L’apocalíptica és
moltes coses. En primer lloc, és un gènere literari, en el qual sovintegen les
imatges catastròfiques d’un futur incert i inevitable, que caurà damunt nostre
de la forma menys pensada, precisament quan tothom s’ho està passant molt bé,
menjant, bevent i fent negocis. En la
Bíblia, aquest gènere literari s’imposà en els darrers
tres-cents de la història bíblica per a descriure la fi d’Israel com a poble
lliure i sobirà, una fi que sempre és entesa com una imatge anticipada de la fi
del món. En el Nou Testament, no sols hi ha l’Apocalipsi de Joan, sinó que, en
cada un dels sinòptics hi ha petites Apocalipsis, com ara la petita Apocalipsi
de Lluc, que es troba en el capítol vint-i-u del llibre. D’Apocalipsis n’hi ha
molts més, considerats tots apòcrifs, com ara l’Apocalipsi de Sant Pere,
acceptat com a canònic en el Cànon muratorià i sota l’Imperi Carolingi, almenys
fins al segle X, on figura la imatge que l’home medieval tenia de l’infern i
dels seus càstigs.
En segon lloc, és una escola, també
bíblica, que en el darrer període de la història de l’antic Israel, va elaborar
un missatge de la fi del món que insistia en la destrucció del món present – el món entès com a natura i com a cosmos
– i en la seva substitució per un món
nou, on hi viurien els justos ressuscitats d’entre els morts, subratllant la
total discontinuïtat entre el primer i el segon. En aquest sentit, l’escola
apocalíptica es distingeix de l’escola profètica, que parla no d’un “nou món”,
sinó d’un “món nou”, que consisteix en la renovació del món d’ara, un cop
eliminat tot el mal que s’hi cova. El Nou Testament, en tant que anunci de la
vinguda del Regne de Déu, tot i que empra el llenguatge apocalíptic, cal
entendre’l com a “profecia” i no com “apocalíptica”.
Crec que l’apocalíptica té uns
valors que no s’haurien de menystenir. És bo que no oblidem que tot el que
vivim en el temps d’ara és literalment provisional i que tot, des del més
sublim fins al més roí, té data de caducitat. Viure la vida, encara que sigui
amb ple pulmó, des d’aquesta perspectiva, és molt sà perquè, entre altres
coses, evitaria la tossuderia amb què defensem sovint els nostres punts de
vista en contra dels punts de vista dels altres. És cert que necessitem aquest
pam de terra, com qualsevol arbre, on arrelar i créixer i des d’on donar el
fruit que hem de donar; però també és bo que visquem amb el convenciment que
aquest pam de terra no és etern o, si més no, no ens pertanyerà sempre, i evitem
així la idolatria del present.
La fe cristiana necessita el
complement de l’esperança (de la mateixa manera que l’una i l’altra necessiten
el coronament de la caritat): una fe sense esperança no sap on va (de la
mateixa manera que una esperança sense fe no sap d’on ve); i l’esperança
pertany al missatge profètic i no a l’apocalíptic. Però l’esperança no pot ser
una mirada ingènua cap al futur, una mirada que ignori les responsabilitats que
tots plegats hem contret i estem contraent en la construcció d’aquest futur. No
cal que l’apocalíptica s’esplaï en l’anunci del càstigs horribles per a després
de la nostra mort. N’hi ha prou que recordi que el càstig pitjor és la
consciència de no haver contribuït en la construcció del demà dels altres potser
pel fet, entre altres, d’haver partit del convenciment, certament fals, que
l’infern són els altres, quan el vertader infern, amb tota la seva radicalitat
de nul·litat absoluta, ens l’anem fabricant dins nostre.
L’Església haurà d’anar purificant el
seu llenguatge per tal de desprendre’s del missatge de la por; però haurà de
recordar sempre que l’avui és el responsable del demà.