L'hivern implacable fa el seu curs, i quin curs enguany, no? Havíem perdut la noció, en les nostres contrades, del què és un hivern com cal. La tardor ja ens va avisar que aquest seria un hivern cru, amb tots els elements propis de l'hivern, fred, vent, pluja i vent. Sense dades empíriques m'atreviria a dir que aquest és un dels hiverns amb menys radiació solar dels que recordo. Ja sé que la nostra memòria acostuma a ser molt curta pel què fa a experiències meteorològiques i climàtiques, però aquesta és la sensació que en tinc en aquests moments. Fins i tot, la Candelera ens va confirmar que el viu de l'hivern encara restarà un temps entre nosaltres. Recordeu allò de "si la candelera plora, l'hivern és fora, si la candelera riu, l'hivern és viu". I enguany la Candelera ens va fer una bona riallada. O sigui que haurem de mantenir els nostres abrics ben a la vista per escapolir-nos de refredats i altres malures.
Potser haurem d'agrair a aquest hivern en tota regla que la tan temuda grip s'hagi quedat en això, un papus que no ens ha aparegut gaire. Com l'hivern, altres coses s'entesten a seguir amb nosaltres. És el cas de la crisi econòmica que tants estralls està fent al nostre país, en moltes de les nostres famílies, veïns i conciutadans. La crisi se'ns ha enganxat a la pell i no ens la podem espolsar de sobre. Per acabar d'adobar-ho, els governs espanyol i català sembla que van de corcoll i naveguen entre aquest mar de notícies negatives que no paren d'aclaparar-nos. A empentes i rodolons anem assistint a aquest degoteig imparable de llocs de treball destruïts, empreses que s'enfonsen sense remei i un futur pròxim més aviat fosc, encara que esperançat. Mentre nosaltres no perdem les esperances, bancs i caixes segueixen enriquint-se gràcies, entre altres coses, a la solidaritat forçada dels ciutadans d'aquest país. Perquè el sistema no se'n vagi en orris, ens diuen. Però sense esperances que aquests mateixos bancs i caixes facin res per nosaltres.
Un dia o altre aquest hivern passarà, la crisi se n'anirà per retornar algun dia pels mateixos motius que ara ens ha atrapat. Perquè com deia Galileu, penso, "et pursi movet". El món no para de girar, fins que ens el carreguem nosaltres mateixos. Després del dia ve la nit, i torna el dia i així successivament. Resistirem, quin remei, potser canviarem, no ho sé, ho dubto, però resistirem. Amb una mica de sort sortim de la crisi abans que el tribunal constitucional obri la boca per dir-nos si, segons la sagrada constitució, som o no som (una nació).
El temps passa, ens fem grans, espero que no forçosament més conservadors, i com a mostra que el temps, el seu transcurs, és irrefrenable, veieu si no l'Ot, el meu gosset, va creixent, indiferent al fred hivern que a nosaltres ens glaça, però que a ell, sota el seu mantell de pèl, ni l'impressiona, ni l'espanta.
