Aquest serà un apunt molt i molt personal, però que m'atreviré a compartir amb qui llegeixi aquest bloc. Ho faré arriscant-me a què algú em pugui tatxar de carrincló, però em surt del fons del meu cor, del més profund de mi mateix on neixen els sentiments. L'aventura del gatet que va entrar fa tres dies a casa, en les circumstàncies que he explicat en els darrers apunts, s'ha acabat. I no ha acabat bé. Malgrat els nostres esforços el gatet no ha sobreviscut. Ha mort aquest migdia mentre jo era a la feina, a les mans de la meva filla petita, la Xènia. Érem conscients del repte que suposava intentar salvar la vida del gatet abandonat, el veterinari ja ens havia advertit de la dificultat de l'empresa, però ho havíem d'intentar. Un animaló abandonat de mala manera al fons d'un contenidor, sense la seva mare, just després de néixer, té més possibilitats de morir que no pas de sobreviure. Tenia massa coses en contra. Per una banda no podíem descartar alguna lesió interna. No sabem com havia estat llençat al contenidor, potser amb algun cop que li provoqués una lesió interna, potser un cop anterior que fes pensar a l'autor de l'abandonament que l'havia mort, potser líquid que li hagués anat cap als pulmons, potser una oclusió intestinal, ... Qui ho sap! Nosaltres li hem donat tot, no hem escatimat esforços, però no ens n'hem sortit.

Com deia, el gatet ha mort a la falda de la Xènia. Després d'haver-li donat el menjar ha començat a fer moviments estranys. La Xènia ho ha notat. El primer que ha fet ha estat imitar-me. Ha anat a buscar una tovalloleta humida per fregar-li una mica el culet per si no podia fer les seves caquetes. Però res, el gatet se li ha quedat immòbil entre les seves mans. Cinc minuts després jo arribava a casa. Podeu imaginar el panorama que m'he trobat. En aquest apunt, però, no vull parlar del gatet, a qui hem enterrat al jardí. Vull parlar de les tres dones que tinc a casa. De les tres grans dones. De la seva qualitat humana manifestada a partir de la troballa d'un pobre gatet abandonat. De com, de formes diferents, han reaccionat cada una d'elles amb un cor immens. Estic orgullós de totes elles. Deixeu-me fer broma, ara sé com m'han pogut acollir a mi.

La primera que em va impressionar és la meva dona, la Montse. Ella va ser la primera que va reaccionar davant la presència de l'animaló al fons del contenidor. No va dubtar gens ni mica. Ràpidament em va fer entrar al contenidor per rescatar-lo. No puc oblidar que ella no sent cap mena de tendència romàntica envers els animals. Li agraden, però fora de casa, a casa dels altres. Tot i així, ha acceptat que a casa hi hagi tants animals com persones. No va dubtar gens ni mica a adoptar-ne un altre que ens havia caigut del cel. Diu molt a favor d'ella. Malgrat no ser del seu grat, accepta fer-se càrrec d'una circumstància no volguda, ni buscada, però que se li ha presentat. Sobreposant-se a si mateixa. El cor li pot més que el seu cap. Això me la fa molt especial per a mi. No és la primera vegada que m'ho demostra, però no deixa de sorprendre'm i no puc evitar sentir l'admiració i l'amor que m'inspira. Un dissortat gatet m'ha donat una nova oportunitat per adonar-me del seu gran cor. Un cor immens per estimar.

L'altra gran dona de casa és la meva filla gran. La Judit. Ella té un caràcter diferent, però un cor igual de gran. Ella és una persona més freda en aparença. L'aparició del gatet i l'asumpció de la responsabilitat de tenir-ne cura el va afrontar diferent. Ella ha estat conscient des del primer moment de la dificultat de l'empresa d'aconseguir mantenir-lo amb vida. Des d'aquest punt de vista, ha mantingut una actitud diferent. Ella ha vetllat pel gatet marcant una certa distància. Protegint-se a si mateixa. Sabia que si posava massa esperances en aconseguir la supervivència del gatet, s'exposava al sofriment de la pèrdua. Volia escudar-se de la possible desil·lusió. Però avui mateix s'ha encarregat d'anar a comprar un llitet i una tovalloleta pel gatet, cosa que l'ha deixat al descobert dels seus veritables sentiments. Aquesta tarda, quan ja havíem enterrat l'animaló, comentava amb la Montse que em semblava que la Judit no volia lligar-se massa al gatet per la por que finalment no pugués sobreviure i no volia que això l'afectés massa. La meva dona m'ha confessat que la mateixa Judit li havia confessat el dia abans aquest mateix sentiment. Tenia por que el gat no se'n sortís i no volia sentir una decepció massa forta, massa emotiva. Malgrat això, interiorment patia pel gatet i avui ha volgut que el gatet tingués un llitet decent. Els sentiments li han sobreeixit. La processó li ha anat per dins i estic segur que encara li està anant per dins. Però té un caràcter fort que l'ajuda a protegir-se de les decepcions. Però ella també m'ha demostrat amb una maduresa excepcional als seus dotze anys la noblesa dels seus sentiments. Per coses que passen a l'escola, per injustícies que ha viscut en el seu entorn. Per l'experiència amb el gatet. Una altra gran dona amb qui tinc la sort de compartir també la meva vida.

Per últim hi ha la Xènia. La més trapella de totes, però la més afectuosa, la més carinyosa. La que deixa tots els seus sentiments al descobert. Ella s'ha imposat la càrrega de tenir cura del gatet. S'ha fixat en com l'havia d'agafar, com li havia de donar el biberó, com l'havia d'acaronar. L'ha estimat obertament des del primer moment. Ella no sap amagar gens ni mica tot el que sent. I expressa i demostra tots i cadascun dels seus sentiments. No n'amaga cap. Ella és així. També agafa responsabilitats. Per totes aquestes raons sofreix també les conseqüències de les decepcions. Quan he arribat a casa plorava a llàgrima viva. S'ha passat tota la tarda plorant a estones. Quan recordava el gatet plorava i primer eixuagava els plors d'amagat, però quan veia que no es podia consolar cercava el nostre consol. Així fins l'hora d'anar a dormir. He hagut d'anar al seu llit per explicar-li on devia ser el gatet i que l'havia de recordar amb alegria, pensant tot el que ha fet perquè fos feliç i perquè visqués. Però el consol dura poc. Necessitarà temps per superar-ho. Algú pot pensar que és millor no exposar les criatures a aquesta crua realitat, però jo penso que són experiències que paga la pena de viure, i més com elles ho viuen, amb plenitud. La Xènia és una petita gran dona capaç de fer feliç qualsevol.

Tres grans dones a casa no poden fer res més que donar-me felicitat, a vegades penso que més de la que em mereixo. Cadascuna amb la seva personalitat ha mostrat la capacitat de construir de l'amor, ni que fos amb un simple gatet. Per un marit i per un pare no hi pot haver regal més gran i jo no sé si els sabré correspondre com es mereixen. Però com en l'aventura del pobre gatet, no defalliré en l'intent. També jo he d'estar agraït al gatet perquè m'ha donat l'oportunitat de veure, una vegada més, la sort, la immensa sort que he tingut i que tinc de tenir-les a casa.