Del penya-segat estant

Fa unes setmanes tots els mitjans de comunicació es feren ressò que Sotheby's de Nova Iork havia subhastat una de les versions del Crit de Munch per més de cent milions de dolars. L’any passat la família real de Qatar va comprar Els jugadors de cartes de Cézanne, per més de dos-cents milions. Anteriorment el number 5 de Jackson Pollock,  el Woman III de Willem de Kooning, l’Adele Bloch-Bauer de Klimt, El nu amb fulles verdes i bust i també el Noi amb pipa, ambdues obres de Picasso, havien superat totes el cent milions de dòlars i es podria anar afegint un bon nombre d’obres d’art, que han estat posades a la venta i s’ha pagat quantitats astronòmiques per adquirir-les.

No fa pas massa temps es generà un enorme debat pels 20,35 milions d’euros que havia costat l’obra commemorativa del 70è aniversari de la Declaració dels Drets Humans, encarregada a Miquel Barceló i instal·lada al palau de la ONU a Ginebra. No sé si es podria saber el que li va costar a Juli II que Miquel Àngel pintés el sostre de la Capella Sixtina i d’aquesta manera poder establir alguna relació de costos, en el camp de la història s’acostuma a fer comparacions de preus per estudiar períodes d’inflació.

Racionalitzar el motiu que porta a pagar aquestes quantitats per una obra d’art és complex. N’hi ha prou adduint raons de fetitxisme, inversió, interès real de l’obra? Es pot estar segur que actualment la qualitat i el valor de l’obra no s’ha substituït pel marketing de la signatura? Què dona valor a una obra d’art: el nom de qui la signa, la idea, el concepte, el marxant, l’obra en ella mateixa, l’opinió del públic, els materials emprats o el mite que la pugi envoltar?

Si s’ha de jutjar per l’acceptació popular, és cert que hi ha molts més cues al MNAC, al Prado, al Louvre, o la National Gallery de Londres que no pas al MACBA, al Reina Sofia, al Pompidou o a la Tate Modern però emprant aquesta mesura cal fixar-se en quantes vegades al Louvre, no es pot pràcticament entrar a la sala on hi ha exposada la Gioconda i uns deu metres més enllà, la Verge de les Roques reposa sola i només és admirada esporàdicament? Això té una explicació que sembla anar més lligada a les polèmiques històricament generades per Monalisa que no pas a consideracions pictòriques, i que les coses tinguin una explicació, en cap cas significa que aquesta sigui lògica.

L’art ha variat al llarg de la història i la formulació del llenguatge emprat ha fet que algunes obres es puguin continuar entenent i seguint fàcilment, centenars d’anys després de la seva creació. Altres obres exigeixen una complexitat i una predisposició per assimilar-les fora de l’abast del gran públic, dit en altres paraules, entre Guido de Siena i Manet el mon ha canviat però entre Donatello i Kandinsky el mon s’ha trencat.

És obvi que a partir de Prohudom, Marx, Engels, Freud, Joyce, Schomberg i tots els representants de qualsevol isme es va produir una revolució en el pensament que es va veure reflectida en totes les dimensions de la cultura: filosofia, pintura, música, escultura, poesia, arquitectura però també es produí una enorme distància entre creació i públic que s’ha anat aprofundint fins el segle XXI.

Històricament el públic podia seguir una obra de manera més o menys raonable simplement per que coneixia el cànon. L’evolució del pensament ha fet que les idees siguin cada vegada més complexes, s’ha trencat el cànon, s’ha trencat la norma, per tant,  cal un esforç complementari, però entre una obra sòlida i una obra pretensiosament absurda hi ha molta diferència i un cert esnobisme, probablement propiciat per la burgesia més de nou rics i neocons que no pas culta.

No hi ha cap mena de dubte que la versió del conegut Urinari de Duchamp que, desaparegut o perdut l’original, en feu diverses versions la més popular de les quals és al Pompidou, va estar molt bé com idea, com ironia, com a provocació i com a ready-made, però materialment no té cap mena de valor, malgrat tot, costa imaginar el que es podria arribar a pagar per aquesta peça posada en una subhasta.

El conegut Negre sobre blanc o el Quadrat blanc sobre fons blanc de Malevitx o una vídeo instal·lació de Bruce Nauman tenen un valor i una solidesa intel·lectual fora de dubte però costa entendre com es pot mesurar econòmicament el que provocaren. És que no fou trencador Giotto en introduir el llenguatge i l’estructura expressiva en el pas del gòtic al primer renaixement, la pregunta podria ser, per exemple, qui fou més trencador: la tensió entre l'eròtic i l'espiritual de Bernini amb La Transverberació de Santa Teresa o la visió de Les senyoretes d’Avinyò de Picasso?

La resposta més còmoda i fàcil és que aquestes dues obres són difícilment comparables però, es poden comparar les Al·legories d’Ambrogio Lorenzetti a l’Ajuntament de Siena, amb  Judit i Olofernes de Caravaggio, amb la Conjura dels Horacis de David o amb La llibertat dirigint el poble de Delacroix?

Reprenent el fil del valor de les coses i mirant d’establir una comparativa hi ha un exercici molt fàcil de fer: els Medicci fou una nissaga de botiguers, nous rics de l’època, que prosperaren i arribaren a banquers, es consolidaren i amb el temps anaren construint, arreglant o modificant, vil·les i edificis per viure o treballar com els Uffizi, can Pitti o can Medicci-Riccardi, es pot comparar amb cap edifici construït per qualsevol consell d’administració de banc o caixa o per qualsevol nissaga de banquers actuals? Salvant alguna excepció, Quants edificis d’aquesta mena creuen que poden passar a la història i d’aquí a cinc-cents anys serà visitada com ho són les d’aquesta família florentina?

Òbviament qualsevol cosa té el preu que algú està disposat a pagar per ell però deixar-ho exclusivament en mans del marketing, pot ser útil financerament però no estic segur del servei que pugui fer a la societat.

Si tenen oportunitat vegin o llegeixin una petita obra de teatre, deliciosa i delirant que es diu ART, l’autora és Yazmina Reza, dos amics es troben a casa d’un tercer que els ha d’ensenyar la darrera adquisició de la seva col·lecció d’art: un quadre blanc.