Del penya-segat estant

Passejant pel parc del Retiro a Madrid es fa inevitable recordar les guerres napoleòniques tot imaginant aquest espai ple de rases i arbres tallats, parets derruïdes, ermites enderrocades i l’Observatori Astronòmic convertit en polvorí mentre el que avui és el Museu de El Prado era emprat com a caserna de cavalleria de les tropes franceses que s'hi hostatjaren gairebé durant tota la guerra.

Es clar que els anglesos que acudiren aparentment per ajudar aprofitaren l'ocasió per destruir, per exemple, la fàbrica de porcellana del Retiro. L'explicació oficial fou per evitar que els francesos la reconquerissin però es fa difícil no sospitar que la competència amb les porcellanes angleses no hi tingués res a veure.

Probablement també el descans dels monarques, si és que mai algun monarca des dels àustries menors ençà s’ha cansat excessivament, hauria estat diferent sense aquest espai. Felip II va convertir aquell bosc aleshores a les afores de Madrid, però no massa allunyat de l’antic Alcasser, en un lloc de respòs fora de la cort. El convertí en un espai de retiro d’aquí li ve l'actual topònim. 

Seria el privat de Felip IV, Comte-Duc d’Olivares qui aconsellà al monarca de comprar més terrenys al costat del Monestir de los Jerónimos i transformar aquests espais coneguts, des de l'època dels reis Isabel i Ferran, com los cuartos, en un magnífic palau amb jardins on s'hi celebrarien festes i recepcions. Aquest espai de llacs, canals, jardins i una casa de feres, tant elitista va rebre el nom de Palacio del Buen Retiro.

Avui només en queda la sala de ball coneguda com el Casón del Buen Retiro. En aquest espai hi vaig veure per primera vegada exposat el Gernika, cuirassat darrera una gran urna de vidre per por d’algun atemptat, i una bona part tant d’esbossos com d’apunts de Picasso entorn d’aquest quadre.

Quan es va produir el foc que va reduir l’Alcàsser a gairebé res, El Retiro va deixar de ser un espai lúdic per esdevenir durant la construcció de l’actual Palau Reial de Madrid la residència oficial de la Cort de Felip V. Serien els borbons els qui afegirien al complex l’observatori astronòmic i la fàbrica de porcellanes, coneguda també com la fàbrica de la Xina. Amb tot, probablement el rei que més va tenir a veure amb el canvi d’utilitat d’aquests espais fou, el segurament sobrevalorat, Carles III, que l’obrí al poble i és amb els canvis que els temps han anat portant qui l’impulsà com espai públic.

Seria la regent Maria Cristina qui l’any 1901 va convocar un concurs per construir un monument en honor del seu marit Alfons XII vora el llac. El concurs va ser guanyat per l’arquitecte català Josep Grasés Riera, qui va presentar el projecte que avui s'hi veu, amb una gran columnata que rodeja l’estàtua eqüestre del monarca adornada i complementada per lleons i altres al·legories junt a una escalinata que arriba fins la mateixa aigua del llac.

Entre tots els elements de l’actual parc, n'hi ha dos de força interessants: un arbre que possiblement sigui el més vell de tota la ciutat, conegut com Ahuehuete, un exemplar que procedent de Mèxic fou plantat l’any 1633, quan encara s’hi estava construint el palau i En segon lloc una font coronada per una escultura de bronze dedicada a l'Àngel Caigut, obra de Ricardo Bellver i situada on hi havia l’antiga fàbrica de porcellana. Segons diuen aquesta escultura és inspirada en el poema romàntic The lost paradise de John Milton. 

Aquesta font - estàtua és situada en un lloc no excessivament concorregut però prou tranquil com per passejar-hi tant nadius com turistes buscant un bri d’aire els dies de calor de l’estiu.