A més dels ja esmentats com a propis de la Plaça d’Estudi i de caire col·lectiu, n’hi havia d’altres que podem titllar de jocs o d’entreteniments, però que, en tot cas, més o menys tothom els practicava. Vegem-ne uns quants, d’aquests que s’han perdut:

   Anar amb cèrcol, era una pràctica cíclica, és a dir que, al llarg de l’any, a algú se li ocorria despenjar el seu, i comparèixer pels carrers tot fent-lo redolar. L’endemà ja ni havia altres que feien el mateix i al cap d’uns quants dies, ja l’havia tret tothom. El cèrcol era això, un cèrcol de ferro, d’un diàmetre de com a quatre o cinc pams, i d’un gruix d’un centímetre o una mica menys, que es feia rodar, amb l’ajut de la maneta, feta també de ferro però més fi, fins i tot mal·leable, que permetia fer-hi l’agafador per un extrem i una “u” perpendicular a la vareta, que era la que encarrilava i empenyia el cèrcol. Hi havia qui per comptes de la típica maneta, feia córrer del cèrcol amb un pal de fusta, però en aquest cas, el cèrcol havia de córrer al teu costat i no al davant.

   Hi havia algú que tenia un cèrcol especial, que era la llanta de fusta d’una bicicleta, el perfil del qual era acanalat i permetia rebre l’impuls i la conducció amb un simple bastó. El cèrcol era una joguina de llarga durada, que podia passar de pares a fills perfectament, per això en quasi totes les cases n’hi havia, i en tot cas, els ferrers els feien a mida. Una cosa ben curiosa, quan era temporada de cèrcol, i quedàvem amb els companys per anar a algun puesto, ens preguntàvem si hi aniríem a peu o amb cèrcol.

   Un cas semblant passava amb un altre joc, la bassetja, que no és pas el nom adient, però és com li dèiem nosaltres al poble. La nostra bassetja és, el que en castellà en diuen “tirachinas”, ja que bassetja al diccionari, és el nom donat a l’estri més conegut com fona. Aquest estri, ens el fèiem nosaltres mateixos, i assolia un major o menor nivell d’eficàcia en funció de les habilitats personals del constructor. Per començar, calia trobar un tros de rama d’olivera, magraner o alguna altre resistent, en forma de “Y”, a cada una de les puntes de dalt, ben igualades, si lligava una goma gruixuda i no gaire flexible, al mig de la qual si cosia un tros de cuir tou. Tant les lligades com el cosit es feia amb fil d’empalomar, que nosaltres sempre n’hem dit fil de bolig. Hi havia una altra forma de fer-les, amb una càmera de roda de bicicleta, moto o cotxe que es retallava, de forma que a la meitat es deixava més ample, evitant així posar-hi els tros de cuir. Posant una pedra al mig i tibant la goma, al deixar-la anar, la pedra esdevenia un projectil, amb el que en el millor dels cassos es feia punteria i en el pitjor, s’obria un trep al cap d’un innocent.

   Amb aquesta finalitat directament, quan era el temps, solíem emprar els canuts dels plomalls de les canyes, emprant com a projectils els pinyols dels lledons, emprant com a força impulsora l’aire dels pulmons forçant-ne una sortida sobtada. No cal dir que la maduració dels lledons i la florida de les canyes, coincidien en el temps, que era i és, entre setembre i octubre. Els canuts tenien una molt curta durada, ja que l’endemà d’haver-los collit ja s’assecaven i alhora es torçaven, però si els guardàvem dins da l’aigua el deteriorament es retardava i es poden emprar dos o tres dies. Les noies solien ser l’objectiu dels  pinyols de lledó, mal mastegats i ensalivats, tot i que, per sort, la majoria, no arribaven al seu destí.