És curiosa la desimboltura – per no dir la cara – que la dreta anomenada catalanista i darrerament mig sobiranista o pseudoindependentista d’amagat, utilitza per ocultar-se darrera la bandera i els sentiments mentre realment practica el servilisme i l’esclavatge més evident que mai respecte el principal explotador dels catalans que no és altre que el capitalisme que es manifesta avui en una de les seves cares més salvatges que mai no haviem vist, els poders fàctics diversos o, de manera més burda des de fa uns mesos , respecte algunes mitjanes – o grans ? – fortunes d’alguns pocs catalans entre els quals sembla que es troben alguns parents molt directes dels qui seuen cada dimarts a la sala Tarradellas del Palau de la Generalitat.
El sr. Mas, en la presentació del llibre del desagraït conseller de cultura Mascarell, fracassat en el món de l’empresa privada i convers a la casa comuna de CiU, ha dit que Catalunya precisa de partits forts i independents. No deu parlar per CDC que al llarg de la seva curta història ha donat mostres reiterades de feblesa i de subordinació a interessos mesquins i contraris a la majoria de catalans i catalanes i favorable als dels poderosos autòctons i forans.
Quant de temps haurem de suportar acusacions simples que acaben essent justificades i lloades per alguns incondicionals de sempre i altres conversos i converses com la darrera biògrafa del nou President que reclama un PSC “que no falli” com si nosaltres tinguéssim la responsabilitat de governar Catalunya i haguéssim de resoldre el paper del govern dels pitjors responsables del país que s’amaguen del Parlament i dels ciutadans perquè ni saben ni gosen donar la cara, ni tenen valor ni competència per afrontar una situació que ni coneixen, ni estan preparats ni tenen la fortalesa suficient, subjugats com estan davant els qui des de fora de la política i/o des de fora de Catalunya els dicten el relat i les actuacions quotidianes.
Aquesta és la fortalesa i la independència de les quals ens parla el sr. Mas ? La dels qui es manifesten febles davant dels poderosos als que serveixen en plena crisi rebaixes d’impostos, dels qui fan negoci amb la salut, amb l’ensenyament o amb l’energia ? la independència dels qui són dependents del sr. Aznar al qual li van votar totes les investidures i pressupostos haguts i per haver ? Doncs és la dependència que ja van demostrar llavors quan van ser capaços de vendre’s muntanyes i aigua amb el Plan Hidrológico Nacional i i ara tornen a parlar-ne i afegeixen ni més ni menys que la salut de tots els catalans i l’educació i l’atenció social als més febles.
Per tant, ningú més dependent i més feble que ells davant els poderosos. Els socialistes no tenim cap complex, no trobo convergents ni cap dels seus aduladors que hagi fet més per Catalunya que nosaltres. Menys encara els qui ens demanen que no fallem. És cert que pel que fa al finançament cal reajustar les condicions en la línia del que tenen els estats federals i establir límits. Ja hi estem d’acord i hi treballarem com els primers. Però no tolero més que hi hagi vares de mesurar el catalanisme en funció de si ens demarquem o votem en contra del PSOE. Perquè apanyats hauríem anat des que va caure la dictadura i encara avui si haguéssim d’anar junts amb els qui habitualment són els socis de CiU. Així que estem entestats a sortir d’una crisi tots plegats – també amb els vascos, navarresos, gallecs, andalusos, valencians… – tan brutal que fa riure que ens la vulguin fer oblidar a base cada matí de les píndoles del sr. Homs o dels qui volen reduir el problema d’abast planetari a les disputes amb l’enemic exterior més enllà de l’Ebre quan tothom sap que els desajustos que puguin haver en la relació amb el Govern de l’Estat no són ni molt menys el nostre principal ni únic mal. I en sortim tots o fracassarem també nosaltres. A no ser que es vulgui que els catalans en solitari anem per lliure avui mateix. Però si és així que es digui clarament i que s’actuï en conseqüència i no votant d’amagat com si un President de la Generalitat pogués ocultar-se tan frívolament en una qüestió tan transcendental com aquesta.
Defensem Catalunya de forma diferent però no més uns que altres. Més ben dit, no concebo defensar millor Catalunya que defensant els catalans i les catalanes. I això ho fem millor els partits independents dels poderosos que els que els serveixen i en depenen. Si no, ja seríem amb ells. Però preferim defensar les causes nobles de la igualtat d’oportunitats, de la justícia social, de la cultura per tothom, de la nació que considera tots els seus homes i dones per igual i que els fa contribuir en funció de la seva capacitat.