Avui fa cinc anys que els catalans van aprovar l’Estatut d’Autonomia en referèndum amb un inqüestionable resultat a firmatiu: tres de cada quatre catalans que vam votar vam dir que sí a l’Estatut. El 2006 vam decidir democràticament i majoritàriament. Però la participació del 50% de l’electorat va ser el punt feble: tots n’esperàvem més, tant els que defensàvem el sí (CiU, PSC i ICV) com els que propugnaven el no (ERC i PP). El 5% de vot en blanc també va marcar ja una tendència notable que després s’ha mantingut en altres cites electorals.
L’Estatut era i és la nostra llei de lleis. La nostra eina més important per a l’autogovern de Catalunya. Una llei d’obligat compliment per a tothom. I, en especial, per a totes les forces polítiques i totes les institucions.
És cert que el llarg procés estatutari va desgastar bona part de l’energia política que va fer possible l’impuls reformador que inspirava el procés. Un desgast en el qual va incidir notablement la irresponsable ofensiva del PP contra l’Estatut, alimentant la catalanofòbia i presentant, injustificadament, un recurs al Tribunal Constitucional per preceptes sovint idèntics a altres reformes estatutàries no qüestionades.
Finalment, la injusta, desproporcionada i provocadora sentència del Tribunal Constitucional va deixar un regust amarg i decebedor en bona part de l’opinió pública catalana i entre els que apostàrem afirmativament per l’Estatut. Aleshores els indignats eren el conjunt de la nació catalana, com va demostrar la històrica manifestació del 10-J, encapçalada pels presidents Pujol, Maragall i Montilla, la immensa majoria de les institucions socials, econòmiques i polítiques del país i amb un extraordinari protagonisme de la societat civil. Segurament aquest trajecte explica el silenci i l’oblit de la societat catalana en una data significativa, la del cinquè aniversari del referèndum. D’aleshores ençà, hem exercit el nostre dret a decidir en diverses ocasions en les eleccions generals, europees, autonòmiques i, finalment, municipals. Però el cert és que avui, lamentablement, l’Estatut sembla ja no estar present en la memòria de la majoria de ciutadans.
Alguns fins i tot l’ignoren o els fa nosa. D’altres en parlen com d’una etapa superada i proposen camins no sempre certs. N’hi ha que continuen negant el nostre dret i el compliment i desplegament d’aquesta llei en el marc d’una segona ofensiva harmonitzadora contra l’autogovern. També se sent la veu d’aquells que consideraven -ja abans i més encara ara- que l’etapa reformadora ha tocat sostre. Sigui quina sigui la posició de cadascú, el cert i inqüestionable és que l’Estatut és, encara, l’instrument legal més important per garantir el nostre autogovern. Per això no és acceptable renunciar-hi, com tampoc ho és donar per perdut allò que la sentència va retallar o qüestionar, si existeixen altres vies polítiques i parlamentàries per aconseguir els objectius referendats pel poble de Catalunya.
És cert, però, que alguns objectius han estat i quedaran parcialment incomplerts; un dels més sensibles és la voluntat de reconèixer la nostra realitat nacional.
Necessàriament, doncs, el final accidentat i en part frustrat de la reforma estatutària ha obert amb força un nou debat sobre les possibilitats de l’encaix Catalunya-Espanya. Miquel Roca, en converses amb Felipe González, es planteja en un recent llibre si ¿Aún podemos entendernos?
Jo defenso que sí, que encara és possible si tothom entén tres coses: primera, que el marge per als intents d’entesa és molt menor avui que ahir. Segona, que el que ha passat ha de tenir conseqüències en el futur: tot nou pacte haurà de ser més garantista. I tercera, que Catalunya no es conforma només amb respecte i reconeixement.
Abordar aquesta nova, complexa i alhora imprescindible etapa no és possible menystenint, ignorant, no defensant i no desplegant l’Estatut, per càlcul polític i electoral. La història ens ha ensenyat que no podem renunciar a res que pugui ajudar-nos. I l’Estatut és avui, encara que no tingui massa defensors en aquesta terra, la millor defensa de Catalunya.
Article de Laia Bonet publicat avui al diari Ara
Quant a XAVIER SABATE IBARZ
Nascut a Flix (Ribera d'Ebre), sóc Llicenciat en Filologia Catalana i mestre.
Vida laboral: He treballat: al camp des de petit totes les vacances d'estiu i d'hivern, també he fet de manobre, de carter, de repartidor de diaris i fotos a la Costa Daurada, de mosso de magatzem descarregant camions, d'administratiu en una empresa constructora, de mestre durant deu anys - quatre dels qual compaginant amb els estudis nocturns de Filologia Catalana - i tres anys al Port de Barcelona – 90-93 - durant els quals es va desenvolupar la transformació del Port Vell i la preparació per als Jocs Olímpics del 92 i on vaig reingressar a finals de 2015.
Compromís social i polític: Vaig iniciar el meu compromís social i polític amb el sindicalisme d'ensenyament essent un dels fundadors de la USTEC ( Unió Sindical de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya ) i de la UCSTE a Espanya, dels Moviments de renovació pedagògica i també un dels impulsors de la primera escola en català a Tarragona – el col·legi PAX gestionat a través d’una Cooperativa - el 1975 quan encara vivia el dictador Franco . Em vaig integrar a l’Assemblea de Catalunya el 1975 i vaig participar en el procés de constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya, al qual em vaig afiliar el 10 de desembre de 1976. He estat soci de diverses entitats culturals i ciutadanes com Omnium Cultural durant vint anys, el Centro Aragonés de Tarragona; la Creu Roja, Green Peace, i donant de sang. Sóc afiliat a la UGT, soci de la Cooperativa Obrera, del Nàstic, del Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (CERE),. He estat regidor de l’Ajuntament de Tarragona, al govern del 1983 al 1989, posant en marxa, entre altres, l'Institut Municipal de Serveis Socials. I a l’oposició fins al 2003. Vaig ser senador del 1986 al 1989 i diputat al Congrés per Tarragona des del 1993 fins el 2004. Retornat a Tarragona vaig ser designat Delegat a Tarragona del Govern presidit per Pasqual Maragall que em va nomenar Conseller de Governació i Administracions Públiques el 2006. Durant aquesta època vaig impulsar el fallit projecte Zefir d’investigació en energia eòlica off-shore a l’Ametlla de Mar i la creació de l’IREC ( Institut de Recerca en Energia de Catalunya ). Des de llavors que treballo en temes de Transició Energètica assessorant encara el Grup Socialista al Parlament i nombrosos grups socialistes en ajuntaments de tot Catalunya. Diputat al Parlament de Catalunya 2012-2015 vaig presidir el Grup Socialista els darrers compassos de la legislatura 2010-2012 i presidint la Comissió d’Ensenyament i Universitats.
Vaig tornar a activitats professionals al Port de Barcelona el 2015 en el camp de la Transició Energètica com a Cap de Projectes Ambientals. Els darrers anys 2019-2023 he exercit de regidor a Flix com a responsable de Transició Energètica impulsant una planta de bio-metà i preparant comunitats energètiques . També sóc President de la Comissió Logistics Green Deal de BCL ( Barcelona Centre Logistic Catalunya), assessor de la nova empresa pública “L’Energètica” i d’AEMES ( Associació d’Empreses per la Mobilitat Sostenible ). El 2020 vaig ser un dels iniciadors de la Vall de l’Hidrogen Verd de Catalunya nascuda des de la URV. M’interessen els principals problemes de la humanitat: l'economia, l’emigració, les desigualtats socials, el canvi climàtic, el medi ambient, l'energia i altres temes més propers: El Camp de Tarragona i la ciutat que li dóna nom que és on resideixo des de l'any 1.970; l’ús i el present i el futur de la llengua catalana que és el principal tret que ens identifica com a nació. Per això em vaig llicenciar en filologia catalana i vaig adoptar com a compromís cívic impulsar la normalització lingüística a l'ensenyament i a la resta d’àmbits socials. Per això també he exercit com a voluntari lingüístic. En l’àmbit musical, he reprès els estudis de piano, canto amb la Coral de la Universitat Rovira i Virgili i he co-fundat l’Associació de la Lírica a Tarragona de la que sóc Vice-president i des d’on promovem programes de foment de la música al Camp de Tarragona amb representacions destacades com l’òpera Tosca l’estiu de 2023 i la Traviata en preparació per l’estiu de 2024. També faig castells amb la colla Xiquets de Tarragona. És a dir, sóc ratllat i/o matalasser. De tant en tant m'atreveixo amb la mitja marató de Tarragona Darrerament he intensificat la meva lluita ecologista i a favor de les energies renovables i estic enfrascat en diversos projectes i col·lectius: vaig fundar el Fòrum Ecològic; formo part del CMES ( Col·lectiu per un Model Econòmic i Social) i he co-fundat OIKIA – propostes verdes per avançar-. He publicat nombrosos articles al Diari de Tarragona i col·laboro regularment amb Ebre Digital. Sóc actiu a les xarxes en aquest bloc, al facebook http://www.facebook.com/xsabateibarz, al twitter @xaviersabate i a linkedin https://www.linkedin.com/in/xavier-sabat%C3%A9-ibarz-0385441b/ i bastant menys a instagram https://www.instagram.com/xsabate/
Aquesta entrada ha esta publicada en
General. Afegeix a les adreces d'interès l'
enllaç permanent.
