01 Agost, 2007 08:44
Publicat per aladern,
paisatges
Sí, després d’un bon parèntesi (l’ascensió al
Preikestolen és un punt i apart que ja explicaré en un altre moment) hem tornat
a les nostres muntanyes per gaudir-les plenament. I l’excursió d’aquest
dissabte no podia ser altra que la semi-nocturna a la Mola de Colldejou que des
de fa una pila d’anys organitza, al pic de l’estiu, la nostra Associació (AEC) amb un notable èxit de participació
(enguany érem un centenar llarg, els participants). Es tracta de sortir a mitja
tarda per, un cop arribats a dalt la Mola, gaudir alhora de la posta de sol i
la sortida de la lluna. Per això mateix la data cada any es canviant i es tria
en funció del dia en que aquella fa el ple. Després, tots junts, fem un sopar
de motxilla i baixem per l’altra banda de la muntanya amb la companyia de la
llum de la lluna, si no és que tinguis la mala sort que et molesti algú que duu
el frontal encès. A la nit, a dalt refresca força i cal portar una mica de roba
d’abric, però enguany és de les nits que ens ha fet una vetllada més serena. A
la baixada, era especialment encisant veure com la platejada llum de la lluna
reverberava per sobre els núvols baixos que s’ajeien a tocar del coll del Guix.
Després, quan arribem al poble, ja a les tantes, encara tenim un ressopó amb
cava a dojo i un bon rom cremat com a cirereta de l’esplèndida nit. Ei, per la
tarda a la pujada suem de valent, però alguna cosa especial tindrà aquesta
sortida quan cada any s’hi apunta més gent.
Altiu rocam de la Mola, el cor amatent no deixa
lloc a la fatiga quan a mitja tarda grimpo pel teu pedregar llevantí. Enrere he
deixat l’atapeït alzinar que fa boscatge ombriu als teus peus. Quan torni, ja
entrada la fosca de la nit, m’esmunyiré cap a migjorn per les sinuositats del
coll del Guix. La tarda és xardorosa i el cel encalitjat; la cresta que et
corona, com la testa superba d’un gegant, estamordeix el coratge del novell.
Dalt la miranda dels teus espadats, conquerida l’extensa calma que s’obre als
quatre vents, em refà un fresc oreig, restes d’un garbí o marinada que em
regala aquesta blavor de mar que gairebé toco amb els dits. A ponent, el sol
rogent fa via i rodola cap a la posta. La lluna plena, afable i tímida, treu el
nas per llevant. Ella encara vesteix d’una pal·lidesa extrema; l’astre rei
sembla que menstruï als braços de les serres de Pàndols i Cavalls. Mentre l'ànim se'm va asserenent, adés em
perdo embadalit mirant aquí i allà. Oh! Sol i
Lluna que jugueu al fet i amagar, no us diré pas adéu, sinó que m’acomiado fins
a l’albada que aviat em vindrà a despertar.
No cal posar gaires comentaris perquè les imatges
parlen per elles mateixes. Apuntar, només, que aquestes sabatilles avui
polsoses, aquest estiu han trepitjat altres muntanyes molt lluny de casa nostra,
també d’una bellesa extrema.
Afegeix un comentari
