L’escatologia, com
espero que molts dels meus lectors sàpiguen, és una parcel·la de la teologia
que s’ocupa del misteri darrer de la vida de les persones i del misteri de la
fi de la història i de l’univers, i ho fa sota la guia exclusiva de la
revelació judeocristiana consignada en els llibres de la Bíblia. És o vol ser
un “logos”, és a dir, un raonament travat i coherent, sobre l’éskhaton revelat en els llibres de
l’Antic i del Nou Testament, és a dir, sobre allò que, segons Déu, és darrer,
futur i nou.
¿On és la frontera escatològica? És a
dir, ¿en quin moment, en quina circumstància, en quina ocasió la realitat
darrera, futura i nova de l’éskhaton arriba
al nostre món? I convé no oblidar que l’arribada de l’éskhaton al nostre món no comporta l’anul·lació o la destrucció
d’aquest món, si no més aviat la seva perfecció, el seu “acompliment”. Segur
que aquesta frontera és la fi del món. Si fóssim capaços de situar-nos en el
“moment” en què l’éskhaton irromprà
en el nostre món i en la nostra història, hi veuríem, d’una banda, la suma de
tots els esforços dels homes per a millorar-ho tot, i també els anhels i
desitjos, les esperances i les il·lusions, no acomplertes i, d’una altra,
l’actuació d’un Déu “que vol fer noves totes les coses”.
Però aquesta frontera s’atansa a la vida de
cada persona en el moment de la seva mort. Per això els cristians no veiem la
mort com la destrucció o eliminació de la vida d’una persona, sinó com
l’arribada, en la vida d’aquest persona, de l’éskhaton darrer, futur i nou i, per tant, com el moment en què la
vida d’aquesta persona entra en la seva plenitud (una plenitud, per cert, en la
qual hi és present tot l’amor que aquesta persona haurà rebut), un moment en el
qual aquesta “plenitud humana” quedarà acomplerta per la plenitud de Déu i del
seu amor.
De frontera escatològica, però,
encara n’hi ha una altra: l’acompliment de la nostra fe. Els medievals deien:
“nosaltres creiem el que els benaurats veuen”. “Allò que els benaurats veuen”
és un altre nom per a designar la plenitud escatològica: la visió de Déu cara a
cara, que és la característica més significativa de la benaurança humana, és la
perfecció escatològica del vida humana. Això vol dir que, en el moment de
creure, quan diem “crec”, i ho diem amb totes les conseqüències, es fa present
l’éskhaton darrer, futur i nou, que,
d’una banda, posa en crisi les estructures humanes de la “comunitat dels
creients” i, de l’altra, la situa a tocar de la “comunitat dels benaurats”.