Joan Clave Morell

   Durant la nostra infància a Vila-seca, val a dir, que la majoria dels dies eren iguals que l’anterior i que el següent. De tant en tant, algú trencava aquesta monotonia, com ho feia el drapaire, o els drapaires, ja que en solien venir un parell o tres.

   Els drapaires, passaven amb un carro vell i atrotinat, sempre amb entoldat, tot anant recorrent els carrers del poble, anunciant a viva veu la seva presència, i passaven, perquè hi havia mercaderia per a vendre’ls, que bàsicament eren draps, cartrons i ampolles de xampany, quan del xampany encara se’n podia dir així i no pas cava, perquè els productors poguessin tenir subvenció dels mercat comú.

   A les cases, hi havia roba, tant de vestits molt envellits i  excessivament gastats per anys i anys d’ús, com retalls dels sobrants de les peces que es feien a casa, un cop reservats suficients trossos per apedaçar tot el que era possible, quan arribava el moment del desgast. Quan en feien lliurament les dones regatejaven, fent esment a la qualitat de la roba de la que se’n desempallegaven, però el drapaire els hi deia que a ell li pagaven el mateix per una capsana bruta i gastada que per un vestit de setí.

   De cartró, gairebé només en tenien a les botigues i no era gaire normal trobar-ne a les cases, i si alguna capsa s’arreplegava, sovint s’emprava per a guardar-hi coses. El paper d’embolcall era tant minso que amb prou feines n’hi havia per encendre el foc. El paper més abundant venia a ser el dels diaris però al poble n’arribaven pocs, quasi sempre als cafès i també en alguna botiga que l’empraven per embolicar la mercaderia, per això, tirava més La Vanguardia que tenia molts més fulls que el Diario Español.

   A vegades, els drapaires també s’emportaven el ferro vell, tot i que era una mercaderia molt escadussera, ja que els ferrers del poble ja en reciclaven una bona part, com per exemple ajuntant dues relles gastades i mil cop llussiades, però en canvi era molt difícil de reciclar les cadenes amb les baules gastades, que es podien vendre al drapaire.

   Una altra mercaderia especial, eren les pells de conill, que tenien una utilitat per a la indústria pelletera a manca de guineus, xinxilles o altre bestiar més adient. A les cases, les dones posaven a assecar a sol i serena, les pells dels conills domèstics, ja que els de cacera no els volien perquè tenien la pell malmesa per les perdigonades. Quan estaven prou eixutes, ja eren vendibles als drapaires, sempre que no s’haguèssin arnat. Per cert que venia un home que es dedicava exclusivament a les pells de conill, i que amb una veu potent, cridava: Hi han pells de conill, dones?

   D’entre els drapaires que venien pel poble, quasi tots des de Reus, en destacava el Pepito, que venia de Tarragona i al revés que la resta, era jove, i tenia una altra particularitat, que durant la temporada d’hivern, per comptes de pagar amb cèntims, la mercaderia que comprava, ho feia amb taronges.

   Els drapaires van ser una avançats al seu temps amb això del reciclatge de les deixalles.

   Per a rematar el tema, vull fer esment a uns quants jocs típics del temps escolar, i que fèiem esporàdicament, per exemple quan plovia i no es podia jugar a la plaça, o perquè s’havia fet fosc, o senzillament perquè tocava.

   El botxí, era un dels jocs d’aquesta mena, i es feia amb un osset del genoll d’un be, que en dèiem l’os de jugar al botxí, o senzillament, botxí, i que el seu nom és astràgal, encara que nosaltres no ho sabíem pas. Tot i que es podia demanar a un carnicer, sempre hi havia algú que el guardava d’un any per l’altre i per tant, encara que estava molt esgrogueït, sortia al carrer en el moment oportú. L’os del botxí com els daus, té sis cares, però de les quals n’hi ha dues que pràcticament no surten mai, com passa amb les monedes, que mai cauen de cantell, aquestes dues se’n diuen forca la que té dues puntes i nostre senyor la oposada, que en el supòsit mai donat, que sortissin comportaria el canvi de càrrecs. Per contra les dues posicions més sovintejades en sortir eren el panxo i el forat d’aigüera, i les altres dues que sortien escadusserament, eren el rei, la més plana i el botxí la que feia una mica de concavitat.

   Per jugar, nosaltres no seguíem massa les normes començant perquè, qui portava l’osset, es constituïa en rei, i a vegades ell mateix nomenava el botxí, o bé, es sortejava a veure a qui li quedava a la part de dalt la cara que li donava dret. El botxí es feia uns nusos a un cantó del mocador de butxaca, i des de l’altre vora donava tants cops a la mà com manava el rei, el nombre de cops era discrecional i sotmès a la voluntat del rei, a qui al tirar, li sortia el forat d’aigüera, en canvi si sortia panxo, se’n lliurava del càstig.

   No era gaire lògic acceptar jugar al botxí, ja que la majoria dels jugadors, sempre els hi tocava rebre. Devíem ser una mica massoques.

   També en circumstàncies semblants, jugàvem amb cromos, emprant-los com si es tractés de diners, en diversos jocs de cartes, sent el més emprat, gairebé en exclusiva, el joc conegut com els munts o muntets. Hi havien altres formes de jugar amb els cromos, com aquell de fer una rotllana de nois asseguts a terra i posar cadascú un cromo al mig, de manera que les figures quedessin de cara a terra. Es sortejava un ordre d’actuació, i es començava a picar amb la mà per sobre el muntet, i tots els cromos que es giraven, eren per qui havia picat, després ho feia el següent, i els altres fins que haguessin quedat tots cap amunt. En aquest moment tornaven a posar un cromo tos els jugadors i es seguia colpejant a qui li tocava. Hi havia qui tenia una habilitat especial per fer-los girar, picant la mà tot posant-la com una cullera.

   Un altre joc amb cromos que s’havia de fer a l’interior d’un edifici, que podia ser l’entrada a l’escola o els passadissos, consistia en que, un cop conformat un grup de jugadors i establert un ordre d’actuació, es feia un senyal a la paret a uns tres pams del terra, i pel damunt d’aquella marca i tocant a la paret, cada jugador hi posava un cromo que deixava caure a terra, si quedava amb les figures cap amunt, se’l quedava i en cas contrari quedava al terra; tot seguit tirava el següent, i si el seu cromo quedava amb els dibuixos cap amunt, s’emportava el seu i tots els que hi havia al terra, i així... tornant a començat tot seguint l’ordre.

   Els cromos els obteníem com regals que sortien de determinats productes que compràvem, especialment les rajoles de xocolata i xocolatines, o les litines o altres productes o en darrer terme comprant-los a la Maria del Sereno. També s’empraven els programes de cine als que s’atorgava un valor de varis cromos i fins i tot els mes grans també hi introduïen els “patufets” que encara valíem més. Quan tocava jugar a cromos la canalla s’habilitava una mena de bitlleters fets de cartró amb compartiments per classificar les distintes categories de cromos. Resultava especialment conflictiu, establir el moment en que un cromo estava tan atrotinat, que s’havia de retirar de la circulació.

   Volia fer esment també a un joc especial, que venia a ser una mena de mala passada, que es feia a algú amb fama de babau, d’aquells que s’agafaven amb una alada morta, a qui se’l convidava a fer el Sant Pere baixa la llàntia, i si acceptava se li deia que calia tancar els ulls i posar-se les mans al darrere, amb els palmells cap amunt, on se li posava un cagarro de gos o de gat i mentre deia Sant Pere baixa la llàntia, havia de prémer el que tenia a les mans, mentre tota la concurrència es pixava de riure. Sembla mentida, però quan de tant en tant, es repetia l’experiència, sempre es trobava algun tanoca que hi queia.  

    Hi havia alguns jocs que es podien fer amb les nenes, encara que es podien fer per separat, tant els uns com les altres, i que de fet, no han desaparegut del tot, i val a dir, que no eren habituals com a jocs del recreo escolar, més aviat, a fora d’hores, o els diumenges a les societats. Em refereixo al “pare carbassot”, a “l’anelleta”, al “telèfon” i a la “gallina cega”. En aquest darrer joc, les noies es resistien a que fos mixt per allò del reconeixement corporal amb els ulls tapats. 

   L’edat del joc, ha estat sempre una de les més felices de les nostres vides.

   A més dels ja esmentats com a propis de la Plaça d’Estudi i de caire col·lectiu, n’hi havia d’altres que podem titllar de jocs o d’entreteniments, però que, en tot cas, més o menys tothom els practicava. Vegem-ne uns quants, d’aquests que s’han perdut:

   Anar amb cèrcol, era una pràctica cíclica, és a dir que, al llarg de l’any, a algú se li ocorria despenjar el seu, i comparèixer pels carrers tot fent-lo redolar. L’endemà ja ni havia altres que feien el mateix i al cap d’uns quants dies, ja l’havia tret tothom. El cèrcol era això, un cèrcol de ferro, d’un diàmetre de com a quatre o cinc pams, i d’un gruix d’un centímetre o una mica menys, que es feia rodar, amb l’ajut de la maneta, feta també de ferro però més fi, fins i tot mal·leable, que permetia fer-hi l’agafador per un extrem i una “u” perpendicular a la vareta, que era la que encarrilava i empenyia el cèrcol. Hi havia qui per comptes de la típica maneta, feia córrer del cèrcol amb un pal de fusta, però en aquest cas, el cèrcol havia de córrer al teu costat i no al davant.

   Hi havia algú que tenia un cèrcol especial, que era la llanta de fusta d’una bicicleta, el perfil del qual era acanalat i permetia rebre l’impuls i la conducció amb un simple bastó. El cèrcol era una joguina de llarga durada, que podia passar de pares a fills perfectament, per això en quasi totes les cases n’hi havia, i en tot cas, els ferrers els feien a mida. Una cosa ben curiosa, quan era temporada de cèrcol, i quedàvem amb els companys per anar a algun puesto, ens preguntàvem si hi aniríem a peu o amb cèrcol.

   Un cas semblant passava amb un altre joc, la bassetja, que no és pas el nom adient, però és com li dèiem nosaltres al poble. La nostra bassetja és, el que en castellà en diuen “tirachinas”, ja que bassetja al diccionari, és el nom donat a l’estri més conegut com fona. Aquest estri, ens el fèiem nosaltres mateixos, i assolia un major o menor nivell d’eficàcia en funció de les habilitats personals del constructor. Per començar, calia trobar un tros de rama d’olivera, magraner o alguna altre resistent, en forma de “Y”, a cada una de les puntes de dalt, ben igualades, si lligava una goma gruixuda i no gaire flexible, al mig de la qual si cosia un tros de cuir tou. Tant les lligades com el cosit es feia amb fil d’empalomar, que nosaltres sempre n’hem dit fil de bolig. Hi havia una altra forma de fer-les, amb una càmera de roda de bicicleta, moto o cotxe que es retallava, de forma que a la meitat es deixava més ample, evitant així posar-hi els tros de cuir. Posant una pedra al mig i tibant la goma, al deixar-la anar, la pedra esdevenia un projectil, amb el que en el millor dels cassos es feia punteria i en el pitjor, s’obria un trep al cap d’un innocent.

   Amb aquesta finalitat directament, quan era el temps, solíem emprar els canuts dels plomalls de les canyes, emprant com a projectils els pinyols dels lledons, emprant com a força impulsora l’aire dels pulmons forçant-ne una sortida sobtada. No cal dir que la maduració dels lledons i la florida de les canyes, coincidien en el temps, que era i és, entre setembre i octubre. Els canuts tenien una molt curta durada, ja que l’endemà d’haver-los collit ja s’assecaven i alhora es torçaven, però si els guardàvem dins da l’aigua el deteriorament es retardava i es poden emprar dos o tres dies. Les noies solien ser l’objectiu dels  pinyols de lledó, mal mastegats i ensalivats, tot i que, per sort, la majoria, no arribaven al seu destí.

   Per anar-ho rematant, he de fer esment a uns quants jocs col·lectius, d’aquells que s’han anat perdent al menys al nostre poble i no de fa poc, sinó que ja fa bastants anys que han entrat en la bombolla de l’oblit en sa majoria tot i que ni ha un, que encara hi he vist jugar als meus nets. Es tracta de “la pudó” joc de córrer després d’haver sortejat a qui li tocava tenir la pudó, i que empaitava a un altri i si l’atrapava, li passava, i aquest, repetia l’operació.

   Però el joc principal de les corredisses per la plaça, era el “còllera”, que consistia en triar pel procediment escaient, el primer corredor, com en el cas de la pudó. Començava el joc quan aquest, corria fins agafar un dels altres jugadors i així que el tocava s’havien d’agafar tots dos de les mans i tractar de capturar un tercer, i els tres junts, el quart, i així successivament, mentrestant la resta dels jugadors cantaven, o més aviat cridaven, “cóllera, cullera cóllera” tot tractant de no ser agafats i formar part de la filera de jugadors agafats de les mans. El primer jugador, procurava fer presa d’algú veloç, com a mínim com ell, perquè la corredissa entre dos agafats de les mans era més feixuga, i no cal dir que amb tres o quatre, en canvi quan ja se’n portaven set o vuit, resultava més fàcil la pesca ja que s’acorralaven els jugadors lliures. Mentrestant, s’aprofitava per fer serpentejar la corrua, de manera que, tot just començar a córrer el primer el plantava tot donant impuls a la resta de baules de la cadena de manera que els últims havien de córrer tant que queien per terra. El joc s’acabava quan no quedava cap jugador lliure.

   Un altre joc imprescindible era el “sampitolet” que en alguns altres llocs en deien “campitolet”. Aquest joc no era propiament de la plaça, ja que necessitava més espai obert amb matolls, amuntegament de terra, o qualsevol altre  embalum que permetés amagar-s’hi al darrere, per això el lloc ideal per jugar-hi era al camp del casino, antic camp de futbol i també velòdrom que feia anys que estaven en vaga, i que, a les escoles venia a ser el pati més gran o camp d’esport, on hi solíem anar els dijous a la tarda, si al senyor Gimeno li anava bé. Aquest indret era doncs l’habitual per aquest joc que consistia en fer dos bàndols, que es triaven com pel futbol, mitjançant dos caps de colla, que escollien successivament els que creien més ensinistrats pel joc. Un cop conformats els dos grups s’allunyaven un de l’altre en sentit oposat, cap amunt o cap avall, amagant-se fins que els dos caps de colla feien un senyal, que normalment era un xiulet, i començava el joc, que consistia el anar reptant per terra com els indis i els americans de les pelis, tractant de veure a algú del bàndol contrari. Així que se’n veia un, es cridava: “un, dos, tres Ramon” o “sampitolet Ramon”. Si el vist era Ramon, aquest s’aixecava i per ell havia acabat el joc, però si no era Ramón i era Josep Maria, era el que l’havia errat qui plegava. El joc es donava per acabat quan una de les colles es quedava sense efectius. El joc es podia allargar a vegades fins que es feia fosc i s’havia de plegar per força. No cal dir que deixàvem la vestimenta ben galdosa, fent un bon regal a les nostres mares i padrines. A més del camp del casino, recordo haver jugat al sampitolet, als Aragalls de ca Nanis, amb el sembrat encanyat, de manera que els hi fèiem una malmetació i un perjudici a la collita que n’hi havia per presentar una querella judicial.  

   Ai la canallota! 

   Els nascuts al poble, que ara som una minoria absoluta, vam créixer imbuïts en el costum de saludar a tothom qui ens creuàvem al passar pels carrers. Passi-ho bé, adéu-siau, bon dia, bona nit, apa, vaja, ... o qualsevol altra dita a l’ús, que era habitual, repetir tants cops com persones ens trobàvem. No solament ho fèiem per compromís, quan ens topàvem de cara amb la persona saludada, sinó que sovint donàvem el crit a les persones que trafiquejaven a dins les entrades de les cases.

   Per això, era normal que, quan algú no practicava aquesta norma, se’l titllava de mustinot, o de “murri”, que a Vila-seca li donem un significat distint que a la resta de Catalunya, per a nosaltres murri volia dir malcarat o antipàtic. Altrament si veiem algú que es creuava amb un altre sense saludar-se, donàvem per fet que les famílies “no es feien”, es a dir que estaven enemistades o clarament barallades.

   A vegades les salutacions esdevenien múltiples, i això era quan feia bon temps i a manca d’altres entreteniments o feina per fer, la gent solia baixar al carrer a prendre la fresca, cosa que es solia fer en companyia dels veïns, aleshores quan algú passava per la vora, sovint no es limitava a l’estricte salutació sinó que aprofitaven per fer algun comentari, com a mínim del temps, i es que baixar a prendre la fresca suposava també distreure’s amb la gent que anava passant pel carrer, i retallar-lo quan ja havia fet via.

  Al carrer del Carril hi havia un frescaire de pinyó fix, que tot i ser alt i gros, seia en una cadira petiteta, era el Pep Fèlix, de qui tres o quatre generacions de canalla, van ser increpats amb l’acusació d’haver-li trencat la pota del gos, i que ho diria al pare. De moment a la canalla els sobtava, però quan al llarg del temps ja ho havia sentit una dotzena de vegades, optava o bé per admetre l’acusació o per passar de llarg, però sempre amb bon rotllo. Estic segur que tots els que avui tenim més de seixanta anys, recordem amb afecte al Pep Fèlix i el seu gos.

   El cas és, que abans, passar pel carrer, venia a ser un acte social esporàdic i espontani, tot el contrari del que passa als nostres dies, en que pots travessar el poble de cap a cap, sense trobar-te cap conegut a qui saludar, i si en trobes algun, t’agafen ganes de preguntar-li per la pota del gos o pel viatge de l’Imserso, el cas és dir-li quelcom per no sentir-te com un foraster al teu poble.

   Per això temps enrere vaig voler fer una prova durant uns quants dies, que consistia en saludar a tothom amb qui em creuava pel carrer, grans o menuts, clars o foscos, homes o dones.

   Vista l’experiència, val a dir que, de moment, ningú s’ho prenia malament per molt estrafolari els hi resultés, i en general, uns responien i d’altres no.  El col·lectiu de les dones que porten mocadors al cap i molta canalla, no responen i tot seguit els nen li diu a s’ha mare que aquell home li ha dit alguna cosa, però com que no els entenc... Els negres, que sempre son joves i quasi mai porten mainada, solen respondre alguna cosa que no comprenc i, sobretot riuen. Els i les, que intueixo que son dels països de l’est, no en fan ni cas ni cabal, en canvi els que tenen aspecte de ser sud-americans, sempre responen. A vegades et creues amb personal del país, que segurament no son del poble i deuen ser-hi transitòriament per raons de feina i aquests, normalment no et fan cas, algú et torna la salutació i deu pensar que, aquest home m’ha pres per altre. Finalment, els que tenen tot l’aspecte de que viuen al poble, reaccionen diferent segons l’edat: els vells i la canalla, et responen, els que estan en edat de treballar, com si diguéssim, reaccionen de ben diferent forma segons si parlen amb el mòbil o no, que no entenc com ens ho podíem fer anys enrere sense aquest maleït estri, però en general només responen una petita part, al revés del que fan la jovenalla en edat de l’ESO, BUP o PF, que invariablement t’ignoren.

   Aquest deu ser el peatge de viure en una ciutat, que diuen ara les autoritats. Jo segueixo enyorant el poble.

   Escrivíem del festeig, que es donaven cassos excepcionals com el de “fer-se demanar” un fadrí o una soltera per a casar-se. Després també en el cas dels meus ancestres, feia notar que alguns besavis i rebesavis, s’havien casat amb fadrines de fora, de Constantí, Castellvell o Maspujols, posem per cas. Això em porta a pensar que aquesta mena de contactes devien ser més sovint del que creia.

   Fer-se demanar la mitja taronja emprant un missatger conegut d’ambdues parts, podia ser ben bé, amb enamorament inclòs, i es recorria a aquesta via possiblement per timidesa o per un orgull mal entès. Si podia raure potser també, per haver rebut carbasses en intents anteriors, i si un o una, tenia de dèria de casar-se, i tenia por de que, per la seva edat, pel seu aspecte, per la seva fortuna, o pel que fos, podria ser refusat, ho provava d’aquesta manera. Al poble es parlava que, tal o qual fadrí, que era com “l’ase de Mora”, s’havia fet demanar la meitat de la població femenina en edat de merèixer.

   Segurament que hi havien cassos excepcionals, com aquell que s’explicava d’en Pistoleta, renom d’Esteve Garcia, que quan tenia quinze o setze anys, estan assegut als pedrissos de la plaça de l’Església mentre passava una comitiva que portaven a batejar la nena Teresa Sanromà, va dir als seus amics: amb aquesta nena que avui bategen, m’hi casaré. I així va ser.

   A vegades eren els pares qui triaven pel fill o filla, quan veien que se li anava “passant l’arròs”, i amb tota la bona intenció del mon, li buscaven parella, potser pensant que ells  mateixos també s’hi avindrien. Dia rere dia repassaven cases i carrers, i quan trobaven la possible parella, estossinaven al seu plançó, com venent-li una moto, tot assegurant-li que si si casava, estaria com un campanar de bajoques. Després sortia el que sortia.

   Altres vegades s’arreglaven casaments per interès i se’n donaven dues opcions, les que s’ho treballaven els pares directament, si tenien fills o filles com un aigua d’enterbolir, de poca empenta, vaja. Es tractava d’engrandir finques, cases o qualsevol altre propietat. L’altre opció que no s’ha de descartar un festeig interessat per part d’un dels dos que conformaran la parella, allò que en castellà en diuen “braguetazo”, per tal de garantir-se amb el casament, una vida plàcida i benestant pel futur. Altrament, també hem vist la cerca interessada d’un nuvi per una pubilla que ha perdut el pare, i es necessitava un home a la casa.

   No va ser aquest el cas dels meus besavis i rebesavis, que no es van trobar res ni a Maspujols, ni a Castellvell, ni a Constantí. En aquest context, el besavi Tonet Ritu, fins i tot va pagar la dot de la seva promesa. 

   És bastant habitual que les dones que tenen càrrecs públics i per aquest motiu surten sovint a la televisió, cada vegada que ho fan, duen un vestuari diferent. Els homes crec que no o al menys no m’hi fixo tan. Es clar que n’hi deu haver per a tots els gustos, ja que el senyor Camps, es veu que en necessitava molts. En canvi quan el senyor Maragall era president de la Generalitat i sortia sovint a la tele, duia una corbata que m’agradava molt, i el cert és que la portava ben sovint.   

   He sentit explicar que les senyores que apareixen sovint a la tele, i més que ningú, les presentadores, la roba que porten, no és pas seva, sinó de la casa, i que sovint els fabricants els hi deixen, per a que la llueixin i per això a vegades a final d’alguns programes hi surten una mena de crèdits d’agraïment a diferents marques de vestuari.

   En el cas de les polítiques, tant s’hi val que sigui la Camacho, com la Ortega, la Chacón o la Rovira, la Camats o la Rigau, cada cop que apareixen a les pantalles llueixen un vestuari diferent, suposo que perquè tenen uns assessor/es d’imatge que els hi aconsellen, i deu ser així, en tant que els ciutadans que les veiem, n’agafem una millor avaluació que no pas si anéssim mal vestides, com per exemple la Mónica Oltra, que sol portar samarretes amb missatges, i que, en canvi, és la meva parlamentaria preferida.

   Si les polítiques no tenen esponsor, es deuen gastar un dineral en vestuari. Per això, ara que per les xarxes socials, corren dotzenes de missatges denunciant els sous i les prebendes dels parlamentaris, i les proposicions d’ILP per a reduir-los-hi, segurament no tenen en compte que, al menys les diputades televisives es gasten un censal en vestuari. A no ser que facin com vaig veure l’any passat a Berlin, un reciclatge, acudint a un mercat d’encants a comprar o vendre roba usada, en bon estat. De fet allí, hi havia parades de gent ben situada, no es tractava pas d’aturats o indigents, ho feien per racionalitat en l’ús i aprofitament dels recursos, no pas per necessitat.

   En tot cas, hi ha una cosa que deuen haver de gastar a grapats, el temps. El que deuen haver d’emprar per remenar, triar i comprar tot aquest ventall de vestuari, i com agreujant afegit, els armaris que deuen tenir per estibar tota aquesta robada.

   Que difícil que deu ser aquesta feina, total,   perquè el populatxo els hi trobem tot malament. 

   Dies enrere vaig escoltar a l’Oracle del Xavier Graset, que en Josep Gomis havia de presentar un llibre de memòries. Com que el coneixia bastant, em va mancar temps per comprar-lo i llegir-lo en quatre males hores. La seva lectura, especialment en els primers capítols, em recordà, un episodi de la meva vida del que en vaig ser subjecte passiu, relacionat amb l’entorn de la política local del final del franquisme que, l’ex-conseller explica en el llibre.

   La família del meu pare, havien estat parcers de ca Sampons. Recordo que de joventet ajudava als pares a sembrar blat, ordi o civada a una de les parades del Mas de Sampons del terme de Reus enfront del final del Camí Fondo, i que anava des de la carretera de Salou a Reus fins a Aigües-verds, amb una masia idèntica a la que, encara hi ha uns quilometres més avall al mateix costat de la mateixa carretera, just abans d’arribar al que era la Baixada del pal.

    Els “senyorets”, que era com el pare els anomenava, eren el matrimoni Torroja-Sampons, que tenien la seva residència habitual a Barcelona, tot i que cada estiu, venien a passar unes setmanes a la seva casa de Vila-seca.

   Quan l’any 1962 vaig anar a Barcelona a estudiar, el pare em va encomanar reiteradament que anés a visitar als “senyorets”, potser per allò de que, si em convenia, no em trobaria sol en aquella ciutat. Hi vaig anar, naturalment, i els vaig visitar en diferents ocasions al pis de la Rambla de Catalunya. De tant en tant em convidaven a dinar, i alguna tarda de diumenge em portaven a fer alguna excursió pels voltants de la ciutat. Recordo com si fos ahir, que el primer dia que els vaig visitar, la “senyoreta” , em va dir que, al seu marit, endavant, li digués don Antonio.

   En alguna d’aquestes visites de la primera època, em vaig trobar que hi havia un altre visitant, un senyor alt i gros, que era el president de la Diputació de Lleida, de nom, Antonio Aige Pascual, que visitava al senyor Torroja, que aleshores era rector de la Universitat de Barcelona, per a negociar que de forma conjunta entra ambdues institucions, la Diputació de Lleida i la Universitat de Barcelona, restauressin l’edifici de l’antiga Universitat de Cervera creada per Felip V, de trista memòria. L’edifici fou rehabilitat i de moment si va instal·lat un Institut que va portar el nom d’Antoni Torroja Miret, i encara el llueix.

   El senyor Aige Pascual al cap d’uns anys, va ser governador civil de Tarragona, entre 1971 i 1976. En aquell període s’escaigué el temps de rellevar l’Alcalde de Vila-seca, en Ramon March, i ves per on, el governador se’n va recordar que m’havia conegut, i va pensar que, encara que era molt jove, em podria nomenar per aquest càrrec.

   Com era habitual aleshores es va posar en funcionament el corresponent patracol, que entre altres coses, consistia en obtenir el vist i plau dels poders fàctics locals, i aquesta prova, no la vaig superar i per tant, quedà descartada la meva opció a l’alcaldia. De tot això, jo no es sabia pas res de res. Al cap de poc temps, m’ho va explicar fil per randa el Sr. Brull, que era, dins del govern civil, l’encarregat de fer aquests tràmits de contacte amb les forces vives locals, i amb qui jo hi tenia relació, per mor de la feina que ell feia a les tardes a l’empresa familiar. No em va dir qui eren aquests vila-secans addictes al règim, que exercien el dret de veto, però no erraria gaire, si les digués, cosa que no faré.

   Així que sense saber-ho vaig passar de ser un potencial jove company de càrrec del Sr. Gomis, a anar a treballar a Mas Bové, de la Diputació, de la que, el diputat president de la Comissió d’Agricultura de la qual en depeníem, ho era ell mateix. Casualitats de la vida.