitats públiques, hauria de ser el primer principi d’acció.
Parlar amb claredat i de claredat. I si en algun moment és especialment oportú parlar amb i de claredat, és en matèria de referèndums. Vostè coneix perfectament les valuosíssimes aportacions del diputat quebequès Stéphane Dion sobre la denominada Llei de la claredat en matèria de referèndums. N’estic convençuda.
Sí, he dit referèndums. Perquè és d’això del que parla aquest projecte de llei.
En el moment d’aprovar-lo, el missatge que es va voler llençar des de Govern era molt clar: l’objectiu era desplegar l’art. 122 EAC “amb la seva màxima potencialitat jurídica”.
Tots sabem, en aquesta cambra, que l’article 122 no ha estat encara del tot desplegat. La llei aprovada la passada legislatura tan sols regulava un instrument dels previstos a l’article 122: les consultes populars per via de referèndum.
Què significaria desplegar tot l’article 122, doncs?
Desplegar-lo seria tenir en compte totes les modalitats de participació de la ciutadania en la presa de decisions públiques que admet l’Estatut.
I això significaria que el projecte de llei que avui discutim hauria d’incloure els instruments de participació ciutadana o de caire deliberatiu, tal i com preveu l’Estatut. 2
De fet, seria congruent amb l’art 1 del propi projecte de llei, ja que preveu que l’objecte del mateix són les consultes ciutadanes no referendàries “per escoltar les opinions de la ciutadania”.
Doncs bé, per escoltar l’opinió de la ciutadania, el projecte hauria d’incloure també mecanismes d’escolta i diàleg que permetin articular opinions, més enllà de referendar o no una proposta.
S’han plantejat regular per exemple, la figura dels debats d’interès nacional o qualsevol altre instrument de consulta que es desenvolupi a través de mitjans diferents a les votacions?
Totes aquestes eines de participació de caràcter deliberatiu produeixen a més, millores en la cohesió social, és a dir, incrementen el capital social públic. De raons, en sobren:
1. Els participants han de justificar els seus posicionaments en raó de l’interès general perquè es tracta de convèncer la resta.
2. Qualsevol ciutadà pot incidir en la decisió final.
3. El coneixement de persones amb diferents maneres de pensar i interessos ajuda a la comprensió d’altres punts de vista.
4. S’incentiva la responsabilitat dels poders públics, especialment si han de donar resposta sobre el capteniment que han tingut en l’ús dels resultats de la participació.
Vostès no regulen aquests instruments, cap d’ells, malgrat el que declaren amb tanta grandesa: desplegar tota la potencialitat de l’Estatut, diuen…
El que fan, o diuen fer, és crear una nova categoria de consulta per via de votació, les que denominen “consultes populars no referendàries”.
Com si les consultes que requereixen votació fossin les úniques, o si més no les més importants i valuoses.
No esmenten, en canvi, que l’ús exclusiu d’eines de consulta en forma de votació té per efecte en massa ocasions, dividir la societat, ja que:
1. Els participants només poden expressar-se a favor o en contra, sense poder incidir en aspectes concrets de la decisió final.
2. Es viuen els debats com una competició per reforçar els propis punts de vista, enfront dels altres.
3. Apareixen guanyadors i perdedors clars que a més, poden estar constituïts per sectors importants de la societat.
És cert, no ho negaré i els experts o afirmen amb rotunditat: quan es tracta d’una qüestió clara i es pot resoldre d’una vegada per totes, pot ser útil l’ús de les votacions.
Però en qüestions complexes, el fet de copsar els diferents posicionaments socials ofereix un instrument molt valuós, gràcies al qual els governs guanyen en fiabilitat i seguretat.
Més enllà que permet que els governs afinin més en les seves posicions.
Però tornem on érem: perquè vostès, malgrat l’objectiu declarat (desplegar tota la potencialitat de l’Estatut), han renunciat a regular aquells instruments que serien més innovadors (perquè encara no estan regulats) i que oferirien un major paper a la ciutadania: opinar realment, aportar, i no només contestar sí o no.
I si no fan allò que diuen voler fer, què fan realment en aquest projecte?
L’objectiu tan sols és –com deia-, crear una nova categoria de consulta per via de votació, que denominen “consulta popular no referendària”.
Què és una consulta popular no referendària?
Perquè és clar, tenint en compte que el que volen fer és crear una categoria nova, cal saber en què és nova. Respecte a què és nova.
La resposta la trobem clarament en el propi nom: “no referendària”. Això deu voler dir que “no és un referèndum”…, no?
Per tant, la primera pregunta és saber què són els referèndums. Només a partir d’aquí podrem crear una nova categoria.
Així, quins són els trets característics dels referèndums?
i. Matèria sobre la que es pregunta: qüestions d’especial transcendència política.
ii. Subjecte a qui es pregunta: el cos electoral, és a dir, el conjunt dels ciutadans que posseeixen el dret de sufragi actiu amb veïnatge administratiu en l’àmbit territorial del
referèndum.
iii. Garanties del procediment de consulta: l’expressió de la voluntat dels ciutadans ha d’estar tant garantida com en un procés electoral.
Si es donen aquests trets definitoris, automàticament se’n deriva una conseqüència: la necessitat que l’Estat autoritzi la convocatòria del referèndum. Sense aquesta autorització, el referèndum seria nul i inconstitucional.
A partir d’aquí ja podem fer el contrast amb aquesta nova categoria que el projecte de llei crea: les consultes no referendàries:
a. Matèria sobre la que es pregunta: qüestions d’especial transcendència política.
b. Subjecte a qui es pregunta: és clarament el cos electoral (“persones no privades de drets polítics, majors de 18 anys i que tenen la condició política de catalans”). Per tant, malgrat el que diu el projecte de llei, el padró municipal NO constitueix la base definitòria del col•lectiu cridat a consulta. És el cens electoral l’element més ajustat, ja que en el padró hi consten moltes altres persones a qui no es concedeix el dret a participar a les consultes (ni irregulars, ni menors d’edat, ni ciutadans d’altres països que no siguin ni UE ni Schengen)
c. Garanties del procediment de consulta: tot i que no es reprodueixin les mateixes garanties previstes a la LOREG, cosa a la que de fet tampoc hi està obligat el legislador català, el cert és que la configuració de tot el procediment és típicament electoral:
• Convocatòria de la consulta per Decret del President
• Termini per la campanya
• Vot lliure i secret en col•legis electorals prèviament establerts i en el termini establert
• Escrutini
• Sistema de recursos i garanties
• Previsió d’una Administració electoral amb funcions assimilables a les de les Juntes electorals.
Malgrat que el propi Estatut, en l’article 4.2 afirma que els poders públics han de han de facilitar la participació de TOTES LES PERSONES en la vida política.
Fet aquest contrast, podem concloure sense marge d’error, que allò que regula el projecte de llei és un referèndum, de forma no declarada, per poder-lo desposseir de la seva conseqüència imprescindible: l’autorització per part de l’Estat.
Però el nom no fa la cosa. Segueix essent un referèndum i per tant, sense la seva conseqüència obligada, l’autorització, es podria concloure la molt probable inconstitucionalitat del projecte de llei.
És això el que volen? Crear una categoria de consultes inconstitucional?
Creuen realment, que es tracta de dues categories diferents?
Pregunta: Si creuen realment que no són iguals els dos instruments, és perquè pensen que serveixen per escenaris o qüestions diferents…?
Si així fos, digui’ns si us plau, (ja que no deroguen ni modifiquen la Llei 4/2010, de consultes per via de referèndum), en quina ocasió pensen que podrien emprar-la com a Govern? O quan ho podrien fer els ciutadans?
Parlin clar…
Si no tenen resposta, nosaltres sí.
Vostès no s’han atrevit a derogar-la, però la creuen inútil, perquè per respectar les regles del joc, en un referèndum, cal que l’Estat l’autoritzi.
I aquí arribem a port. La intenció no és crear un nou instrument de consulta sinó preparar el terreny (fer bullir l’olla, com diria el Conseller Mena), afinar les trompetes, per poder fer pujar la ciutadania a un tren que tot i que no sabem on va, sí que sabem que té la primera parada a Can Pacte Fiscal.
Parlin clar, d’una vegada. Atreveixin-se a dir les coses pel seu nom.
Sinó, ens faran pujar –enganyats- en un tren que ens volen fer creure que és d’ample europeu i resulta que és de via estreta. I això no porta enlloc. Porta a descarrilar, no ho oblidin.
Ja som al final del túnel i veiem l’objectiu amb tota la llum del dia: el que vostès pretenen és regular un veritable instrument de propaganda política al servei del Govern, que serveixi a l’estratègia del pacte fiscal, en benefici partidista, i en detriment del país.
Només em cal ara una resposta:
Volen realment consultar la ciutadania sobre el pacte fiscal? Ho volen? Si ho volen fer, facin-ho sense enganys. Sense fer-nos creure que ho podrem fer i portar-nos a tots els ciutadans a la frustració quan comenci novament una batalla davant el TC per una llei que vulnera clarament les regles del joc.
O potser és precisament el que busquen…
Si realment valoren l’opinió dels ciutadans, parlin clar.
Si realment valoren l’opinió dels ciutadans sobre el pacte fiscal, busquin la manera de fer-la valdre, de fer-la respectar; no la portin, no ens portin a un penya-segat.
Saben que hi ha la possibilitat de conèixer l’opinió sobre qualsevol qüestió d’especial interès, també sobre el pacte fiscal (o sobre les retallades, per cert!) sense rebregar-la…!
Siguin valents i ja que empren els seus vots al Congrés per recolzar les retallades de drets socials i laborals o els sostres de despesa del Govern de Rajoy en tants “decretazos”, facin-t ’ho si més no a canvi d’un compromís d’autorització d’un referèndum.
S’atreveixen a pactar amb el PP, però no a negociar la possibilitat que els autoritzi un referèndum?
Per això aquesta és la llei de la covardia. No de la valentia, com ens volen fer creure.
O és que pensen que no aconseguiran/podran convèncer els seus socis estables-responsables?
O és que no els interessa negociar amb aquests cromos perquè no s’ho val o no els val…?
Potser volien valoritzar el conflicte. Però si era així, estudiïn la llei 4/2010 de consultes per via de referèndum. Estudiïn-la bé. De fet, si era això el que volien, ja els ho permetia! 6
Aquest projecte de llei té tres targes de presentació:
– La de la renúncia (s’ha renunciat a crear mecanismes que en canvi sí que permetrien generar veritables espais de participació per conèixer l’opinió dels ciutadans no només amb un “si” o un “no”, sinó permetent-los fer aportacions més substantives). Però és clar, potser això vol dir “diàleg” i aquesta paraula (i aquesta pràctica) vostès l’han defugida des del primer dia de la legislatura!
– La de l’engany (infantil o no…) (volent-nos convèncer que el nom fa la cosa)
– La de la covardia (no han estat prou valents per negociar-ho amb els seus socis)
Renúncia, engany i covardia. Són males targes de presentació. Molt males targes de presentació. I més encara per un govern que diu fer les coses tant bé i tant de cara.
Però encara n’hi ha una de darrera. La supèrbia.
Tot i que en el marc de la tramitació de la llei vigent de consultes per via de referèndum vostès ja van defensar la necessitat de regular unes denominades “consultes populars no referendàries”, si contrastem ambdós textos hi ha canvis significatius. Passes enrere que vostès ara fan, respecte el que fa menys de dos anys defensaven en aquesta cambra.
I què demostren aquests canvis que ara introdueixen?
Un evident biaix d’instrument de propaganda al servei d’un plebiscit presidencial.
– S’exclou el Parlament en tot el procediment (ara defensen que ni pot proposar ni pot decidir cap consulta).
– S’exclou l’oposició (ara defensen que no pot proposar cap consulta).
– S’exclou el control jurídic (ara defensen que el Consell de Garanties no pot contrastar si la consulta s’ajusta o no a l’ordenament jurídic).
– S’exclouen les limitacions materials a les consultes (com sí que defensaven en alguns casos aleshores).
– S’amplia el rol del Govern (els seus membres no només poden ara formar part fins i tot de la comissió promotora en una consulta d’iniciativa ciutadana -no un diputat ni un regidor, en canvi-, sinó que en aquestes consultes, les que s’originarien en la ciutadania, podrien simplement resoldre que no prosperen sense necessitat de votar-ho en el ple ni motivar-ho tot i haver assolit les signatures necessàries.
Renúncia, engany, covardia, supèrbia… i ens volen escenificar aquí una tarja de presentació de “som els més participatius”?
Senyora Vicepresidenta, diputats i diputades. 7
Les consultes, els referèndums, són instruments importants en la vida política dels pobles i de la ciutadania.
Fem les coses bé.
En aquest cas i en tots… serà clau pel futur del país.
Nosaltres estem a favor de la participació ciutadana, sí. Ho hem demostrat amb la nostra pràctica des de tots els àmbits institucionals.
També estem a favor d’arribar a un acord nacional, d’àmplia base parlamentària, sobre el PACTE FISCAL.
Però no permetrem que es facin vestits a mida, partidaris, confusos i que poden generar passes enrere i noves frustracions.
Volen la nostra ajuda?
Volen escoltar els nostres arguments?
Volen respondre un per un a cadascun dels raonaments i dades que els hi acabo de facilitar?
Ho volen?
Doncs, fem-ho junts.
I aquí i ara, li anuncio que estem disposats a retirar l’esmena a la totalitat per a poder millorar i fer la feina ben feta que vostès no han fet en aquest projecte.
La retirarem perquè volem consensuar, perquè a més, volem el millor pacte fiscal possible (nosaltres n’hem precisat el nostre model, per cert),
però volem fer aquest camí des de la legalitat i la claredat.
Senyora Vicepresidenta, nosaltres hem acceptat amb humilitat que la responsabilitat de marcar el rumb del país la tenen vostès.
Només esperem que vostès no confonguin responsabilitat amb orgull i prepotència
i que acceptin, també amb humilitat, que aquest projecte, aquest tema, reclama claredat, consens, i grans acords.
No volem consultes per a dividir al país, sinó per unir-lo.
Vostès tenen la paraula.
Gràcies.
Ple del Parlament, 14 de març de 2012
