Jo no sé què he fet per merèixer això. Aquesta tarda estava pintant una mica abans que es fes fosc i les meves filles m'han vingut a buscar corrent perquè una noia els ha dit que dins el contenidor del costat de casa hi havia un gat. Elles tenien por d'obrir el contenidor perquè no els saltés el gat al damunt. Jo els he dit que quan acabés ja hi aniria. Després de netejar els pinzells i rentar-me les mans hem anat tota la família a inspeccionar el contenidor. Esperava obrir el contenidor i que sortís rabent un gatot entremeliat que hagués caigut a dins mentre buscava una mica de menjar entre les bosses d'escombraria. Res d'això. He obert el contenidor i no ha sortit ningú. Hem mirat a dins i no vèiem res. La Montse, la meva dona, m'ha cridat ràpid cap a un cantó del contenidor. Sota una bossa d'escombraries un gatet minúscul, amb poques hores de vida, miolava a cegues i no aconseguia treure's de damunt la bossa de la brossa.

Assassins, hem pensat ràpidament. Com algú pot tenir l'estómac de llençar a les escombraries un gatet viu i esperar que es mori de gana o mig aplastat pel pes de les escombraries. Si a algú li ha criat la gata i no volia els cadells, el mínim que podia fer era sacrificar tots els animalons ràpidament. Jo no ho he fet mai, però tindria valor per fer-ho. El que no podria fer és abandonar un animaló perquè tingués una mort segura després de patir inútilment al fons d'un contenidor. Sigui com sigui, ja em veieu a mi posant-me uns guants i entrant dins el contenidor, recollir el gatet entre les meves mans i portar-lo cap a casa per a escalfar-lo entre uns quants draps. Provar de donar-li una miqueta de lleteta amb una xeringa i deixar-lo que dormi en un cistellet una mica calentó.

No en tinc ni idea si aconseguirem fer-lo viure, però ho intentarem amb totes les nostres forces. No he entès mai les persones que tenen animals domèstics pels carrers i que deixen que aquests criin a cor que vols i després se'n despreocupen o els abandonen de qualsevol manera. No ho puc entendre. Deuen tenir un cor de pedra o són uns insensats que no tenen quatre dits de seny.

El que menys esperava avui era que l'animalada de casa nostra s'incrementés. El Bernat, el lloro que ja deu rondar els catorze anys, les tortugues que ja van pels tres anys, l'Ot, el Border Collie que ja ha fet els vuit mesos i ara aquest pobre mixu que no hem tingut la gosadia de deixar morir entre les escombraries d'un contenidor. Ja veurem si sobreviu, però hi ha persones que l'únic que tenen de persones és que caminen sobre dues potes. Mare meva, quin món.

Els gats no són el meu fort, però dos que ens van adoptar a nosaltres lliurament van ser una monada d'animals. Agraïts i melosos com ells sols. Nosaltres el cuidarem, encara que no entrés en les nostres previsions i ara que ja ha entrat a casa, espero que ens en poguem sortir. Hi posarem tot el nostre interès.