Del penya-segat estant

Aquest cap de setmana l’amiga i bona coneixedora de l’art contemporani Carme Soler em va fer notar la notícia apareguda a la premsa on informava que l’oli Abstraktes Bild de Gerhard Richter, pertanyent a la col·lecció privada d’Eric Clapton, s’havia venut per 21,32 milions d’euros. A darreries de setembre, ella mateixa, va comentar que Steven A. Cohen havia posat a la venda un altra Richter Prag 1883 per 21,8 milions en aquests cas de dòlars.

El mes de maig de 2012 vaig publicar un article titulat Del valor de l’art i altres coses, un debat tan calidoscòpic que serà etern. Que aquí hi ha una estratègia purament especulativa és evident, dos quadres del mateix autor en tant pocs dies de diferència és massa casualitat i no cal fer-ne escarafalls, però entre els molts aspectes no tractats, n’hi havia un de pes i prou rellevant: la contextualització.

Només cal recordar l'exemple abastament conegut pel seu recorregut en diversos formats arreu de les xarxes socials. Organitzat pel Washington Post, sense donar-hi publicitat i enregistrant-ho amb càmera oculta, un violinista vestint gorra, t-shirt, texans i esportives es posà en una de les andanes del metro a interpretar diverses peces durant 45 minuts.

És obvi que passaren pel seu costat més o menys ràpidament milers i milers de persones, unes en silenci, altres aprofitant per devorar l’entrepà o bevent un refresc i totes anat d’un lloc a l’altra. Probablement al mig de l’eixabuc de gent que travessava  l’estació n'hi havia de sensibles davant la bellesa, en qualsevol de les seves i diverses formes, incloent, lògicament, la música, la poesia, la pintura o l'escultura.

Seguint la gravació i d’acord amb els diversos power points generats, la majoria dels transeünts passaven totalment indiferents al violinista, a les peces que interpretava i al so del violí.

Aquest violinista era Joshua Bell, amb un Stradivarius de 1713 valorat en 3 milions de dòlars. Uns dies abans havia actuat al Symphony Hall de Boston, penjant el Sold out malgrat els 1000$ per ticket. Sembla evident que les coses es valoren, cada vegada més, pel seu context, només té valor allò que és en el mercat.

No restem atents al que ens apropa a l’art que són les sensacions i els sentiments, no sabem agrair ni valorar allò que se’ns ofereix sense un cost directe. Estem envoltats de coses úniques i singulars però individualment, massa sovint confonem valors amb valor i per estalviar-nos fer el ridícul preferim mirar discretament l’etiqueta, agraint-la especialment, si porta codi de barres amb el seu cost.