El trull per a nosaltres, és l’indret on els pagesos hi portem les olives, i on després hi anem a recollir l’oli, i si s’escau els residus de la molta. Això era així a Vila-seca fins els anys 80 del segle passat, temps en que va arribar la transformació del procés de moldre les olives, per a passar a fer “oli de màquina” com en deien aleshores els productors que no eren partidaris del canvi.

   No sé ben bé si es tractava de un refús al procés de moldre les olives, amb un possible canvi de gust de l’oli, o bé en el cas dels socis del Sindicat, si això havia de comportar una despesa que, com sempre, al pagès li costa de fer. Es cert és que per aquest motiu, hi hagué un nombre de socis vila-secans, que deixaren de lliurar les olives a l’ens cooperatiu, portant-les al molí del “Frare sord” de Reus, o a La Selva del Camp, Riudoms, Cambrils o Castellvell, ja fos a les respectives cooperatives o al comerç privat, donant-se la trista paradoxa de que fins i tot un president de la Cooperativa en exercici, portava les seves olives a fora.

   Però jo no volia parlar de la situació actual, pel que fa als trulls on els vila-secans porten les seves olives, sinó com ha canviat tot aquest procés, des dels temps que es remunten al meu record, fins a l’actualitat.

   Per començar, he de referir-me al cultiu, que aleshores era quasi sempre en secà, molt rarament en regadiu, i tampoc hi havien parades d’oliveres, sinó que es trobaven sempre a les antares envoltant altres cultius.  Un altre tret rellevant era que no es feien tractaments contra la mosca de l’oliva, que tot just es feren els primers a començament dels anys cinquanta.

   Això comportava, que si hi havia atac d’aquesta plaga, queien moltes olives, i s’arribava a la collita amb una part important d’olives a terra, i per tant la collita començava per plegar a mà les olives que havien caigut, un cop plegades s’estenien les borrasses fetes amb sacs, de cànem si era possible, esberlats i cosits.

   Plegar les olives de terra era una tasca molt entretinguda tenint en compte que l’oliva Arbequina és petita, i la que es trobava per terra, a més a més, estava arrugada i minvada de volum per culpa de les plagues No cal dir que l’oli que en sortia era de pitjor qualitat, per això es lliuraven al trull separades de les de l’arbre. A les targes de la Cooperativa de Vila-seca on s’anotaven les aportacions dels socis, ja hi havien dues columnes per anotar si les olives eren de l’arbre o de terra.

   Recordo que l’any del fred, el 1956, hi hagué una gran collita d’olives, especialment perquè les gelades del febrer devien haver eliminat una part important de les plagues hivernants. Per això els pagesos productors, van necessitar  ajut de mà d’obra forastera, i van anar a raure als “veremadors” que ja venien a l’estiu a plegar avellanes o veremar, que generalment eren del Baix Ebre o del Montsià, i per a plegar les olives de terra es posaven a la punta dels dits una mena d’ungles metàl·liques que els hi feien les mans més grans i plegaven més olives que naltrus.

   Les olives de l’arbre que s’havien collit a mà, tenien fulles i branquillons, i abans de portar-les al molí, calia treure, i aquesta feina a feia a casa, normalment baix a l’entrada, a la llum d’una bombeta de baioneta de 15 bugíes. Aleshores, calia descarregar el carro, manejar els sacs fins on s’havia plantat el porgador, i a senallades, tirar-les per la part de dalt mentre les fulles anaven caient a terra escolant-se entre els llistons de fusta o varetes de ferro segons el tipus de porgador, mentre que al capdavall si posaven una o millor dues persones generalment dones, per anar traient els branquillons. Un cop passada tota la collita del dia, es tornava a ensacar, carregar al carro i portar-les al trull.