Escrivint sobre la riera, ens ha sortit el camp de futbol del Casino i  m’ha vingut a la memòria que tan el Casino com l’Ateneu, en temps de la segona República van tenir equip de futbol. He trobat diverses referències dels partits jugats en aquella època, concretament, l’any 1934 estaven en actiu equips, tant de l’Ateneu com del Casino.

   L’Ateneu tenia un camp de futbol habilitat a vora el poble, a la partida de la Canaleta, a tocar de les terres del Castell, ja que tenia un equip de futbol, entre moltes altres seccions de la societat. D’aquella època vaig trobar una ressenya al Diari de Tarragona del dia 5 de gener de 1934, d’un partit en que l’equip de l’Ateneu va guanyar al Ràpid Vienès per    2 a 1. L’equip estava format per: Margalef, Granell, Benach, Roigé, Rovira, Sarrà, Graset, Prats, Vidal, Estradé i Martí.    Sembla ser que no jugaven en cap campionat federat, sinó que es buscaven contrincant entre els afeccionats de la contornada. Suposo que a partir del 1936, el jovent tenia malauradament altres preocupacions que jugar al futbol.

   Després de la guerra, l’Ateneu tingué problemes per reobrir la societat, cosa que no va assolir fins el 1947, i aleshores es tornà a revitalitzar un equip de futbol, però abans van haver d’habilitar-se un camp de joc, que va ser en terrenys llogats a les germanes Dalmau, entre el camí del Catellet i la general.  A la vora hi havia un mas mig enderrocat i sense teulada. Les restes de la masia servien de vestidor per l’equip visitant ja que els locals es canviaven de roba a l’Ateneu. Allí hi van jugar els campionats regionals que hi havia, fins a la dècada dels 50, en que després d’un partit amb els d’Ulldecona, en que els afeccionats locals van ataconar l’àrbitre, que ho feia molt malament i en contra dels de casa, motiu pel qual, la federació va ordenar el tancament del camp i la suspensió de l’equip per una bona temporada, i això fou motiu de donar per acabada la vida del club.

   El 1934, hi havia dos clubs de futbol i dos camps per a jugar-hi, perquè al Casino també n’hi havia un altre equip. He vist una crònica del gener de 1934, en que  s’havia jugat un partit entre Antics alumnes i el Fènix, que havien guanyat els primers per 3 a 2, havent-hi hagut aldarulls, doncs els afeccionats de Vila-seca van voler saltar al camp.

   En altra ressenya de final del mateix any, els del Fènix jugaven a casa i van guanyar als de la Canonja per 2 a 0, i els jugadors de l’equip vila-secà eren Planas, Benach II, E. Martí, Salvadó, Pedrola, Ramon, Ferrando, Xatruch, J. Martí. Pujals i Benach I.

   El seu camp era gairebé a tocar de la societat, pel darrere, en una finca de ca Folch, i anava per la part llarga, a la vora mateix de la riera, i acabava a tocar de la vinya de l’hort de Gesalí. Es va fer un talús entre la riera i el camp de futbol que es va aprofitar per adaptar-lo per una pista de ciclisme. El dia de Sant Antoni de 1936, a les 10 del matí es va inaugurar el velòdrom amb una cursa a l’americana, que duraria dues hores amb sprints cada 15 minuts. Durant la cursa l’orquestrina Saltó de Valls, no va parar de tocar per animar els ciclistes.

   Uns mesos després començà la guerra que va acabar amb tantes coses, entre elles el futbol i el ciclisme del Fenix.  També el futbol de l’Ateneu.  

    Des que es va suspendre l’equip de futbol de l’Ateneu, fins la creació del C.F. Vila-seca al cap d’uns quants anys, no hi hagué equip local, ni camp de futbol, fins l’any 1968, en que per Sant Antoni, s’inaugurà l’estadi. 

   Els terrenys del que havien estat els camps de futbol eren llocs propicis per a jugar la canalla. Recordo com hi anàvem a entretenir-nos al camp de l’Ateneu, però especialment al dit camp del Casino, que ja no era de la societat i es veu que esperava que vinguessin temps millors (?) per a plantar-hi el parc de la Riera. Hi anàvem a jugar especialment per dos motius, l’un perquè era més a prop del poble i l’altra, perquè també hi fèiem cap els dijous a la tarda com una activitat “esportiva” escolar.

   Efectivament els dijous a la tarda hi anàvem dues de les tres classes dels nois, (els més grans), acompanyats del senyor Jimeno, i allí passàvem l’hora i mitja, que era la part de l’horari escolar que corresponia, sense fer cap mena d’activitat dirigida, ans al contrari, així que arribàvem tothom anava a la dula.

   També hi anàvem pel nostre compte, la colla que formàvem els enjugassats que, aprofitàvem qualsevol temps lliure per jugar al que fos, des del futbol fins a la guerra. A casa no ens en parlaven gaire, per no dir gens, del que havia passat uns anys enrere, però nosaltres, pel que veiem al cine ens en fèiem una idea, i per això, va durar un temps en que, als talussos que hi havia al voltant de l’antic camp de futbol, hi fèiem trinxeres, amb l’ajut de trossos  de cèrcol de bota i, naturalment de les mans.

   Sort que les fèiem, no pas per a lluitar contra ningú, sinó per a entretenir-nos. Tant de bo que també ho haguessin fet així els nostres pares.