Per a rematar el tema, vull fer esment a uns quants jocs típics del temps escolar, i que fèiem esporàdicament, per exemple quan plovia i no es podia jugar a la plaça, o perquè s’havia fet fosc, o senzillament perquè tocava.

   El botxí, era un dels jocs d’aquesta mena, i es feia amb un osset del genoll d’un be, que en dèiem l’os de jugar al botxí, o senzillament, botxí, i que el seu nom és astràgal, encara que nosaltres no ho sabíem pas. Tot i que es podia demanar a un carnicer, sempre hi havia algú que el guardava d’un any per l’altre i per tant, encara que estava molt esgrogueït, sortia al carrer en el moment oportú. L’os del botxí com els daus, té sis cares, però de les quals n’hi ha dues que pràcticament no surten mai, com passa amb les monedes, que mai cauen de cantell, aquestes dues se’n diuen forca la que té dues puntes i nostre senyor la oposada, que en el supòsit mai donat, que sortissin comportaria el canvi de càrrecs. Per contra les dues posicions més sovintejades en sortir eren el panxo i el forat d’aigüera, i les altres dues que sortien escadusserament, eren el rei, la més plana i el botxí la que feia una mica de concavitat.

   Per jugar, nosaltres no seguíem massa les normes començant perquè, qui portava l’osset, es constituïa en rei, i a vegades ell mateix nomenava el botxí, o bé, es sortejava a veure a qui li quedava a la part de dalt la cara que li donava dret. El botxí es feia uns nusos a un cantó del mocador de butxaca, i des de l’altre vora donava tants cops a la mà com manava el rei, el nombre de cops era discrecional i sotmès a la voluntat del rei, a qui al tirar, li sortia el forat d’aigüera, en canvi si sortia panxo, se’n lliurava del càstig.

   No era gaire lògic acceptar jugar al botxí, ja que la majoria dels jugadors, sempre els hi tocava rebre. Devíem ser una mica massoques.

   També en circumstàncies semblants, jugàvem amb cromos, emprant-los com si es tractés de diners, en diversos jocs de cartes, sent el més emprat, gairebé en exclusiva, el joc conegut com els munts o muntets. Hi havien altres formes de jugar amb els cromos, com aquell de fer una rotllana de nois asseguts a terra i posar cadascú un cromo al mig, de manera que les figures quedessin de cara a terra. Es sortejava un ordre d’actuació, i es començava a picar amb la mà per sobre el muntet, i tots els cromos que es giraven, eren per qui havia picat, després ho feia el següent, i els altres fins que haguessin quedat tots cap amunt. En aquest moment tornaven a posar un cromo tos els jugadors i es seguia colpejant a qui li tocava. Hi havia qui tenia una habilitat especial per fer-los girar, picant la mà tot posant-la com una cullera.

   Un altre joc amb cromos que s’havia de fer a l’interior d’un edifici, que podia ser l’entrada a l’escola o els passadissos, consistia en que, un cop conformat un grup de jugadors i establert un ordre d’actuació, es feia un senyal a la paret a uns tres pams del terra, i pel damunt d’aquella marca i tocant a la paret, cada jugador hi posava un cromo que deixava caure a terra, si quedava amb les figures cap amunt, se’l quedava i en cas contrari quedava al terra; tot seguit tirava el següent, i si el seu cromo quedava amb els dibuixos cap amunt, s’emportava el seu i tots els que hi havia al terra, i així... tornant a començat tot seguint l’ordre.

   Els cromos els obteníem com regals que sortien de determinats productes que compràvem, especialment les rajoles de xocolata i xocolatines, o les litines o altres productes o en darrer terme comprant-los a la Maria del Sereno. També s’empraven els programes de cine als que s’atorgava un valor de varis cromos i fins i tot els mes grans també hi introduïen els “patufets” que encara valíem més. Quan tocava jugar a cromos la canalla s’habilitava una mena de bitlleters fets de cartró amb compartiments per classificar les distintes categories de cromos. Resultava especialment conflictiu, establir el moment en que un cromo estava tan atrotinat, que s’havia de retirar de la circulació.

   Volia fer esment també a un joc especial, que venia a ser una mena de mala passada, que es feia a algú amb fama de babau, d’aquells que s’agafaven amb una alada morta, a qui se’l convidava a fer el Sant Pere baixa la llàntia, i si acceptava se li deia que calia tancar els ulls i posar-se les mans al darrere, amb els palmells cap amunt, on se li posava un cagarro de gos o de gat i mentre deia Sant Pere baixa la llàntia, havia de prémer el que tenia a les mans, mentre tota la concurrència es pixava de riure. Sembla mentida, però quan de tant en tant, es repetia l’experiència, sempre es trobava algun tanoca que hi queia.  

    Hi havia alguns jocs que es podien fer amb les nenes, encara que es podien fer per separat, tant els uns com les altres, i que de fet, no han desaparegut del tot, i val a dir, que no eren habituals com a jocs del recreo escolar, més aviat, a fora d’hores, o els diumenges a les societats. Em refereixo al “pare carbassot”, a “l’anelleta”, al “telèfon” i a la “gallina cega”. En aquest darrer joc, les noies es resistien a que fos mixt per allò del reconeixement corporal amb els ulls tapats. 

   L’edat del joc, ha estat sempre una de les més felices de les nostres vides.