Aquesta és la lliçó magistral que als seus 93 anys va pronuncir dimecres passat, 16 de febrer de 2011 Josep Maria Recasens i Comes a la URV amb motiu de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa. Un acte que va ser introduit pel Doctor Lluís Navarro que el v apadrinar. Un acte de justícia amb un gran i savi tarragoní com es pot comprovar amb aquest impressionant escrit d’un autodidacta que no va anar a la Universitat però que és un mestre de la història. Tarragona i Catalunya sempre estarem en deute amb aquest gran patriota:
Anotacions sobre el temps que m’ha tocat viure, i la meva contribució a la construcció de la història local tarragonina
Senyores, senyors:
Les meves primeres paraules són per agrair al professorat del Departament d’ Història i Història de l’Art d’aquesta Universitat per haver proposat al Consell de Govern que em distingis amb la concessió del títol de Doctor Honoris Causa, i al Consell de Govern per haver resolt favorablement la proposta. Així mateix cometria un oblid imperdonable si no expressés la meva gratitud al doctor Lluís Navarro Miralles, per doble motiu: la seva intervenció en la concessió de la distinció honorífica i la bona disposició a apadrinar-la. �
Anotacions a l’entorn del moviment cultural noucentista
Començaré la dissertació amb unes anotacions relatives al temps que m’ha tocat viure; un temps que coincideix amb el període tardà del moviment noucentista, que s’havia iniciat a principis del segle XX,amb el propòsit de regenerar el modernisme, amb un programa d’exaltació del clacissisme i de fidelitat als costums i a la tradició. La ben Plantada d’Eugeni d’Ors (1881-1954) publicada l’estiu del 1911 a la secció Glosari de La Veu de Catalunya, més que una novela es considera el breviari del noucentisme. Però qui convertí el noucentisme en un moviment impulsat i dirigit amb intenció política fou Enric Prat de la Riba des de la presidència de la Diputació de Barcelona i de la Mancomunitat Catalana, entre 19 07 i 1914. Va ser en aquests anys -en concret el 1913- que es creà una de les peces bàsiques del noucentisme cultural: l’Institut d’Estudis Catalans. Subratllem que la tasca més important que dugué a terme l’ Institut els primers anys de la seva vida fou la normalització de la llengua catalana, entesa com el conjunt de mots i formes de parlar propi d’una nació. La normalització que acabà amb l’anarquia lingüística fou, essencialment, obra del “mestre” Pompeu Fabra (1868 – 1948), gràmatic i lexicògraf, que entre els anys 1912 i 1918 estructurà una Gramàtica i un Diccionari de la llengua catalana que l’I. E. C. considerà normatius.
Al mateix temps es propagà arreu de Catalunya el que podríem anomenar noucentisme popular que es caracteritzà per la difusió d’associacions culturals, esportives i folklòriques. Tot un símbol noucentista és el popular cartell obra de Josep Obiols i Palau (1894 – 1967) pintat l’any 1919 per difondre les activitats de l‘Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.
La segona època noucentista la modelà una generació que havia nascut a finals del segle XIX, i arribat a la maduresa el decenni dels anys 30 del segle XX . L’activitat cultural i política d’aquesta generació és multiple. En el camp de les lletres, posem per cas, és notable una clara influència dels clàssics greco-llatins que tingué com a guia Carles Riba (1893 – 1959), traductor de l’Odissea que usa un llenguatge literari culte. Vull recordar que el clacissisme i el cultisme són les senyes de la fundació Bernat Metge creada l’any 1923 per Francesc Cambó, per impulsar l’estudi, traducció i publicació dels clàssics grecs i llatins als Països Catalans. En la difusió del català culte i la traducció dels clàssics llatins de la col×lecció Bernat Metge, ocupà un lloc destacat el tarragoní Joaquim Icart i Leonila (1910 – 1980).
L’any 1924 l’Editorial Barcino de Josep Mª de Casacuberta (1897 – 1985) editava el primer volum de la col×lecció Els nostres clàssics, amb el propòsit de posar a l’abast del públic una antologia de literatura catalana anterior al segle XVI; i la literatura universal també tingué un lloc reservat en el noucentisme amb les traduccions de la col×lecció “A tot Vent”, fundada l’any 1928 sota la direcció de Joan Puig i Ferrater. �
No obstant el moviment noucentista no arribà a la màxima difusió fins els anys de la Segona República (1931 – 1939) que Catalunya disposà d’un Estatut d’Autonomia que atorgava competències en matèria d’ensenyament i de cultura a la Generalitat. En aquest breu període es crearen, la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1931), l’Institut- Escola (1932), l’Institut de Ciències Econòmiques (1932 ), l’Institut botànic (1935), la Societat Catalana de Geografia (1935), i altres entitats científiques patrocinades per la Generalitat o entitats privades.
Un producte típic noucentista foren els setmanaris Mirador i El Be Negre. El primer númeo de Mirador, revista creada per a la difu sió de la literatura, art, i política, es publicà el gener del 1929, i al seu temps es considerà “profunda en idees i lleugera de to”; i el setmanari satíric El Be Negre aparegué l’any 1931 utilitzant un to impertinent i sovint provocador com corresponia a una època d’àmplies llibertats. Els dos setmanaris sortiren normalment fins mitjans de juliol de 1936.
A Tarragona, l‘any 1934, la Generalitat hi obrí un Taller-Escola de Belles Arts dirigit pel pintor Ignasi Mallol i l’escultor Joan Rebull, en un edifici del carrer Rafael Casanovas (avui Gasòmetre), que dissenyà l’arquitecte Josep Mª Pujol. S’inaugurà el 29 de maig del 1935, i les bombes de l’aviació franquista el destruïren el mes d’octubre del 1938. �
Però el monument noucentista més representatiu de la ciutat és el dedicat als “Herois del 1811″,obra de l’escultor Julio Antonio (1890-1919),acabada el 1919. Deixeu-me dir que artísticament contrasta amb la monumental estàtua modernista-romàntica de Roger de Llúria, que s’inaugurà l’any 1889, i es col×locà a la mateixa Rambla sobre un pedestal projectat per l’arquitecte tarragoní Ramon Salas (1849 – 1926).�
La historiografia noucentista
A finals del segle XIX Antoni de Bofarull i de Brocà (1821 – 1892), historiador, poeta i novelista, va escriure una Historia crítica, civil i eclesiàstica de Catalunya, com a reacció erudita contra la Història de Catalunya (1863) de Victor Balaguer. Bofarull amb la seva història i noveles històriques romàntiques com L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant, pretenia reivindicar la nacionalitat catalana i impulsar el moviment literari català. La bona acollida de la Història de Bofarull motivà la reedició l’any 1903, i per segona vegada amb ortografia normalitzada el 1919 .
No obstant el primer historiador en plantejar-se seriosament la construcció d’una Història General de Catalunya científica amb una acurada anàlisi de les fonts utilitzades fou el noucentista Antoni Rovira i Virgili (1882 – 1949).() Amb aquesta obra monumental de 10 volums en gran format, editada entre 1922 i 1934, i reeditada l’any 1972 l’autor reafirmava la identitat nacional de Catalunya formulada en monografies anteriors com Història dels nacionalismes, El nacionalisme, i Nacionalisme i Federalisme editats els anys 1912, 1916 i 1917.
En política Rovira i Virgili s’allunyà del nacionalisme conservador de Prat de la Riba i de la Liga Regionalista i girant cap a l’esquerra, fou un “home inequivocadament democràtic, republicà, progressista, genericament socialista i nacionalista”() , que acabà per militar a l’Esquerra Republicana de Catalunya del president Macià el mes d’octubre del 1932.
L’any 1928 l’historiador Ferran Soldevila (1894 – 1971) rebé de Cambó l’encàrrec d’escriure una Història de Catalunya que, un cop acabada, publicà en 3 volums els anys 1934 – 1935 l’Editorial Alpha. És una història general que com la de Rovira i Virgili, narra fets segons les cròniques o historiadors coetanis i els comenta en clau patriòtica.
No podem passar per alt l’obra científica de Pere Bosch i Gimpera (1871-1974), noucentista sistematitzador de la prehistòria peninsular,fundador de l’escola arqueològica de Barcelona , rector de la Universitat de Barcelona els anys trenta, i polític que morí a l’exili. �
La nova història.
La historiografia noucentista inicià la decadència el decenni dels anys 30 del segle XX. Concretament ja és qüestiona a la tesi doctoral de Jaume Vicenç i Vives (1910 – 1960) Ferran II i la ciutat de Barcelona, llegida el curs acadèmic 1936-1937, i hostilitzada pel franquisme cessà d’existir abans d’arribar a la meitat de segle.
Però l’any 1950 , Vicens i Vives assistí a París, al Congrés Internacional de Ciències Històriques i allí entrà en contacte amb els nous corrents historiogràfics europeus. Allò que més l’impressionà fou la forma de construir història de l’escola francesa que publicava la revista “Annals d’història econòmica i social”, fundada el 1929 per Lucien Febvre i March Bloch, de caire positivista, que donava tanta importància als fets econòmics i socials que als polítics, i en la investigació confiava en l’eficàcia dels estudis estadístics.
Amb la nova metodologia l’any 1958 Vicens publicà el primer volum de la sèrie “Biografies Catalanes. Sèrie històrica” editat per l’Editorial Teide, que havia de ser una Història de Catalunya amb el títol disfressat per eludir la censura. Mereix també destacar el treball de síntesi publicat l’any 1960 “Notícia de Catalunya”
No sé si es pot parlar d’una escola historiogràfica Vicens i Vives a Catalunya, però l’any 1962 Jordi Nadal i Emili Giralt publicaven dedicat “Al nostre mestre Vicens Vives, La població catalana de 1553 a 1717, que relaciona els fets històrics amb la curva demografica, i al mateix any s’editava Catalunya dins l’Espanya Moderna, de Pierre Vilar que seria traduïda al català l’any 1964. Aquests treballs es realitzaren d’acord amb un model que a primeries del decenni dels anys seixanta al nostre país era una novetat, per bé que, com hem dit, feia anys que historiadors de l’escola “Annales”, construïen una nova història que incorporava a la tradicional estudis de demografia, geografia, economia, institucions, urbanisme, i estructures socials. El nou model d’història es batejà amb el nom d’història total. Eren historiadors destacats d’aquesta escola Lucien Febre, Ernest Labrousse, Ferdinand Braudel, March Bloch, George Lefebve, i Perre Vilar.
És remarcable que vint anys després d’haver escrit la Història de Catalunya, Ferran Soldevila en el prefaci de la primera edició de la Historia de España (8 volums,1954), es refereixi a una nova històr ia o història integral que havia substituït la noucentista. Ho fa amb aquests mots: “En la historia oy todo cobra importancia a los ojos del historiador: la historia ha pasado a ser integral, nada humano le es ajeno, sea de la índole que sea. . . . . . . Además todo se entrelaza y también es falsear el separarlo. Política, economía, instituciones , cultura, arte, todo surge conjuntamente en la vida de un pueblo”; i amb el propòsit de construir una Història de Catalunya “integral”, Soldevila assumí la direcció de la Història dels Catalans, publicada en cinc volums, i la d’ Un segle de vida catalana (1914 – 1930), obres editades l’any 1961. �
La meva contribució a la historiografia local de Tarragona
Escrits d’adolescència.-El 16 d’agost de l’any 1934, uns mesos després haver acabat el batxillerat el Diari de Tarragona publicà el meu primer escrit d’història local, com una “Col×laboració estudiantil” amb el títol “Bonaventura Hernàndez Sanahuja i l’origen de Tarragona ”, al qual seguí una conferència sobre “Bernat Metge i la seva obra” que s’edità l’any 1936 en el fascicle , “Conferències donades per alumnes de l’Escola de Comerç a l’Ateneu de Tarragona el dia 21 d’abril de 1935″.
L’any 1936 Diari de Tarragona publicava dos treballs els dies 1er. de febrer i 20 de m arç. El primer, que encara figura com una “Col×laboració estudiantil”, es titula “El problema de l’origen de Tarragona a l’Edat Mitja”, i el segon que a judici del director del Diari la “Col×laboració” ha deixat de ser estudiantil, es refereix a “La probable primera destrucció de Tarragona”. �
El parèntesi de la Guerra Civil i de la post guerra.- El 19 de juliol de 1936 esclatà la Guerra Civil dels Tres Anys que per mi, entre l’estada al front, i el posterior pas per camps de concentració i batallons de treballadors tingué una durada de cinc anys. A Catalunya, acabada la guerra, la repressió i la persecució de les institucions, llengua i simbologia catalanes foren sistemàtiques i duraderes.
També vull recordar que als anys de repressió s’hi sumaren els d’autàrquia econòmica que funcionava amb cartilles de racionament, restriccions elèctriques i mercat negre fins que el ministre de l’Opus Dei Laureà López Rodó (1920 – 2000) lliberalitzà l’economia posant en marxa els famosos plans de desenvolupament, del 1955 al 1963.
Pels camins de la història local.- Les circumstàncies han volgut que hagi estat un historiador autodidacte, cosa que m’ha permès decidir el model a seguir sense influències acadàmiques en un temps que com ha remarcat Josep Fontana els historiadors catalans visqueren una llarga etapa “en què era el censor qui decidia, d’acord amb criteris que no tenien res a veure amb la investigació històrica” (). �
També cal dir que en la construcció d’història local la recerca de dades només es pot fer amb la investigació sistemàtica de la documentació guardada en arxius i hemeroteques. En tot cas la consulta bibliogràfica serà una font auxiliar. �
I ara, em sembla que ha arribat el moment de referir-me per ordre cronològic, als llibres i a alguns dels articles d’història local que he publicat, breument comentats
Any 1956.- La sortida de la marató pels camins de la història tingué lloc l’any 1956 amb l’exploració de la documentació de La Junta del Corregiment de Tarragona, guardada aleshores en 18 lligalls a l’arxiu de l’Ajuntament de Tarragona. La Junta era una institució creada per omplir el buit que havien deixat les autoritats destituïdes en la revolta popular de 1808 després dels fets del 2 de maig a Madrid.
Any 1958.- Fruit de la investigació i estudi de la documentació de la Junta va ser El Corregimiento de Tarragona y su Junta en la Guerra de la Independencia (1808 – 1811). Obra guardonada amb la IIª medalla Antonio Agustín concedida per la Diputació Provincial i publicada l’any 1958. �
Any 1963.-El Corregimiento de Tarragona en el último cuarto del siglo XVIII. Aspectos económico y político-social. Monografia centrada en la repercussió que tingué al Corregiment de Tarragona la Guerra d’Espanya contra la República Francesa, també coneguda per Guerra Gran o del General Ricardos (1794-95). Obra guanyadora del VI Premi Cronista Pujol.
Any 1964.-La población de la ciudad de Tarragona durante la Guerra de la Independencia (Estudio demográfico). Comunicació presentada al “II Congreso Histórico Internacional de la Guerra de la Independència”, celebrat a Saragossa l’any 1962. Es un estudi de demografia amb dades tretes dels registres de bateigs i òbits de la catedral, única parròquia de Tarragona en aquell temps.
Any 1965.-La Revolución y Guerra de la Independencia en la ciudad de Tarragona. (1808 – 1811). Premi Cronista Josep Mª Pujol extraordinari convocat amb motiu del 150 aniversari de la defensa de Tarragona el 1811
La revolució de 1808 que preludià la Guerra del Francès fou un alçament popular contra les autoritats espanyoles sospitoses de pactar amb els invasors francesos, a la vegada que s’estengueren com una taca d’oli pel Corregiment les agressions contra el règim senyorial. El llibre que comentem a més de les operacions militars i els actes revolucionaris, posa èmfasi en l’impacte que causaren a la ciutat els refugiats de territoris ocupats, la inversió realitzada en la millora de les fortificacions, la importació d’articles de primera necessitat per una població molt superior a la normal; la procedència de l’or i la plata amb destí a la fàbrica de moneda de Tarragona, el lloc on havia d’anar la moneda fabricada, i el seu valor; i la nul×la eficàcia dels serveis sanitaris contra la propagació d’epidèmies. El 13 de març de 1810 el Superintendent de Policia, denunciava que a la ciutat hi regnava: “publicamente el desorden, la prostitución, la holganza, el continuo robo, el asesinato, y otros innumerables excesos, de forma que padece este pueblo el foco de maldad donde se corrompe el inocente y el malo de explaya inpunemente sus pasiones”. Quedaven encara per veure actes d’indisciplina militar tan greus com el pronunciament del mariscal de camp Marquès de Campoverde a principis de 1811, però així i tot la Guerra del Francès vista com un episodi d’història local conté una càrrega èpico/patriòtica mitificada en l’heroica resistència dels defensors de la ciutat, i, especialment, en el combat de les escales i Pla de la Seu escenificat en nombrosos gravats, pintures i dibuixos. �
Any 1966 .-La ciutat de Tarragona,vol. I.- L’any 1966 es publicà a la col×lecció “Enciclopèdia Catalunya. Biblioteca per a l‘estudi de Catalunya, València i les Balears en tots els aspectes” el primer volum de La ciutat de Tarragona que conté notícies geogràfiques i climatològiques de la comarca i terme municipal, i històriques dels temps pre-romans i romans. Sobre l’origen de Tarraco recordo la frase “Tarraco Scipionum opus”, llargament discutida i diversament interpretada durant segles, i remarco que “encaixa perfectament amb els resultats de les investigacions arqueològiques dels darrers temps”.
Any 1973.-L’administració Suchet a les comarques tarragonines. Rafael Dalmau. Ed. “Episodis de la Història”, vol. 173. �
Any 1975.- La ciutat de Tarragona. Vol. II .- Nou anys entre l’edició del primer i segon volum de La ciutat de Tarragona havia estat molt de temps en el transcurs del qual hi hagué problemes entre l’editorial Barcino i la Fundació Carulla Font que patrocinava els volums de l”Enciclopèdia Catalana” que impediren completar la publicació dels quatre volums previstos de La Ciutat de Tarragona
Any 1985.- El senyoriu del Morell (1173 – 1835).:
Un assaig d’història rural premiat amb la VIII medalla Antonio Agustín, atorgada per la Diputació Provincial,i publicat l’any 1985
Any 1998.-El municipi i el govern municipal de la ciutat de Tarragona. Segles XVI i XVII .Ier. Premi d’Investigació del Tarragonès instituït pel Consell Comarcal. Editat l’any 1998.
S’hi investiga:
-El terme municipal: conreus,ramaderia i pasturatge.La propietat agrària.El terme marítim. – La ciutat: expansió urbana i el daltabaix demogràfic del 1640 – 1652.
– La societat: El poder: reial, senyorial, i municipal. Els estaments. L’estructura política. La hisenda i finances municipals .
Any 2001.- La Taula de Canvi i de dipòsits de Tarragona i la ciutat del seu temps (1584 – 1749). No deixa de sorprendre que tot i haver-se conservat més d’un centenar de llibres, la majoria comptables, de la Taula de Canvi de Tarragona, ningú es proposés investigar els 165 anys de la seva vida. Sembla com si la dificultat d’ ìnterpretar part dels fets comptables d’aquesta institució financera anotats als llibres de comptabilitat, hagués desanimat els investigadors que m’han precedit, poc avessats a l’estudi d’història econòmica i financera local.
Any 2007.- La fundació de Tarragona en la historiografia. Assaig en el qual ocupa un lloc preferent la història fabulosa introduïda i conreada per erudits humanistes i renaixentistes inspirats en un nou ideal de pàtria basada en el prestigi i noblesa que transferien l’antiguitat de les arrels i les gestes dels herois.
La fundació de Tarragona en la història fabulosa l’hem trobat per primera vegada l’any 1498 en un volum en llatí imprès a Roma titulat Comentaria Antiquitatum que conté textos d’història antiga poc coneguts, escrit pel frare dominicà Joan Annio, (1432 – 1502), natural de la ciutat de Viterbo, dividit en 17 llibres. El llibre 12 titulat De Hispanis és una història primitiva d’Espanya apòcrifa i fantàstica que per primera vegada dóna a conèixer amb detall cronologia, nom, genealogia, i gestes d’uns fabulosos 24 reis d’Espanya començant per Túbal, cinquè fill de Jàfet que arribà a Hispánia 143 anys després del Diluvi i fundà Tarragona.
2010.-En curs de publicació: L’aigua a Tarragona. De la romanització a la industrialització . Assaig històric.
Punt final
I això és tot. Però no puc acabar sense manifestar els meus dubtes que sigui possible investigar i interpretar fets històrics amb absoluta equanimitat, perquè no crec que hi hagi historiadors vacunats contra els prejudicis patriòtics, religiosos, localistes o d’altra mena; per això pretendre que interpretin els resultats d’una investigació de manera totalment assèptica és, al meu entendre, demanar un impossible. Però això no ha de ser motiu de preocupació per als historiadors d’història local, perquè com diu Fontana, “Contra la història “científica”, entesa en el sentit de “neutra” i imparcial, cal propugnar una història “política”, objectiva però partidària, que no cerqui de crear conviccions, sinó s’estimular la capacitat crítica” (Josep Fontana, lloc. citat). �
Tarragona 1 de febrer de 2011
La distinció que el Claustre d’aquesta Universitat s`ha dignat a concedir-me, per mi no té preu. Per això el fet d’estampar la firma en aquest llibre em causa una profunda emoció que m’obliga agrair de tot cor a tots els catedràtics que han fet possible la meva investidura de Doctor Honoris Causa.