Per anar-ho rematant, he de fer esment a uns quants jocs col·lectius, d’aquells que s’han anat perdent al menys al nostre poble i no de fa poc, sinó que ja fa bastants anys que han entrat en la bombolla de l’oblit en sa majoria tot i que ni ha un, que encara hi he vist jugar als meus nets. Es tracta de “la pudó” joc de córrer després d’haver sortejat a qui li tocava tenir la pudó, i que empaitava a un altri i si l’atrapava, li passava, i aquest, repetia l’operació.

   Però el joc principal de les corredisses per la plaça, era el “còllera”, que consistia en triar pel procediment escaient, el primer corredor, com en el cas de la pudó. Començava el joc quan aquest, corria fins agafar un dels altres jugadors i així que el tocava s’havien d’agafar tots dos de les mans i tractar de capturar un tercer, i els tres junts, el quart, i així successivament, mentrestant la resta dels jugadors cantaven, o més aviat cridaven, “cóllera, cullera cóllera” tot tractant de no ser agafats i formar part de la filera de jugadors agafats de les mans. El primer jugador, procurava fer presa d’algú veloç, com a mínim com ell, perquè la corredissa entre dos agafats de les mans era més feixuga, i no cal dir que amb tres o quatre, en canvi quan ja se’n portaven set o vuit, resultava més fàcil la pesca ja que s’acorralaven els jugadors lliures. Mentrestant, s’aprofitava per fer serpentejar la corrua, de manera que, tot just començar a córrer el primer el plantava tot donant impuls a la resta de baules de la cadena de manera que els últims havien de córrer tant que queien per terra. El joc s’acabava quan no quedava cap jugador lliure.

   Un altre joc imprescindible era el “sampitolet” que en alguns altres llocs en deien “campitolet”. Aquest joc no era propiament de la plaça, ja que necessitava més espai obert amb matolls, amuntegament de terra, o qualsevol altre  embalum que permetés amagar-s’hi al darrere, per això el lloc ideal per jugar-hi era al camp del casino, antic camp de futbol i també velòdrom que feia anys que estaven en vaga, i que, a les escoles venia a ser el pati més gran o camp d’esport, on hi solíem anar els dijous a la tarda, si al senyor Gimeno li anava bé. Aquest indret era doncs l’habitual per aquest joc que consistia en fer dos bàndols, que es triaven com pel futbol, mitjançant dos caps de colla, que escollien successivament els que creien més ensinistrats pel joc. Un cop conformats els dos grups s’allunyaven un de l’altre en sentit oposat, cap amunt o cap avall, amagant-se fins que els dos caps de colla feien un senyal, que normalment era un xiulet, i començava el joc, que consistia el anar reptant per terra com els indis i els americans de les pelis, tractant de veure a algú del bàndol contrari. Així que se’n veia un, es cridava: “un, dos, tres Ramon” o “sampitolet Ramon”. Si el vist era Ramon, aquest s’aixecava i per ell havia acabat el joc, però si no era Ramón i era Josep Maria, era el que l’havia errat qui plegava. El joc es donava per acabat quan una de les colles es quedava sense efectius. El joc es podia allargar a vegades fins que es feia fosc i s’havia de plegar per força. No cal dir que deixàvem la vestimenta ben galdosa, fent un bon regal a les nostres mares i padrines. A més del camp del casino, recordo haver jugat al sampitolet, als Aragalls de ca Nanis, amb el sembrat encanyat, de manera que els hi fèiem una malmetació i un perjudici a la collita que n’hi havia per presentar una querella judicial.  

   Ai la canallota!