Vull parlar de la complaença de Déu.
A Déu, què el plau? Acabem de celebrar el Nadal, i en el cor de Nadal apunta ja
l’horitzó de la Pasqua. L’escena
del baptisme del Senyor és el relat anticipat de la seva Pasqua, en dir-nos que
“sortí de l’aigua” i que “l’Esperit baixà damunt d’ell”. I la Pasqua, que és el pas de la
mort a la vida, és el dictamen de Déu, en forma de complaença, sobre tot el que
és provisional i està cridat a ser definitiu: “Aquest és el meu Fill, el meu
estimat, en qui m’he complagut”.
Però, què és exactament allò que plau
a Déu? Dir que el complau el seu Fill és dir que el complau l’actitud més
profunda de Jesús, que no és altra que una disponibilitat i una generositat
sense límits: a treballar “sense defallir, sense vacil·lar, fins haver
implantat el dret a la terra” i a ser “llum de les nacions, per tornar la vista
als ulls que han quedat cecs, per treure de la presó els encadenats i alliberar
del calabós els qui vivien a la fosca” (tal com diu el profeta Isaïes en el
capítol quaranta dos del seu llibre). Li complau que Jesús passés fent el bé i
que les seves paraules i les seves obres generessin confiança: “no trenca la
canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la”
Això és el que sabem que li complau. No
sabem que li complaguin, o que li complaguin de la mateixa manera, les nostres
pràctiques religioses, quan aquestes, en lloc d’esperonar-nos a ser solidaris
amb els més desfavorits i a lluitar per la justícia, ens ensopeixen i ens
instal·len en la seguretat d’allò que és definitiu. Segur que li complau que
anunciem l’Evangeli de Jesús, per tal que la seva “salvació arribi d’un cap a
l’altre de la terra” (Is 49,6), però no sé si li complau que això ho fem sense
valorar com cal els tresors més o menys amagats que hi ha fora del reducte
creient, que ho fem amb esperit de conquesta i de colonització o de
proselitisme i que ho fem des d’estructures de poder, com és ara el
clericalisme.
L’altre dia se’m va acostar una noia
coneguda i estimada, per bé que feia temps que no la veia. Em digué: “T’haig de
donar una bona notícia. D’aquí a tres mesos seré mare. No he pogut resistir al
desig de ser-ho. Havia de connectar, d’alguna manera, amb l’infantament d’un
món nou, i la Clara
que tinc a la panxa n’és l’anunci”. Aquesta noia serà mare, si Déu vol, per uns
camins que no són exactament el que les dones, en general, trien per a ser-ho,
camins que no em veig amb coratge de situar al marge del que Déu vol. En tinc
prou a pensar que la complaença de Déu és inescrutable. I penso que la
complaença de Déu no sempre està marcada pels límits que imposa una determinada
moral o una tradició religiosa.