L’Església és una comunitat de
germans, homes i dones, que tenen en comú el baptisme, el sagrament de la
regeneració (hem renascut per l’aigua i per l’Esperit) i que tenen la missió de
ser “sal de la terra” i “llum del món”. L’Església és el “poble de Déu”, és a
dir, el laos, i a tots els seus
membres els escau ser anomenats sacerdots, reis i profetes de la Nova Aliança (o
pacte), inaugurat per Jesús a la creu. Reconciliats amb el Pare per la sang del
seu Fill, tenim la porta oberta per entrar a la intimitat de Déu (és a dir, al
Cel) i gaudir de l’herència dels fills de Déu, de la qual són penyora els
sagraments i, especialment, el sagrament del Cos i la Sang del Senyor.
En realitat, l’Església és tot això,
i molt més, però ho és com a “sagrament”, és a dir, com a “signe eficaç” d’una
“salvació” destinada a tots els homes i dones de tots els temps. En aquest
sentit, l’Església no fa res més que expressar en forma visible un altre tipus d’església,
l’Església universal, que, sobre la base de la voluntat salvadora de Déu,
abraça i abasta tota la humanitat; i, en aquest sentit, la unitat interna de
l’Església, sostinguda per la gràcia de l’Esperit Sant, expressa la unitat del
llinatge humà, de la mateixa manera que la solidaritat i l’opció pels pobres en
l’Església, és el signe visible i eficaç de la solidaritat entre tots els homes
(homes i dones) i entre tots els pobles. Les institucions de l’Església tenen sentit
en la mesura que ajuden la societat civil a descobrir i a dur a terme la missió
que li correspon en això que s’acostuma a anomenar l’ordre temporal.
L’únic “pastor” de l’Església és
Jesús, el Senyor. Però l’Església és un cos social, és una societat, certament
de caràcter religiós, que necessita una organització, unes normes i, finalment,
un guiatge. Els catòlics creiem que, a través del sagrament de l’orde, Jesús
proveeix la seva
Església de pastors que, alhora que representen sagramentalment
el Pastor, són dotats per l’Esperit dels béns necessaris perquè condueixin com
a pastors el poble que tenen encomanat, poble que, per això mateix, és
reconegut com a “ramat” del Crist (cristians = seguidors del Crist).
Això és així. Però, avui, el fet de
parlar de pastor, d’ovelles i de ramat fa arrufar el nas. Avui vivim en
democràcia i, malgrat les evidents deficiències del sistema polític que hem
escollit, els homes i les dones del nostre temps volen ser tractats i tractades
no com a bens, sinó com a persones, i volen que les deixin pensar amb el seu
cap i que les deixin decidir amb la seva llibertat. Ningú no és prou savi ni
ningú no és prou bo com perquè no necessiti el consell d’una altra persona més
experimentada i, des de la perspectiva de la fe cristiana, ningú no és prou
experimentat com per no necessitar l’experiència de segles, acumulada en els
llibres de l’Escriptura, ni és prou intel·ligent com per no necessitar qui li
expliquin el “sentit de les Escriptures”. Però, avui, tothom sap llegir i
tothom és capaç d’aplicar allò que llegeix a la seva pròpia vida.
Guies, dons, no cal. Però sí que cal
que algú ens acompanyi en el camí i ens faci veure allò que potser per
nosaltres sols no som capaços de veure. Sentir-se guiat, no; sentir-se
acompanyat, sí i moltes vegades sí. Guiar, no; acompanyar sí i moltes vegades
sí, perquè qui t’acompanya és el qui tens al costat, a qui pots demanar
consell; però sap que l’acompanyat és una persona amb seny i, des de la
perspectiva de la fe cristiana, és una persona guiada per l’únic que pot guiar
les persones: l’Esperit Sant, l’Esperit que dóna a tothom el “sentit de la fe”.