Sense sortir-se’n de l’estricte compliment de les regles democràtiques, amb la seva base del sufragi universal, i després d’unes eleccions, més o menys justes i equitatives, les persones, per sí mateixes o a través dels partits, accedeixen al poder en els seus diferents nivells.
   A més de governar, administrar, gestionar, etc. en l’àmbit geogràfic de les seves competències, exercir el poder suposa quasi sempre una prerrogativa: la de premiar als bons i castigar als dolents, amb un avantatge indiscutible, el de tenir el “dret” de decidir qui son els uns i qui son els altres. 
   I qui son els bons? Doncs en principi i en un ventall ampli, els que han votat l’opció guanyadora, i anant estrenyent el cercle, tot incrementant el nivell de bondat, hi anem situant els simpatitzants, aduladors, col•laboradors, militants, companys de tendència, parents i amistançats i finalment, el cercle íntim.
   I els altres, qui son? De moment, tots els demés, però encara es pot optar cap a una degradació posant-hi els que no aplaudeixen, els indiferents, els que critiquen i els que si encaren obertament.
   Els bons, son susceptibles de ser saludats amablement pel poderós, però els millors, també poden rebre informació privilegiada, tractes de favor, contractes i concessions, i ... el que convingui.
   I els demés? Que compleixin la llei i, si és possible, la llei de l’embut.