28
Juliol, 2011
20:43
Fa temps que tinc la dèria de cercar semblances de la gent dels voltants amb personatges més o menys coneguts. Això ho solc fer en temps d’oci, com els que he viscut la setmana passada, compartint autocar, hotel i a vegades taula, amb un grup d’excursionistes de distintes procedències.
Així que, entre tot aquest personal, de seguida vaig trobar a Rubalcaba i a Walter Matthau. Al primer amb qui precisament hi vaig tenir més relació, no li ho vaig dir, però a l’altre sí, i precisament, em va fer avinent que no era el primer cop que li deien.
Ara bé, aquest cop, he tingut rebot, ja que unes senyores que havien escoltat el meu comentari, em van dir, que jo m’assemblava a José Saramago, afinitat que, altres companys de viatge també van ratificar. Vés per on!
A l’arribar a casa el primer que vaig fer va ser obrir el Google imatges i polsar el nom del premi Nobel de literatura portuguès, i ... doncs en alguna de les moltes fotografies ens assemblavem molt, és veritat, amb un avantatge a favor seu ... que no tenia la boca una mica torta com jo.
13
Juliol, 2011
16:49
LA GENERAL I LA CANALLA
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Quan la general passava pel mig del poble, era una distracció més per la canalla, que en aquells temps, fèiem vida al carrer, i per tant els vehicles en trànsit eren, de tant en tant motiu de distracció i d’entreteniment.
A vegades els més agosarats aprofitaven l’avinentesa per arriscar una mica més en el joc, com era el cas d’enfilar-se a un camió i buidar-lo una mica. Això solia ser als camions carregats de taronges quan pujaven en sentit contrari, és clar, la Baixada de Moles, que malgrat el poc desnivell, els camions antics i molt carregats els hi costava pujar, i havien d’alentir la marxa.
Era aleshores quan s’aprofitava per enfilar-se algun matxerrot per la part del darrere per no ser vist pel conductor, i així que arribava a dalt, repartia taronges per la canalla que s’havia posat a córrer al darrere.
Per això molts d’aquests camions que traginaven taronges a dojo van acabat portant un gos vigilant, per evitar les trapelleries que els hi devien anar fent pels diferents pobles del seu recorregut.
L’altre aspecte lúdic-infantil relacionat amb la general, va ser amb motiu de la construcció de la carretera nova, que es va fer emprant les tècniques més rudimentàries prèvies a l’aparició de la retroexcavadora, és a dir, a pic i pala, i amb una vagoneta per buidar els desmunts i omplir els terraplens.
Fou així, que durant una temporada, la juguesca infantil dels diumenges al matí, era l’anar a les vagonetes, que els més grans arrossegaven carrils amunt fins a la part més elevada que era cap a la part de la “tabacalera”, allí carregaven de menudalla, i es deixava anar baixant lleugerament, tot controlant no agafar massa velocitat, cosa que s’aconseguia amb un fre, que consistia en un semaler que tenia clavada una sola d’espardenya a un dels extrems que es feia fregar a la roda. Quan el vehicle arribava en zona planera, prop de la Riera, algú que coneixia el mecanisme de la vagoneta, feia decantar-la per buidar tota la càrrega de canalla, que amb la roba dels diumenges, s’anava enfarinant de pols o enfangant, segons s’esqueia.
Son els records que ens queden de la general.
11
Juliol, 2011
16:57
Els carrers Major i el de Riudoms, son els més antics de Vila-seca, i més concretament, de la Vila-seca del Comú, i potser per això, son els més estrets.
Avui resulta inimaginable que el carrer Major sigui un tram de la carretera N-340, ara convertida en A-7 i que, del meu record, en dèiem la general. Doncs ho va ser durant molts anys. Sembla ser, que des de l’any 1802, que es va modificar l’antic traçat, que arribava a Vila-seca fins davant el portal de la Riera, donava la volta a la muralla, per la part sud-est, fins el portal de Sant Antoni i d’allí, seguia en direcció a Tarragona pel camí del Mas de la Sana enllà.
Aquell any fou enderrocat el portal de la Riera perquè el rei Carles IV que anava a Barcelona pogués passar pel mig del poble, i tot seguit aprofitant l’avinentesa, es va modificar el recorregut de la general.
El traçat doncs, pel mig del poble, comportava que resultés intransitable a les nits quan es tancaven les portes del recinte emmurallat. Hi ha constància de que el 1873 les portes estaven tancades, i s’obrien, al menys la del Portal de Tarragona, en funció de l’hora que passaven els trens.
Així que des del 1802 fins el 1950, que es va inaugurar el primer trasllat cap a fora del cas urbà, que en diguérem la “carretera nova”, el carrer Major era un tram de la general.
Per les famílies pageses d’aquest carrer, era un inconvenient majúscul, tant per la tasca doble de cada dia, d’armar i desarmar el carro, que els de casa, havíem de fer a la cantonada de l’Ateneu, com en temps de les collites per descarregar els sacs esperant el moment oportú que no vingués cap vehicle. De fet els altres pagesos, tenien opció de deixar al menys el carro, en alguna altra casa o cobert en un carrer més adient.
Això del pas de les carreteres pel mig dels pobles, sempre ha estat motiu de controvèrsies entre partidaris i detractors, i a Vila-seca, naturalment, també. Durant la Segona República, detractors tingueren avantatge, si es té en compte, que un Ordre Ministerial de 1933, disposava que els pobles por on passaven les carreteres nacionals, havien de pagar una taxa de 50 cèntims per habità i any, de manera que l’any següent es reclamava a l’Ajuntament de Vila-seca el pagament de 1.520 ptes, repartides per trimestres, el que vol dir que aleshores ens comptaven 3.040 habitants.
Això no fou obstacle per a que l’Ajuntament, tractés de minimitzar l’inconvenient d’aquest pas pel mig del casc urbà i en particular, pel carrer Major, i per això, aquell mateix any de 1933, va proposar que el tram de la baixada de Molas i el carrer Major, fos d’una sola direcció, i en sentit contrari, des de la plaça de Voltes, el trànsit es desviaria pel carrer del Bou, carrer dels Ferrers i plaça de Flix. La resposta del ministeri, fou que la solució passava pel desviament per les afores del poble.
No es va fer ni una cosa ni l’altra i la general seguia passant per l’eix de la vila en totes dues direccions, com sempre.
Va ser l’any 1947 que l’Ajuntament va rebre la notificació que es trobava en situació administrativa de informació pública, el projecte de desviament de la general per fora del poble. Però tampoc agradava treure-la del poble i per això, aprofitant que el propietari del casalot de can Gustau Xatruch, que hi havia al començament del carrer de Sant Antoni a la cantonada amb el de les Creus, l’havia enderrocat, l’Ajuntament va proposar quelcom semblant a la proposta de 14 anys enrere, amb la diferència de que ara, el traçat alternatiu era, des de la plaça de Voltes, pel carrer de Sant Bernat, de les Creus i de Sant Antoni fins a la cantonada dels Obrers on tornaria la doble direcció.
Però els de dalt, sempre han manat més i com ja hem dit, el 18 de juliol de 1950 va ser inaugurada la carretera nova que amb els anys a venir, va ser l’actual avinguda Ramon d’Olzina i el carrer Major va quedat alliberat del trànsit aliè al poble.
08
Juliol, 2011
08:48
EL TRÀNGOL DE JUBILAR-SE
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Ara que la Fina passa a la categoria laboral de classe passiva, i veient el tràngol que està passant, recordo el que fa dos anys i mig vaig passar jo, que no va ser lleu, ans al contrari.
La Fina com la immensa majoria dels mestres, es jubila a final del curs en que ha complert els 60 anys, és a dir, aquests dies. De fet, fins ara, n’hi ha molts pocs mestres que arribin a l’edat de la jubilació legal obligatòria. El que passarà d’aquí en endavant, ja ho veurem.
El cas és que la meva dona va començar a treballar de mestra amb només 17 anys i destinada a l’escola nacional de Solivella a la Conca de Barberà, i això vol dir que ja ha treballat ininterrompudament, com a mínim, igual que els que tenen una vida laboral normal, dels que ara es jubilen. La que tindran els que ara fa poc han començat a treballar, és un interrogant.
Però això no és el cas, o al menys només ho és a nivell legal o administratiu, per a poder entrar en la qualitat de pensionista.
El mal pas, realment, és el de deixar una activitat que ha estat una part molt, però molt important, de la seva vida. I ho ha estat igualment, al treballar a les escoles públiques com a les privades, fins i tot el curt període de tenir una guarderia pròpia.
No crec massa en allò de les vocacions, enteses com a predestinació a dedicar la vida a una activitat determinada, però val a dir que la Fina ha estat una vocacional de l’ensenyament al cent per cent, tant quan va començar com fins el dia abans de plegar. Dia a dia, durant tots aquest anys, els nens, han estat la raó primera de la seva vida, buscant sempre tant la pròpia formació continuada (el curs passat encara anava a cursos formatius), com en contactar amb altres companys que poguessin aportar-li noves vies de millora en el sistema educatiu. Aquest darrer curs, ha estat el primer en que s’ha capbussat en aquest nou món de l’internet a la recerca de materials ditàctics pels seus alumnes.
No és cap falsedat dir que els caps de setmana i sobretot, les vacances se li feien massa llargues. Els resultats, de tota una vida professional de l’ensenyament, no sóc jo qui ha d’avaluar. Només puc dir, perquè ho he vist, com dotzenes i dotzenes d’antics alumnes, fins i tot alguns que ja no recorda, pel temps passat, al trobar-los pel carrer l’abracen agraïts tot recordant els temps passats.
Com que l’opció de passar la trifulga als 60 anys és voluntària, i s’ha de demanar a primers d’any, així que s’apropava la data, l’angoixa anava creixent en progressió geomètrica. Fins i tot quan ja l’havia demanat, sense dir-ho expressament, veia, que tenia encara l’esperança de que li deneguessin.
Es clar que pot semblar absurd, que ho vagi demanar tant a contracor, però la seva desmesurada –diria jo- responsabilitat per la gent gran, es va imposar pel damunt del que era i és el seu afany més preuat.
Si les coses, van com sembla que poden anar, malgrat el canvi de situació laboral, no es desvincularà de l’ensenyament i hi podrà seguir col•laborant. Per això, el trasbals que li suposa ara l’haver arribat al final de la vida laboral activa, quedarà apaivagat i alleugerit per un temps. Que sigui com més millor!
05
Juliol, 2011
17:55
Sense sortir-se’n de l’estricte compliment de les regles democràtiques, amb la seva base del sufragi universal, i després d’unes eleccions, més o menys justes i equitatives, les persones, per sí mateixes o a través dels partits, accedeixen al poder en els seus diferents nivells.
A més de governar, administrar, gestionar, etc. en l’àmbit geogràfic de les seves competències, exercir el poder suposa quasi sempre una prerrogativa: la de premiar als bons i castigar als dolents, amb un avantatge indiscutible, el de tenir el “dret” de decidir qui son els uns i qui son els altres.
I qui son els bons? Doncs en principi i en un ventall ampli, els que han votat l’opció guanyadora, i anant estrenyent el cercle, tot incrementant el nivell de bondat, hi anem situant els simpatitzants, aduladors, col•laboradors, militants, companys de tendència, parents i amistançats i finalment, el cercle íntim.
I els altres, qui son? De moment, tots els demés, però encara es pot optar cap a una degradació posant-hi els que no aplaudeixen, els indiferents, els que critiquen i els que si encaren obertament.
Els bons, son susceptibles de ser saludats amablement pel poderós, però els millors, també poden rebre informació privilegiada, tractes de favor, contractes i concessions, i ... el que convingui.
I els demés? Que compleixin la llei i, si és possible, la llei de l’embut.
03
Juliol, 2011
13:46
Per no deixar encara aquesta dèria pels noms dels carrers de la Vila-seca antiga, encetada al fòrum d’aquest mateix nom, al Facebook, m’ha vingut al pensament, en com devia ser el temps d’oci del jovent als temps passats.
El carrer de Sant Bernat, va tenir molts anys enrere el nom de “Joc de la Pilota” encara que, alguns opinen que el “Joc de la pilota” era al carrer de l’Hospital. No sé si hi ha molts pobles que tinguin aquest mateix nom de carrer, però casualment, fa un parell de mesos que varem ser a Manresa i casualment en aquella ciutat, encara hi ha avui, un carrer amb aquest nom.
Crec que, a Vila-seca, el nom li venia perquè en aquell carrer si jugava a la pilota, i les referències que trobem al llibre “Toponíma de Vila-seca de Solcina i del seu terme municipal” aquest nom era vigent a la meitat del segle XIX. És molt possible que el joc, ja es devia practicar abans, tot i que el carrer que du el seu nom, no va ser carrer, fins a finals del segle XVIII, potser si jugava en aquell indret quan només era un descampat a fora la muralla.
El joc de la pilota era comú a les nostres terres i, possiblement durant molt de temps, l’únic joc de competició que comportava exercici físic. Si podia jugar en un trinquet o bé al carrer o en un espai pla i sense parets, amb una xarxa que partís el camp de joc, o sense, i encara amb una altra variant, colpejant la pilota directament amb la ma o amb una pala.
Crec que a Vila-seca no hi havia cap trinquet, i el joc es feia sense fer botre la pilota contra cap paret, com era el cas de Tarragona on sí que hi devia haver trinquets, al menys si tenim en compte que avui encara hi ha els carrers del Trinquet nou i del vell vora la plaça de la Font.
Les pilotes eren de cuiro i les solien fer els sabaters i a l’estrenar-les no eren esfèriques del tot fins que les feien botre o trincar uns quants cops a terra. Per això hi ha qui diu que quan una cosa és nova de trinca, és per aquest motiu.
01
Juliol, 2011
15:31
LES ALTRES BOTIGUES DEL CARRER MAJOR
Enviat per jclave sota [ General ][ (0) Comentaris ] | [ (0) Retroenllaços ]
Naturalment, aquestes botigues, no tenen l’encant del record de les esmentades abans, però el cert és, que hi ha estat, encara que avui la majoria, ja no hi siguin, en tot cas, només en el record.
Al començament del carrer, a ca la Natàlia, abans a ca la tia Pepeta Morell, hi va haver una sucursal bancària primer i més tard, una oficina d’assegurances. A l’altra costat de la porta de l’escala hi hagué la carnisseria de la Carmeta Hortoneda a qui l’ajudava el seu marit, Joan Rofín que era escorxador, i quan van plegar, en va agafar les regnes la Margarida Ferrando, a qui ajudava el seu marit en Josep Coma que no era escorxador, però era de Gòsol. Ara ja no ha cap botiga en aquesta casa.
A ca Baló que no n’hi havia hagut mai, ja que era una casa d’uns senyors benestants de Barcelona, i quan fou venuda, si va posar una peixateria que, amb el temps ha compartit els fruits del mar amb els de la terra, cosa ben poc habitual. Encara està oberta.
Abans d’obrir-se aquesta peixateria, ja n’hi va haver una altra a mig carrer de la que en tenia cura l’Antonieta Ferré, també dita de la Farmàcia, i el seu marit, Anton Sendra li traginava les caixes de peix amb el gel corresponent.
A l’altre costat del carrer a ca la Carmensita, muller de Josep Magretan, tampoc no hi havia hagut mai cap botiga, però fou allí on l’Angelino Lara va obrir la primera rellotgeria i al tancar-la si va posar una xarcuteria que va durar poc temps.
A ca l’Alba, on havia estat anys enrere a ca Casimir, si va instal•lar la Banca Catalana fins que fou engolida pel Banc de Biscaia i van tancar la paradeta. Al costat, a ca la mare, hi va posar una botiga de roba per la mainada i una mica de tot, la Nuri Alcové, també coneguda com Nuri Palom i quan va tancar si va posar una perruqueria, en principi per a dones, que esta oberta.
Al davant, al tancar-se el forn de ca la Molas si van posar un parell d’establiments primer una joieria i al costat un mena de distribuïdora d’eines de perruqueria i estètica. Ara estan tancades.
El “super magatzem” de cal Pamies es va partir en diferents locals dels quals, el de la seva filla Gert, n’és la continuadora en certa manera. Als altres dos locals, si han succeït diferents activitats: material elèctric, agència de viatges, restauració de mobles, llaminadures, etc. i ara en queda una activitat relacionada amb la pintura artística.
Així doncs, al carrer Major, només han subsistit a cal Pàmies (ara minvat) i ca Vidal, de totes les botigues que hi he vist al llarg dels últims 60 anys. Si els hi afegim les altres dues obertes, podem constatar que, tot i ser el carrer Major, de catorze botigues o establiments que hi hagué, ara només en queden quatre. Deu ser cosa del progrés.
