El Bloc de Josep Gil i Ribas

Pau diu als cristians de Roma: “Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos”, i afegeix la raó: “S’acaba la nit i el dia s’acosta”. De quina nit parla Pau? Per a un jueu del temps de Pau, la nit, la negra nit, era com un pes feixuc que gravitava sobre la humanitat sencera, una foscor espessa que oprimia els cors i les ments d’una humanitat lliurada a l’antropofàgia dels ídols; per a un jueu convertit del temps de Pau, la nit era tot això, però era també la pressió que els poders públic exercien sobre les petites comunitats cristianes, amenaçades constantment amb la marginació social. I penso, finalment, que, per a Pau, la nit, la negra nit, és la que s’apodera de l’ànima d’una persona quan perd la il·lusió i naturalment el
sentit de la vida.

“És negra nit”, deia Hemingway, quan hom li preguntava si creia en Déu. Hemingway forma part de la llista dels “convertits” a l’ateisme de la primera meitat del segle XX; també en forma part Simone de Beauvoir, que va deixar de creure en comprovar en el seu entorn més immediat la falta d’autenticitat dels qui creien. I és negra, molt negra, la nit dels presos i dels qui viuen sota l’opressió dels poderosos; la nit dels pobles que no han assolit la llibertat.

Però la nit s’acaba i el dia s’acosta. I el dia, en aquest cas, és la llum que foragita la foscor. Per a Pau, el dia per excel·lència és el “dia del Senyor”, un dia, però, que comença a clarejar quan l’Evangeli de Jesús és anunciat i viscut. “Junts escriurem amb lletres lluminoses la història de la nostra llibertat”, cantem sovint els qui anem a missa. Sempre en futur, naturalment. Però sabem que aquest futur arribarà i que no és tan lluny com sembla. L’Evangeli de Jesús és “bona nova”, però ho és tant per als qui no l’han sentit mai com per als qui el proclamen, a condició que es deixin o que es vulguin deixar sorprendre per les engrunes de bondat, de veritat i de bellesa que hi ha en la vida de les persones per molt allunyades que siguin de la fe.

Els creients hem d’avançar, malgrat la nit que ens envolta i les foscors que podem portar instal·lades en el nostre interior. Als no creients, els suggereixo que avancin també pel camí de la recerca, i que ho facin com ho fan els artistes, que saben descobrir la bellesa
on la majoria dels mortals no la sabem veure, i que saben recrear amb el seu art aquesta mateixa bellesa. Jo els dic també a ells que “el dia s’acosta”.

Heu fet mai la prova d’avançar pel camí en una nit fosca sota el sostre d’un cel sense estrelles? No és fàcil, ja ho sé. Una de les sensacions més punyents és, en aquest cas, la por. La por, en
ple dia, ens fa córrer esperitats; quan és negra nit, la por ens paralitza. A uns i a altres els dic: per molt fosca que sigui la nit, no us deixeu vèncer per la por. Si pot ser, camineu plegats i, si pot ser, mentre camineu, canteu o xiuleu. A uns i a altres els dic: no tingueu por, perquè el dia s’acosta i el veureu despuntar a l’horitzó quan us sembla que, d’horitzó, no n’hi ha, ni en les vostres vides, ni en les vostres famílies, ni en el vostre país. Jo crec en la llum!

L’apocalíptica és
moltes coses. En primer lloc, és un gènere literari, en el qual sovintegen les
imatges catastròfiques d’un futur incert i inevitable, que caurà damunt nostre
de la forma menys pensada, precisament quan tothom s’ho està passant molt bé,
menjant, bevent i fent negocis. En la
Bíblia, aquest gènere literari s’imposà en els darrers
tres-cents de la història bíblica per a descriure la fi d’Israel com a poble
lliure i sobirà, una fi que sempre és entesa com una imatge anticipada de la fi
del món. En el Nou Testament, no sols hi ha l’Apocalipsi de Joan, sinó que, en
cada un dels sinòptics hi ha petites Apocalipsis, com ara la petita Apocalipsi
de Lluc, que es troba en el capítol vint-i-u del llibre. D’Apocalipsis n’hi ha
molts més, considerats tots apòcrifs, com ara l’Apocalipsi de Sant Pere,
acceptat com a canònic en el Cànon muratorià i sota l’Imperi Carolingi, almenys
fins al segle X, on figura la imatge que l’home medieval tenia de l’infern i
dels seus càstigs.

En segon lloc, és una escola, també
bíblica, que en el darrer període de la història de l’antic Israel, va elaborar
un missatge de la fi del món que insistia en la destrucció del món present  – el món entès com a natura i com a cosmos
–  i en la seva substitució per un món
nou, on hi viurien els justos ressuscitats d’entre els morts, subratllant la
total discontinuïtat entre el primer i el segon. En aquest sentit, l’escola
apocalíptica es distingeix de l’escola profètica, que parla no d’un “nou món”,
sinó d’un “món nou”, que consisteix en la renovació del món d’ara, un cop
eliminat tot el mal que s’hi cova. El Nou Testament, en tant que anunci de la
vinguda del Regne de Déu, tot i que empra el llenguatge apocalíptic, cal
entendre’l com a “profecia” i no com “apocalíptica”.

Crec que l’apocalíptica té uns
valors que no s’haurien de menystenir. És bo que no oblidem que tot el que
vivim en el temps d’ara és literalment provisional i que tot, des del més
sublim fins al més roí, té data de caducitat. Viure la vida, encara que sigui
amb ple pulmó, des d’aquesta perspectiva, és molt sà perquè, entre altres
coses, evitaria la tossuderia amb què defensem sovint els nostres punts de
vista en contra dels punts de vista dels altres. És cert que necessitem aquest
pam de terra, com qualsevol arbre, on arrelar i créixer i des d’on donar el
fruit que hem de donar; però també és bo que visquem amb el convenciment que
aquest pam de terra no és etern o, si més no, no ens pertanyerà sempre, i evitem
així la idolatria del present.

La fe cristiana necessita el
complement de l’esperança (de la mateixa manera que l’una i l’altra necessiten
el coronament de la caritat): una fe sense esperança no sap on va (de la
mateixa manera que una esperança sense fe no sap d’on ve); i l’esperança
pertany al missatge profètic i no a l’apocalíptic. Però l’esperança no pot ser
una mirada ingènua cap al futur, una mirada que ignori les responsabilitats que
tots plegats hem contret i estem contraent en la construcció d’aquest futur. No
cal que l’apocalíptica s’esplaï en l’anunci del càstigs horribles per a després
de la nostra mort. N’hi ha prou que recordi que el càstig pitjor és la
consciència de no haver contribuït en la construcció del demà dels altres potser
pel fet, entre altres, d’haver partit del convenciment, certament fals, que
l’infern són els altres, quan el vertader infern, amb tota la seva radicalitat
de nul·litat absoluta, ens l’anem fabricant dins nostre.

L’Església haurà d’anar purificant el
seu llenguatge per tal de desprendre’s del missatge de la por; però haurà de
recordar sempre que l’avui és el responsable del demà.

Totes les religions
anomenades teistes, és a dir, les que creuen en un Déu “personal” (que pensa i
estima) creador, provident i remunerador, afirmen que la vida no s’acaba amb la
mort, sinó que hi ha vida més enllà de la vida. Amb això, aquestes religions
coincideixen amb el punt de vista de la filosofia no materialista que postula
la immortalitat de l’esperit humà, és a dir, l’ànima, malgrat la catàstrofe de
la mort.

Però a l’hora d’explicar aquesta fe,
les esmentades religions difereixen entre elles. En concret, el cristianisme,
quan parla del més enllà de la mort, ho fa amb clau resurreccionista.

• El
  cristianisme, d’entrada, no té una doctrina escatològica pròpia, sinó que
  recull l’escatologia del poble de l’Antiga Aliança, un poble que, avesat a
  la terra, i a la terra aspra del desert, veu en la mort, només, una manera
  de reunir-se amb els “pares” (Abraham, Isaac, Jacob, bàsicament). A poc a
  poc, aquest poble, donada l’experiència dels fracassos nacionals, es
  comença a plantejar, d’una banda, la contradicció entre el seu Déu, el
  Vivent, i la Mort,
  que apareix com la gran enemiga de Déu i dels homes i, d’una altra, la
  contradicció entre el destí de l’injust, que sovint té tota mena
  d’avantatges, i el del just, que s’ho passa malament; i, per aquest camí,
  albira a l’horitzó un esdeveniment final que farà justícia als uns i als
  altres (el càstig o el premi, segons el que hom ha obrat). Més tard, i ja
  en contacte amb l’hel·lenisme, aquest poble comença a donar cos a la
  doctrina de la immortalitat personal, encara que en cap moment dóna per
  suposada l’existència d’una ànima personal i immortal.

• Ara bé, els
  darrers esdeveniments que va viure el poble d’Israel, com ara la
  persecució sagnant dels selèucides, donaren ocasió a posar en vigència una
  doctrina, la de la resurrecció dels morts, heretada dels avantpassats,
  però que vivia una situació de latència. I la formulació és aquesta: qual
  arribi el darrer dia, el dia del Judici universal i de la destrucció del
  món present, Déu farà que els qui hauran viscut fidels a l’Aliança ressuscitin
  a la vida, una vida sense fi. Naturalment, no tots entenien la
  resurrecció de la mateixa manera: n’hi havia que imaginaven la resurrecció
  com un tornar a la vida d’abans, totalment millorada, i n’hi havia que
  imaginaven la resurrecció dels morts com l’ingrés de tota la persona en la
  vida de Déu i en la comunió dels salvats.

L’afirmació cristiana per
excel·lència és que Déu ha ressuscitat Jesús d’entre els morts i, per tant, que
Jesús és el primer dels qui ressuscitaran i que tots els qui moren
ressuscitaran amb Crist i, amb ell, entraran en la vida eterna; però aquesta
afirmació té un segon aspecte que cal no oblidar: que per la fe ja hem
ressuscitat i posseïm l’antídot que ens fa invulnerables a la mort, de tal
manera que quan la mort, la nostra mort, arribi, en voler-nos matar, morirà
(semblantment a com l’abella, en clavar el seu agulló, mor).

• La mort,
  per als cristians, és un mal (no és cap bé). La fe cristiana no ens permet
  devaluar la mort com si fos un accident que no afectés el nucli de la nostra
  vida. Segons la doctrina cristiana, en la mort apareix amb tota la seva força
  la malícia del pecat. D’altra banda, la mort de qualsevol persona és una mena
  d’amputació que sofrim la resta de vivents: alguna cosa mor de nosaltres, o
  tots morim una mica, quan una persona mor.

• En la
  mort ho perdem tot: perdem la vida. Perquè, de vida, n’hi ha una de sola, la
  vida que comencem a viure quan som concebuts en el si de la nostra mare i que
  perdem en morir. La mort és l’eclipsi total de la persona que, sense l’actuació
  de Déu en el precís moment de la mort, resta totalment anul·lada. És cert que,
  en morir, ho perdem tot, tot menys l’amor amb què hem estat estimats, especialment
  l’amor de Jesucrist que ens manté units a ell. Jo, en morir, ho perdré tot,
  però jo no em perdré.

• Però és
  precisament en aquest moment de la mort quan fa acte de presència la poderosa
  actuació de Déu, que ha ressuscitat Jesús d’entre els morts, un moment, doncs,
  en el qual el Ressuscitat ens pren amb ell, per tal de viure sempre. De fet,
  amb la mort s’acaba la vida d’una persona, però hem d’entendre bé què
  vol dir, en aquest cas, el verb “acabar”. De fet, la paraula “acabar” té un
  sentit positiu, diferent del de desaparèixer o deixar d’existir: vol dir
  acompliment o coronació d’alguna cosa que s’estava fent o s’estava construint
  (com quan diem: finalment, aquest edifici s’ha acabat, o quan diem que un
  estudiant ha acabat la seva carrera). Més enllà de la mort, no hi ha una altra
  vida, sinó que amb la mort la persona que mor assoleix la plenitud de la seva
  vida.

Els cristians creiem i esperem la
resurrecció dels morts, un esdeveniment que situem al final de la història i,
segons l’Escriptura, caldria entendre’l com la gran convocatòria de tots els
salvats, per tal que surtin a rebre el Senyor ressuscitat que torna. Aquesta és
la resurrecció del darrer dia, tantes vegades proclamada en els textos del Nou
Testament, una resurrecció corporal, que no hem d’entendre en forma
material, com si, en ressuscitar, recuperéssim el cos que la mort ha destruït. Cos,
en aquest cas vol dir “persona”, i la persona, que no és el cos, és molt més
que una simple ànima immortal.

En qualsevol cas, hem de situar el
misteri de la resurrecció dels morts en la perspectiva de la parusia
(manifestació) del Senyor ressuscitat, que vindrà a jutjar els vius i els
morts. Aquest judici, no l’hem d’entendre pròpiament a l’estil dels judicis
dels tribunals humans, que condemnen els culpables i absolen els innocents.
Segons l’evangeli de Joan, un judici d’aquesta mena va tenir lloc en la creu de
Jesús. El Judici Final, més que un acte de retribució o de condemna, és el
moment en què la salvació de Déu apareixerà amb tota la seva força i claredat.

Totes les religions
anomenades teistes, és a dir, les que creuen en un Déu “personal” (que pensa i
estima) creador, provident i remunerador, afirmen que la vida no s’acaba amb la
mort, sinó que hi ha vida més enllà de la vida. Amb això, aquestes religions
coincideixen amb el punt de vista de la filosofia no materialista que postula
la immortalitat de l’esperit humà, és a dir, l’ànima, malgrat la catàstrofe de
la mort.

Però a l’hora d’explicar aquesta fe,
les esmentades religions difereixen entre elles. En concret, el cristianisme,
quan parla del més enllà de la mort, ho fa amb clau resurreccionista.

• El
  cristianisme, d’entrada, no té una doctrina escatològica pròpia, sinó que
  recull l’escatologia del poble de l’Antiga Aliança, un poble que, avesat a
  la terra, i a la terra aspra del desert, veu en la mort, només, una manera
  de reunir-se amb els “pares” (Abraham, Isaac, Jacob, bàsicament). A poc a
  poc, aquest poble, donada l’experiència dels fracassos nacionals, es
  comença a plantejar, d’una banda, la contradicció entre el seu Déu, el
  Vivent, i la Mort,
  que apareix com la gran enemiga de Déu i dels homes i, d’una altra, la
  contradicció entre el destí de l’injust, que sovint té tota mena
  d’avantatges, i el del just, que s’ho passa malament; i, per aquest camí,
  albira a l’horitzó un esdeveniment final que farà justícia als uns i als
  altres (el càstig o el premi, segons el que hom ha obrat). Més tard, i ja
  en contacte amb l’hel·lenisme, aquest poble comença a donar cos a la
  doctrina de la immortalitat personal, encara que en cap moment dóna per
  suposada l’existència d’una ànima personal i immortal.

• Ara bé, els
  darrers esdeveniments que va viure el poble d’Israel, com ara la
  persecució sagnant dels selèucides, donaren ocasió a posar en vigència una
  doctrina, la de la resurrecció dels morts, heretada dels avantpassats,
  però que vivia una situació de latència. I la formulació és aquesta: qual
  arribi el darrer dia, el dia del Judici universal i de la destrucció del
  món present, Déu farà que els qui hauran viscut fidels a l’Aliança ressuscitin
  a la vida, una vida sense fi. Naturalment, no tots entenien la
  resurrecció de la mateixa manera: n’hi havia que imaginaven la resurrecció
  com un tornar a la vida d’abans, totalment millorada, i n’hi havia que
  imaginaven la resurrecció dels morts com l’ingrés de tota la persona en la
  vida de Déu i en la comunió dels salvats.

L’afirmació cristiana per
excel·lència és que Déu ha ressuscitat Jesús d’entre els morts i, per tant, que
Jesús és el primer dels qui ressuscitaran i que tots els qui moren
ressuscitaran amb Crist i, amb ell, entraran en la vida eterna; però aquesta
afirmació té un segon aspecte que cal no oblidar: que per la fe ja hem
ressuscitat i posseïm l’antídot que ens fa invulnerables a la mort, de tal
manera que quan la mort, la nostra mort, arribi, en voler-nos matar, morirà
(semblantment a com l’abella, en clavar el seu agulló, mor).

• La mort,
  per als cristians, és un mal (no és cap bé). La fe cristiana no ens permet
  devaluar la mort com si fos un accident que no afectés el nucli de la nostra
  vida. Segons la doctrina cristiana, en la mort apareix amb tota la seva força
  la malícia del pecat. D’altra banda, la mort de qualsevol persona és una mena
  d’amputació que sofrim la resta de vivents: alguna cosa mor de nosaltres, o
  tots morim una mica, quan una persona mor.

• En la
  mort ho perdem tot: perdem la vida. Perquè, de vida, n’hi ha una de sola, la
  vida que comencem a viure quan som concebuts en el si de la nostra mare i que
  perdem en morir. La mort és l’eclipsi total de la persona que, sense l’actuació
  de Déu en el precís moment de la mort, resta totalment anul·lada. És cert que,
  en morir, ho perdem tot, tot menys l’amor amb què hem estat estimats, especialment
  l’amor de Jesucrist que ens manté units a ell. Jo, en morir, ho perdré tot,
  però jo no em perdré.

• Però és
  precisament en aquest moment de la mort quan fa acte de presència la poderosa
  actuació de Déu, que ha ressuscitat Jesús d’entre els morts, un moment, doncs,
  en el qual el Ressuscitat ens pren amb ell, per tal de viure sempre. De fet,
  amb la mort s’acaba la vida d’una persona, però hem d’entendre bé què
  vol dir, en aquest cas, el verb “acabar”. De fet, la paraula “acabar” té un
  sentit positiu, diferent del de desaparèixer o deixar d’existir: vol dir
  acompliment o coronació d’alguna cosa que s’estava fent o s’estava construint
  (com quan diem: finalment, aquest edifici s’ha acabat, o quan diem que un
  estudiant ha acabat la seva carrera). Més enllà de la mort, no hi ha una altra
  vida, sinó que amb la mort la persona que mor assoleix la plenitud de la seva
  vida.

Els cristians creiem i esperem la
resurrecció dels morts, un esdeveniment que situem al final de la història i,
segons l’Escriptura, caldria entendre’l com la gran convocatòria de tots els
salvats, per tal que surtin a rebre el Senyor ressuscitat que torna. Aquesta és
la resurrecció del darrer dia, tantes vegades proclamada en els textos del Nou
Testament, una resurrecció corporal, que no hem d’entendre en forma
material, com si, en ressuscitar, recuperéssim el cos que la mort ha destruït. Cos,
en aquest cas vol dir “persona”, i la persona, que no és el cos, és molt més
que una simple ànima immortal.

En qualsevol cas, hem de situar el
misteri de la resurrecció dels morts en la perspectiva de la parusia
(manifestació) del Senyor ressuscitat, que vindrà a jutjar els vius i els
morts. Aquest judici, no l’hem d’entendre pròpiament a l’estil dels judicis
dels tribunals humans, que condemnen els culpables i absolen els innocents.
Segons l’evangeli de Joan, un judici d’aquesta mena va tenir lloc en la creu de
Jesús. El Judici Final, més que un acte de retribució o de condemna, és el
moment en què la salvació de Déu apareixerà amb tota la seva força i claredat.

Totes les religions anomenades
teistes, és a dir, les que creuen en un Déu “personal” (que pensa i estima)
creador, provident i remunerador, afirmen que la vida no s’acaba amb la mort,
sinó que hi ha vida més enllà de la vida. En aquest punt, aquestes religions
coincideixen amb el punt de vista de la filosofia no materialista que, sense
entrar en el debat teològic del Déu personal, postula la immortalitat de
l’esperit humà, és a dir, l’ànima, malgrat la catàstrofe de la mort.

Però a l’hora d’explicar aquesta fe,
les esmentades religions difereixen entre elles. En concret, el cristianisme,
quan parla del més enllà de la mort, ho fa amb clau resurreccionista. Deixeu-me
que m’expliqui. El cristianisme, d’entrada, no té una doctrina escatològica
pròpia, sinó que recull l’escatologia del poble de l’Antiga Aliança, un poble
que, avesat a la terra, i a la terra aspra del desert, veu en la mort, només,
una manera de reunir-se amb els “pares” (Abraham, Isaac, Jacob, bàsicament). A
poc a poc, aquest poble, donada l’experiència dels fracassos nacionals, es
comença a plantejar, d’una banda, la contradicció entre el seu Déu, el Vivent,
i la Mort, que
apareix com la gran enemiga de Déu i dels homes i, d’una altra, la contradicció
entre el destí de l’injust, que sovint té tota mena d’avantatges, i el del
just, que s’ho passa malament; i, per aquest camí, albira a l’horitzó un
esdeveniment final que farà justícia als uns i als altres (el càstig o el
premi, segons el que hom ha obrat). Més tard, i ja en contacte amb
l’hel·lenisme, aquest poble comença a donar cos a la doctrina de la
immortalitat personal, encara que en cap moment dóna per suposada l’existència
d’una ànima personal i immortal.

Ara bé, els darrers esdeveniments que
va viure el poble d’Israel, com ara la persecució sagnant dels selèucides,
donaren ocasió a posar en vigència una doctrina, la de la resurrecció dels
morts, heretada dels avantpassats, però que vivia una situació de latència. I
la formulació és aquesta: qual arribi el darrer dia, el dia del Judici
universal i de la destrucció del món present, Déu farà que els qui hauran
viscut fidels a l’Aliança ressuscitin a la vida, una vida sense fi.
Naturalment, no tots entenien la resurrecció de la mateixa manera: n’hi havia
que imaginaven la resurrecció com un tornar a la vida d’abans, totalment
millorada, i n’hi havia que imaginaven la resurrecció dels morts com l’ingrés
de tota la persona en la vida de Déu i en la comunió dels salvats.

L’afirmació cristiana per
excel·lència és que Déu ha ressuscitat Jesús d’entre els morts i, per tant, que
Jesús és el primer dels qui ressuscitaran i que tots els qui moren
ressuscitaran amb Jesús i, amb ell, entraran en la vida eterna; però aquesta
afirmació té un segon aspecte que cal no oblidar: que per la fe ja hem
ressuscitat i posseïm l’antídot que ens fa invulnerables a la mort, de tal
manera que quan la mort, la nostra mort, arribi, en voler-nos matar, morirà
(semblantment a com l’abella, en clavar el seu agulló, mor).

Amb la mort s’acaba la vida d’una
persona i per a les persones que resten la mort és un mal, però per a la
persona que mor és un bé. De fet, la paraula “acabar” té un sentit positiu,
diferent del de desaparèixer o deixar d’existir: vol dir acompliment o
coronació d’alguna cosa que s’estava fent o s’estava construint (com quan diem:
finalment, aquest edifici s’ha acabat, o quan diem que un estudiant ha acabat
la seva carrera). Més enllà de la mort, no hi ha una altra vida, sinó que amb
la mort la persona assoleix la plenitud de la seva vida.

No parlo dels vocals que configuren
una real o hipotètica junta d’una real o suposada associació; parlo de les
vocals que fan que uns sons, és a dir, unes consonants, diguin alguna cosa.
Qualsevol paraula està feta o consta de consonants i de vocals. Això també
passa en la “paraula de Déu”, en la qual Déu posa les consonants i els homes
posem les vocals. Les consonants són allò que sona, i el que sona en la paraula
que Déu diu als homes: és la salvació present i futura feta d’un amor immens i
universal, una salvació que Jesús de Natzaret ha sentit en el seu cor, a la
qual ha posat les vocals, i de la qual ell mateix ha esdevingut les vocals.

És en aquest sentit que els cristians
diem que Jesús és la paraula de Déu. Quan ho diem, pensem en aquell que
va néixer de santa Maria i que va morir en una creu, però també pensem en
aquell que Déu ha ressuscitat d’entre els morts; és aquest Jesús ressuscitat
d’entre els morts qui ha esdevingut la darrera paraula de Déu dirigida als
homes. I és el que diu i fa aquest Jesús allò que hem d’escoltar el més
fidelment i directament possible, evitant “traduccions” que, sense ser
necessàriament “traïcions” (a vegades ho són), sovint són “acomodacions” que
desvirtuen el so originari. És en aquest sentit que parlava, al començament, de
“problema de vocals”.

Qui diu escoltar, pot o vol dir
veure. Estic convençut que hi ha molta gent que desitja o que voldria veure
Jesús, un Jesús que passa per les nostres vides revestit o amagat en els
esdeveniments que ens afecten més o menys de prop. D’això, n’estic convençut:
són molts, per no dir tothom, els qui senten la nostàlgia de Déu, encara que
aquest Déu porti el nom de justícia, de solidaritat, de pau (en definitiva, altra
vegada el problema de vocals!). Volen veure Jesús, però la gentada que envolta
Jesús, és a dir, els seus, els qui diuen que el segueixen i fins i tot són o es
consideren els seus representants, no el deixen veure. Hi ha molta gent que
s’ha vist obligada a separar-se de la multitud dels creients i ha hagut
d’inventar camins potser no del tot ortodoxos
– com ara Zaqueu, que es va veure obligat a enfilar-se a un arbre – per
a poder veure Jesús.

I el més sorprenent és que Jesús, a
l’hora de cercar hostatge o a l’hora de cercar una taula on asseure’s,
prefereix aquest tipus de gent, una mica perquè no troba acolliment allà on
oficialment resideix. Aquest és el problema. Potser, les vocals, caldrà
cercar-les no en el vocabulari conegut, assenyat i segur de la creença, sinó en
el llenguatge de la increença, de l’agnosticisme o de l’ateisme. No ho sé. A
mi, el que em preocupa és el “des d’on”, més que no pas “l’on” de la fe. Qui
sap si no és aquest el sentit dels “signes del temps”, l’expressió que el papa
Joan emprava per a dir des d’on els cristians i les cristianes hauríem
d’intentar dir i viure la nostra fe, la fe en un Déu que “estima tot allò que
existeix i no abomina res d’allò que ha creat”.

Les consonants que configuren la
paraula de Déu sonen a misericòrdia i a disponibilitat, sonen a conversió del
cor, més que no pas al compliment d’uns determinats rituals i d’unes
determinades obligacions. I les vocals que hi hem de posar són les de Zaqueu:
“dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat, els
restitueixo quatre vegades més”. Les altres vocals, si no són sobreres, si més
no, no són prioritàries.

La laïcitat no ha
de fer por, no hauria de fer por. La laïcitat de l’Estat, vull dir, perquè, de
laïcitat, no n’hi ha d’altre. Si la laïcitat no s’entén com a
no-confessionalitat de l’Estat  – l’Estat
és “laic” -, sinó com una altra cosa, ja no és laïcitat. Però si la laïcitat és
la forma més idònia de l’organització política de la societat civil, això deu
voler dir que la laïcitat no és tan dolenta com creuen alguns, sinó que, més
aviat, ha de tenir, si més no, algunes coses bones.

D’entrada, una de les coses bones de
la laïcitat és que remet, sense complexos, a “laic” i n’assenyala els aspectes
positius. “Laic” és un concepte oposat a “religiós”. A l’antic Israel, la
societat estava dividida bàsicament en dos grans grups: els “clergues”
(sacerdots i levites) i els “laics” (Jesús, per cert, fou un “laic”). Els
primers estaven dedicats al culte, i vivien d’aquesta dedicació; els segons,
estaven dedicats a les altres feines, estaven obligats a oferir les ofrenes del
culte (que havien de pagar de la seva butxaca) i a mantenir els clergues.
L’Església, com a organització que pretén tenir com a norma la persona i
l’evangeli de Jesús, s’instal·la en el món com una comunitat de persones que no
té com a característica una configuració “religiosa” sinó més aviat “laica”:
fou amb el temps que l’Església i el cristianisme esdevindran indiscutiblement
una religió, una nova religió que s’autoproclamarà com a vertadera, com l’única
vertadera.

La religió no és dolenta; tot el
contrari: malgrat les seves indubtables patologies, la religió no sols ha
servit i serveix perquè les “cadenes s’amoroseixin” (Karl Marx), sinó que obre
uns horitzons que permeten albirar un més enllà de totes les coses. Jo he vist
i he sentit el batec de la religió com l’impuls que ha posat dempeus a molts
pobres a l’Amèrica Llatina. La teologia, com és sabut, és la gramàtica de la
fe. La teologia “pensa” la fe (afegeix pensament a les creences). La teologia
parteix de la Paraula
de Déu, però aquesta Paraula Déu l’ha dit “sense consonants” i la teologia ha
de cercar en el “lloc” que cregui més adient les “consonants” perquè aquesta
Paraula “tingui sentit”, i jo penso que un “lloc” molt adient és precisament la
laïcitat de la nostra societat. Si ho fa, la teologia pot ajudar l’Església a
descobrir, d’acord amb el “sentit del Poble de Déu”, el significat d’una
“estructura laïcal” que substitueixi l’estructura clerical que, amb el temps,
l’ha conformada.

Una Església de base o d’estructura
laïcal és una Església que no sols obre les portes, sense reserves, als laics i
laiques i a llur potencial de pensament i de creativitat, sinó que s’entén a si
mateixa com a totalment destinada al món i, per tant, permet i estimula
l’autèntica vocació dels laics i laiques, que no és ajudar els clergues en la
seva missió  – una ajuda que els hi escau
plenament -, sinó assumir la part de responsabilitat de l’acció en el món que
correspon a tota l’Església. És evident que, perquè sigui així, les comunitats
cristians haurien de prioritzar la centralitat de la Paraula de Déu, per tal
que aquesta mateixa Paraula dinamitzi l’acció dels laics i laiques perquè
siguin ”sal i llum” i que ho facin compromesos amb les instàncies d’aquest món
on es fan realitat o es poden fer realitat els ideals de justícia, llibertat,
igualtat i solidaritat que configuren el Regne de Déu. Segur que el retorn dels
laics i laiques a la comunitat cristiana després d’aquesta “missió en el món”
ajudarà perquè l’Església aprengui del món a ser més justa, lliure, igualitària
i solidària de com ho és ara. I els clergues aniran comprenent que, en virtut
del ministeri ordenat, són i han de ser els seus servidors.

Que ningú s’espanti
pel títol d’aquest article: penso tocar de peus a terra. La paraula “laïcitat”,
gràcies a Déu, ha sortit del foc de l’infern on havia estat condemnada i ha
aconseguit la benedicció papal. Com diu el papa Francesc, la laïcitat és la
forma més idònia de com s’ha d’organitzar la societat civil i política.

Perquè d’això es tracta. Després
d’una colla d’anys, d’una colla de segles, en què havien regnat sense discussió
la teoria i la praxi del “cesaropapisme” (el poder civil governava l’Església)
i/o la teoria i la praxi de la “teocràcia” (el poder eclesiàstic governava la
societat civil i política), finalment, a l’Occident, s’ha imposat en general la
teoria i la praxi de la “separació” dels poders amb la conseqüent limitació de
llurs espais d’influència. Val a dir, però, que aquesta nova situació no ha
estat sempre del tot pacífica. Les coses comencen amb la Il·lustració, que és un
moviment que s’inicia a França amb l’Enciclopèdia i després passa a Alemanya,
un moviment que pretén aconseguir alliberar-se de la tutela religiosa a nivell
de pensament i a nivell d’organització social i política; i, a partir d’aquest
moment, els Estats moderns, per tal de disminuir el poder de l’Església i la
seva influència en la població, comencen a practicar el sistema de la
desamortització (els béns de l’Església passen al domini de l’Estat) i a
bastir-se d’una legislació que posa en marxa una “secularització” de la
societat (ensenyament públic, sanitat pública, regulació civil dels matrimonis
i de les defuncions, etc.) que, en més d’una ocasió, ha derivat a una
marginació de l’Església i de les seves institucions.

L’Església no ha estat impassible
davant el fet de la secularització. D’una banda, hi ha vist un atemptat contra
els valors tradicionals que ella defensava i la pèrdua del sentit moral i,
d’una altra, va condemnar en un principi aquesta separació, com a contrària a
la voluntat de Déu, i posteriorment ha defensat i ha posat en marxa els mecanismes
necessaris per a conservar sobre la societat civil un poder “indirecte” (alguns
d’aquestes mecanismes han estat sens dubte els “concordats” entre la
Santa Seu i els diversos Estats i la
proliferació i potenciació de les “nunciatures apostòliques”). I el cert és que
l’Església catòlica, malgrat l’acceptació més o menys convençuda de la
separació esmentada, ha continuat en molts països, Espanya entre altres,
gaudint d’una situació de privilegi, sobretot en matèria de finançament.

La laïcitat diu una cosa molt simple: que
l’Estat no és de cap manera confessional i, per tant, que, com a tal, no està
adscrit a cap religió, per bé que es considera amb el deure de defensar la
religió com un bé privat dels individus. No es tracta, doncs, d’una enemistat i
menys encara d’una declaració de guerra, la qual cosa no vol dir que els estats
moderns, en virtut de la laïcitat, vegin amb bons ulls els privilegis de que
gaudeix, posem per cas l’Església catòlica. La laïcitat, tanmateix, deixa de
ser-ho i comença a ser sectarisme quan les autoritats civils malden, o així ho
sembla, per fomentar una laïcització de les festes, dels costums i dels hàbits
de les persones i dels grups humans, en nom precisament d’aquesta laïcitat. Una
celebració, per molt religiosa que sigui, quan és per tradició una celebració
que dóna sentit a una festa popular (la Festa
Major, per exemple), hauria de comptar amb la presència de
les autoritats civils.

És evident que l’Església, si
accepta com a normal la laïcitat dels Estats, haurà de plantejar d’una altra
manera la seva acció en la societat. Però d’això en parlaré en el proper
article.

Amb un cert regust
de decepció i de fracàs Jesús, després de curar deu leprosos i en veure que,
dels deu, només n’havia tornat un per donar-li les gràcies, diu: “I els altres,
on són?”. Potser una mica com un mossèn que, després d’haver-se escarrassat
tota la vida en la formació d’adolescents i de joves o després d’haver dedicat
molt de temps a la pastoral del nuviatge i del prometatge, en veure que han
quedat quatre gats, diu: “I els altres, on són?”

Tot això és veritat. Però els altres
són també els qui resten fora de les petites i cofoies comunitats, que els
miren amb una certa commiseració. I els altres són els qui ocupen la perifèria,
per les raons que sigui, i, per això mateix, constitueixen els destinataris
principals de l’Evangeli de Jesús. Són els negres respecte als blancs, les
dones respecte als homes, els pobres respecte als rics, els ignorants respecte
als savis, i els incrèduls o no practicants respecte als creients i
practicants. Són els infants explotats sexualment o laboralment, són les noies
que s’han de dedicar a la prostitució per a mal viure, són les dones maltractes
per les seves parelles, són els divorciats i divorciades tornats a casar, són els
emigrants que s’han vist obligats a abandonar els seus llocs d’origen i a
buscar-se la vida en condicions infrahumanes, són els països que senten en la
seva carn els estralls d’un sistema capitalista que explota els pobres per a
crear riquesa i són els pobles que veuen molt difícil l’accés a l’acompliment
de les seves aspiracions de llibertat i d’independència nacionals.

Extra omnes, que surti tothom fora,
és el gest ritual que tanca les portes als no cridats a participar en el
conclave que ha d’elegir, en seu vaticana, un nou pontífex. Però aquest mateix
gest sembla que s’ha enquistat en l’epidermis de l’Església  – no sé si també en el seu cor –  i que d’una manera sistemàtica ha anat
excloent moltíssima gent, sovint només perquè resulten poc còmodes, i els
margina com els “altres”, potser sense adonar-se que alguns d’aquests altres
sentiran la temptació de quedar-se fora o de cercar la solució dels seus
problemes al marge de les propostes que la mateixa Església proclama. Algú
hauria de dir a aquesta Església: “No et queixis si veus alarmantment reduïda
la teva clientela. Segur que tu sola no en tens la culpa, però Déu n’hi do de
com hi has intervingut”.

Més que queixar-se que no hi són i de
per què no hi són, l’Església hauria de sortir a l’encontre d’aquests “altres”
per a dir-los senzillament que Déu els estima. Per a dir-los això, però, potser
l’Església hauria d’excloure del seu si tot un seguit de paràsits i hauria de
canviar o, si més no, hauria d’intentar de canviar la seva estructura clerical
per una estructura laïcal. Si l’Església no assumeix realment la pobresa i si
no es disposa a parlar des dels pobres, més val que no faci res.

I encara goso formular la pregunta
inicial en un context un mica diferent. Sota el paraigua de la Conferència Episcopal
Espanyola, es celebrarà diumenge vinent la massiva beatificació d’una colla
nombrosa de “màrtirs” de la Guerra Civil.
Tinc els meus dubtes sobre l’oportunitat, si més no, d’aquest acte religiós i
no estic segur que la forma d’organitzar-lo hagi estat la més encertada. Però
sí que, de forma espontània, sorgeix o em sembla que sorgeix la pregunta: “I
els altres, on són?” Perquè, de “màrtirs”, en el seu sentit més precís i en el
sentit més ampli de la paraula, n’hi ha hagut més. “I els altres, on són?”

De quina fe parlo?  És evident que fe és sinònim de creure, i
creure té dos significats: obeir (fer el que se’t mana) i acceptar com a
vertader allò que no veus o no entens; i aquí, en el context d’aquest article,
creure vol dir el segon i no el primer. Però també és cert que fe és sinònim de
confiar i, per tant, vol dir fiar-se d’una persona fins al punt de deixar en
les seves mans el present i el futur d’un mateix. Finalment, quan parlem de fe,
sovint ens referim al conjunt de les coses que creiem i, en aquest sentit,
parlem de la fe cristiana com el conjunt de creences religioses que configuren
el ser cristià i que estan sintetitzades en el Credo. D’aquest tercer aspecte
de la fe no en parlaré en aquest article.

¿Serveix d’alguna cosa creure en Déu o
en Jesucrist? O, dit amb altres paraules, què ofereixen o què donen Déu o
Jesucrist als qui hi creuen? I, en conseqüència, què és el que no tenen o què
els falta als qui no hi creuen? Per respondre a aquesta pregunta, d’entrada cal
clarificar, ni que sigui molt esquemàticament, què entenem per Déu i, en el
nostre cas, què entenem pel Déu de nostre Senyor Jesucrist. I el primer que se
m’acut és que aquest Déu no és un penyal segur on fonamento la meva existència
ni un oracle infal·lible que em diu, amb pèls i senyals, com i què són les
coses i com m’haig de comportar per dins i per fora. Déu és més aviat l’últim
horitzó de tot el que existeix (i, per tant, de mi mateix) i és també el
silenci que invita a la contemplació i a la recerca humil i sincera.

Jesucrist és (o així l’entenem els
cristians) la força i la paraula d’aquest Déu, una força que el situa a
l’interior de les nostres vides i la paraula que ens diu que, a Déu, el
trobarem en el germà i que el silenci de Déu ha resplendit en el llenguatge
paradoxal de la creu. ¿Serveix d’alguna cosa creure això? Segur que per als que
hi creuen serveix, i molt, i són molts els creients que en donarien testimoni.
I aquesta experiència de Déu segur que els falta als qui no creuen, per bé que
poden dir, convençuts o no, que no la necessiten per a viure i per a trobar
sentit a la vida.

Probablement hem sentit més d’una
vegada una expressió com aquesta: “La fe fa miracles”. En aquest cas la fe és
la confiança que posem en nosaltres mateixos, en una altra persona o en Déu. I
la confiança, en aquest cas, és la constància en l’esforç, la lluita fins al
final. Per a refermar el poder d’aquesta fe l’evangeli diu: “Només que
tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: <Arrenca’t de
soca rel i planta’t al mig del mar>, i us obeiria” (Lc 17,6). Tots hem
conegut gent d’aquesta mena, gent que, tot i patir els efectes d’un càncer
cruel, han estat capaços de continuar vivint i de contagiar optimisme; en
qualsevol cas, són els cecs que han vist, els muts que han parlat, els sords
que han sentit i els paralítics que han caminat. I que malgrat el fracàs final,
han deixar una estela de coratge sense límit.

Hi ha una cosa de la fe que em sembla
literalment nefasta. La fe, vull dir, que espera recompensa. Som molts, o així
ho espero, que, com jo, hem mirat de ser creients, però sempre hem pensat que
la fe és un do. Som molts, o així ho espero, que, com jo, hem volgut fer del do
de la fe un compromís per a la vida. Però, al final, hem arribat a la
conclusió: “Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que
havíem de fer” (Lc 17,10). I arribar a aquesta conclusió, al marge de qualsevol
reconeixement que ve de fora, és una passada!

El profeta Amós és
d’una rabiosa actualitat: la seva paraula es dirigeix als qui abraonen els
pobres per anorrear els desvalguts del país, als qui fan trampes amb les
balances i compren amb diners gent necessitada. Els qui aneu a missa sentireu
aquesta paraula en les lectures del diumenge, com també sentireu la paraula de
Jesús que diu: “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”.

Vull aturar-me en el significat del verb
“servir” per a remarcar l’aspecte més profund de la denúncia profètica d’Amós i
de Jesús. “Servir”, en el context religiós de l’Antic i del Nou Testament, vol
dir “retre culte”, un culte que no és el que es ret, posem per cas, als sants,
sinó el que es ret a Déu; en el context religiós d’Israel, de Déu n’hi ha un de
sol, i la resta de déus, als quals es ret culte, són ídols.

Ser servidors de les riqueses és
practicar un culte idolàtric. Però, què és un ídol? Una façana sense contingut:
l’ídol té ulls que no hi veuen, orelles que no hi senten i boca que no parla.
Són, per tant, la buidor per excel·lència o, si voleu, el no-res, i els qui els
reten culte se submergeixen en aquesta buidor i en aquest no-res. Però això no
és el pitjor. L’ídol imita i fins i tot supera l’atracció del Déu vivent, però
així com el Déu vivent ofereix a canvi la llibertat, l’ídol fa esclaus tots els
qui el serveixen. Els ídols són literalment antropòfags.

El diner és l’ídol per excel·lència
no sols perquè és el que més esclavitza, sinó també perquè és el causant
principal de baralles i disputes que fan difícil el benestar i la convivència.
I això és particularment aplicable a l’acumulació de diner que si, d’una banda,
durant la vida genera un afany desmesurat i insensat per posseir, sense cap
mena de garantia de poder fruir del capital acumulat, d’una altra, després de
la mort, produeix enemistats literalment monstruoses en els qui es consideren
hereus d’aquest capital.

De gent que ha treballat tota la vida
per fer diners i ho ha sacrificat tot, fins i tot la mateixa vida, a aquesta
finalitat, n’hi ha i n’hi ha molts. I aquest fet és especialment escandalós
quan es viu una situació de crisi com la que avui vivim, quan hi ha tanta gent
que no té el mínim necessari per a subsistir o que veuen perillosament i
injustament minvats els seus legítims ingressos; parlar d’això i parlar-ne
d’una forma generalitzada pot sonar com un escarni. Però és evident que la
crisi que tots patim, alguns més que els altres, té com a causa, si més no
parcialment, un sistema econòmic sense entranyes, basat en l’omnipotència dels
mercats. I és aquest l’ídol per excel·lència: no el diner que els individus
miren de guanyar, tot i que sovint ens xucla la sang, sinó el diner que s’ha
constituït en l’àrbitre del destí dels pobles.

No sé si hi ha fórmules, però sí que
sé que, en qualsevol cas, no hi són a l’Evangeli. L’Església, doncs, en nom de
l’Evangeli  – i és des d’aquest nom que
ha de parlar -, no està legitimada per a proposar i menys imposar una fórmula
concreta, per bé que ha fet i fa bé d’assenyalar els riscs del liberalisme
incontrolat i de l’estatisme excessivament controlador; i fa bé de subratllar
la bonesa de la democràcia, perquè permet que el poble sigui el dipositari del
poder. Però també ha d’advertir que sovint la democràcia esdevingui poc menys
que inútil, quan es veu obligada a seguir els dictàmens dels mercats. I potser
aquesta advertència hauria de ser la línia conductora de la veu profètica del nostre
temps.