Dies enrere vaig escoltar a l’Oracle del Xavier Graset, que en Josep Gomis havia de presentar un llibre de memòries. Com que el coneixia bastant, em va mancar temps per comprar-lo i llegir-lo en quatre males hores. La seva lectura, especialment en els primers capítols, em recordà, un episodi de la meva vida del que en vaig ser subjecte passiu, relacionat amb l’entorn de la política local del final del franquisme que, l’ex-conseller explica en el llibre.

   La família del meu pare, havien estat parcers de ca Sampons. Recordo que de joventet ajudava als pares a sembrar blat, ordi o civada a una de les parades del Mas de Sampons del terme de Reus enfront del final del Camí Fondo, i que anava des de la carretera de Salou a Reus fins a Aigües-verds, amb una masia idèntica a la que, encara hi ha uns quilometres més avall al mateix costat de la mateixa carretera, just abans d’arribar al que era la Baixada del pal.

    Els “senyorets”, que era com el pare els anomenava, eren el matrimoni Torroja-Sampons, que tenien la seva residència habitual a Barcelona, tot i que cada estiu, venien a passar unes setmanes a la seva casa de Vila-seca.

   Quan l’any 1962 vaig anar a Barcelona a estudiar, el pare em va encomanar reiteradament que anés a visitar als “senyorets”, potser per allò de que, si em convenia, no em trobaria sol en aquella ciutat. Hi vaig anar, naturalment, i els vaig visitar en diferents ocasions al pis de la Rambla de Catalunya. De tant en tant em convidaven a dinar, i alguna tarda de diumenge em portaven a fer alguna excursió pels voltants de la ciutat. Recordo com si fos ahir, que el primer dia que els vaig visitar, la “senyoreta” , em va dir que, al seu marit, endavant, li digués don Antonio.

   En alguna d’aquestes visites de la primera època, em vaig trobar que hi havia un altre visitant, un senyor alt i gros, que era el president de la Diputació de Lleida, de nom, Antonio Aige Pascual, que visitava al senyor Torroja, que aleshores era rector de la Universitat de Barcelona, per a negociar que de forma conjunta entra ambdues institucions, la Diputació de Lleida i la Universitat de Barcelona, restauressin l’edifici de l’antiga Universitat de Cervera creada per Felip V, de trista memòria. L’edifici fou rehabilitat i de moment si va instal·lat un Institut que va portar el nom d’Antoni Torroja Miret, i encara el llueix.

   El senyor Aige Pascual al cap d’uns anys, va ser governador civil de Tarragona, entre 1971 i 1976. En aquell període s’escaigué el temps de rellevar l’Alcalde de Vila-seca, en Ramon March, i ves per on, el governador se’n va recordar que m’havia conegut, i va pensar que, encara que era molt jove, em podria nomenar per aquest càrrec.

   Com era habitual aleshores es va posar en funcionament el corresponent patracol, que entre altres coses, consistia en obtenir el vist i plau dels poders fàctics locals, i aquesta prova, no la vaig superar i per tant, quedà descartada la meva opció a l’alcaldia. De tot això, jo no es sabia pas res de res. Al cap de poc temps, m’ho va explicar fil per randa el Sr. Brull, que era, dins del govern civil, l’encarregat de fer aquests tràmits de contacte amb les forces vives locals, i amb qui jo hi tenia relació, per mor de la feina que ell feia a les tardes a l’empresa familiar. No em va dir qui eren aquests vila-secans addictes al règim, que exercien el dret de veto, però no erraria gaire, si les digués, cosa que no faré.

   Així que sense saber-ho vaig passar de ser un potencial jove company de càrrec del Sr. Gomis, a anar a treballar a Mas Bové, de la Diputació, de la que, el diputat president de la Comissió d’Agricultura de la qual en depeníem, ho era ell mateix. Casualitats de la vida.