La qüestó nacional
M’hauria agradat titular aquest article Ben alta, ben dreta, ben sola, però la frase no és meva ni s’ajustaria a la realitat i tampoc m’atreveixo a titular-lo ben pansida, ben plegada i ben acompanyada, com va escriure enginyosament fa bastants anys l'historiador Pere Anguera (epd). S’acosta l’11 de setembre de 2012 però entre l’entelèquia del desig i la trista realitat he optat per un títol menys vibrant.
La trajectòria del catalanisme i el seu pensament és força complex. El catalanisme, des d’una òptica política, ha tingut una evolució que abraça de les digressions retòriques i sentimentals fins l’elaboració d’un pensament que defensa la recuperació de Catalunya com estat.
De l’aparició de les primeres propostes del catalanisme fins avui mateix són nombrosos els estudis i les teories publicades des d’una òptica d’ideologia política, de reivindicació nacional, d’apologia sentimental o simplement de constatació diferencial.
A nivell social o popular de
Dissortadament però, sigui llegint manifestos, reseguint la premsa o altres escrits i observant la realitat quotidiana, sembla que només es pot constatar una evolució retòrica evident enfront una dèbil evolució del catalanisme cap a una consciència real en la recerca d’un estat propi.
Cada vegada es disposa de més elements d’anàlisi i cal evitar caure en paranys sentimentals, cal anar més enllà de les declaracions grandiloqüents o les fotografies d'anuari i analitzar l’actuació dels qui han de vertebrar un moviment nacional sòlid, cal aprofundir en l’anàlisi ideològic i veure si tant la societat com els dirigents ho assumeixen de veritat.
Si establim una cronologia real, si resseguim les actuacions i la trajectòria dels diversos centres, associacions, sindicats, partits polítics dirigits pels seus components humans, ens adonem que essencialment hi ha molts tòpics i pràctiques sinó farisaiques almenys maniqueistes. La història més recent ens mostra com, de moment, una manifestació ens va portant a una altra, però a la distància, la perspectiva pot permetre concloure que estem immersos més en l'anècdota que no pas en l'essència.
Masses vegades s'ha demostrat i ens hem demostrat nosaltres mateixos com ens mobilitzem de manera democràtica però no em d'oblidar mai, com és de fàcil emocionar el llagrimall amb una imatge, un himne i un visca a mitja tarda o abans de sopar, però i demà? És obvi que ens movem, però cap a on?. Serà el 30 de setembre igual que ha estat el dia 1?. Que farem?, què faran?, què ens deixaran fer? què ens faran?
technorati tags: nacionalisme , Catalunya , independència , Pere Anguera , Renaixença
Information and Links
Join the fray by commenting, tracking what others have to say, or linking to it from your blog.
Comentaris
La actual manca de lideratge
Alfred | 09/09/2012, 20:06
Lloança a l’ independentisme sense soroll
Imma | 09/09/2012, 15:54
Evidentment que hi ha passions descontrolades i extremes , tant per una vora i per l`altre , un representa aquest abrandament visceral i d’avegades poc raonable i per l’altre els que no volen l’Independència i fins i tot volen anar-hi en contra.
Tu et preguntes que passarà el dia desprès no?
Aquest sentiment al que et refereixes es el que queda , traient -hi aquest maniqueisme associat que comentes , i només caldria que algú sirgui una espurna i tots tornaríem a alçar la veu però compte , no podem oblidar , mentrestant com es d’important la feina feta i per fer del dia a dia.
L’ Independentisme es com la Autoestima , paraula molt utilitzada en aquests famosos llibres d’autoestima ( que no valoraré ara ,doncs em disgregaria ) . Us podeu preguntar on està aquesta semblança no?
Doncs mentre un/a ha de tenir un/a autoestima alta i valorar-se cada dia i quan no es així es veu com tornen a fallar i en es deixem aixafar per qui sigui, el Sentiment de voler l’ Independència també queda dins nostre, l’hem de cuidar i mimar i sobretot no podem baixar la guàrdia.
Aquest sentiment el seguim tenint després d’una manifestació com ja el teníem també abans de la mateixa i per tant en fem una lloança constant en el nostre dia a dia.
No sempre ha de ser una gran manifestació o aglutinació de molta gent ,la resolució del problema de l’ agressió externa així com la manca d’una sobirania que ja ens es pròpia, de fet la majoria ens n’ anem a casa sentint-nos independentistes o igual alguns tant sols catalanistes , en tot cas desitjant mes sobirania pròpia , i si que fem quelcom, la mostrem cada dia de cada setmana de cada mes i de cada any, l’únic que passa es que no fa tant soroll com una manifestació, però hi es i es el que fa que el desig de l’independència no es vagi diluint a mida que passen els anys.
De fet es podria assimilar aquesta mini activitat independentista com els fonaments d’una casa, nosaltres som els fonaments d’aquesta independència i la nostra tasca es que dia a dia es conservin i fins i tot millorin. Si no fos així ja hauríem plegat fa temps i no estaríem com estem.
Bon 11 de Setembre i Visca Catalunya independent però amb seny, que no espatllem el que han aconseguit , dia a dia, els nostres avantpassats així com nosaltres mateixos.
Imma
La manera que té de rodar la roda del món és més senzilla del que alguns ens volen fer veure. Un país ha de ser el que vulguin els seus habitants i aquest dessig no té per què tenir un inici, de fet ni tan sols una història. El que de veritat hem de tenir en compte és si hi haurà un futur, i això, com deia una persona a la que li tinc el més gran respecte, només ho poden saber els tècnics (historiadors, sociòlegs, economistes...), no aquells que que diuen que "com a tal aniria a una manifestació, però com que sóc allò no podré anar", o "ha d'anar molta gent per fer-nos sentir a Europa", però si es manifesten per alguna cosa que no els va be no fan ni cas perquè ells són marcians i només empatitzen amb altres marcians. A més, les manifestacions d'avui en dia ja no semblen tenir la força de les dels anys vuitanta i noranta.
El que vull dir és que la clau de volta del fet independentista la tenen els governants, els que manen i els que estan a l'oposició. Només hi ha un parell de problemes, l'egoïsme i la covardia. Del primer et fas ressó tu mateix al quart paràgraf quan dius "...impulsades per associacions ciutadanes i presidides, QUAN ELS HA CONVINGUT, pels màxims responsables polítics". El segon problema és que el president de la Generalitat que arribi fins al final i, tenint en compte que un acord bilateral amb Espanya és impossible, declari, des d'un balcó, o des d'un article, o a una assemblea de les Nacions Unides, declari la independència de Catalunya, possiblement vagi a la presó.
"A ver quien le pone el cascabel al gato".
Per suposat que els que hi ha ara no.